NARRANACIÓ 11
(2025)

Diversos autors

Editorial:
Narranació
(2025)

Col.lecció:
Narranació

Núm: 11

Pàgines: 120

Ilustrador
de la coberta:
Arnau Vendrell

Imagineu-vos a la revista Narranación davant d’un precipici en un indret exòtic. Darrera seu: un llarg camí de pujada de deu números que ha assolit amb esforç, constància i no menys satisfacció. I davant seu: un precipici amb un cascada i un verd lluminós al rerefons en forma de selva —no soc bo elaborant metàfores però he viatjat força, ves—. I ara la revista es planta davant de l’espadat i salta al buit, fent una tombarella estètica sobre sí mateixa, i cau —xop!— a les aigües profundes d’una llacuna tropical.

I quan emergeix, de sobre i amb energia renovada, la revista ha canviat, s’ha transformat! Ara és més alta però ben proporcionada; té un tacte agradable, suau i potser desprèn alguna feromona libidinosa per ser el centre d’atenció. Ah! I la capbussada li ha fet saltar l’última lletra del nom! Així que ja la podem rebatejar com a Narranació. Surt del llac, amb l’aigua regalimant per les pàgines, sabent-se bella, sabent-se cobejada per lectors àvids. I s’atura a la sorra de la riba, amb la cascada celeste al seu darrera i espera. Perquè té una mica de vertigen. No sap com serà rebuda pels lectors. Potser amb indiferència... o amb enveja. Tal vegada amb delit indissimulat.

Perquè per dins no ha canviat. És una revista que segueix apostant pels seus puntals: Immersió creativa entre escriptors i il·lustradors, anuncis, reportatges i entrevistes... però ara en gran format. Més vistós que mai, editat amb una cura infinita i amb un resultat estètic que supera totes les expectatives.

Ja fa setmanes que vaig acabar la seva lectura però degut a la immersió a la CatCon no és fins avui que us exposo el meu parer. Així que avui em toca parlar-vos del contingut del primer número de la nova era de la revista Narranació (sense aquella ena final): El capítol XI

El primer relat és del Javi Fernández i es titula «El bocarrot». Està il·lustrat per la Laia Baldevey. I sabeu què? Fan bona parella. Ell perquè continua rescatant de l’oblit a monstres i criatures de la mitologia catalana. Ella perquè n’és una experta —les seves il·lustracions de criatures fabuloses de la nostra mitologia són precioses—. Així que, a l’igual que a la seva novel·la L’últim Dip, l’autor igualadí torna a endinsar-se en llegendes amagades per presentar-nos a una criatura poc coneguda que s’oculta alss camps de blat. Sembla ser que tan podia insuflar una bona collita com matar als segadors. Javi Fernández crea una trama més afí amb el terror a allò desconegut. Fins hi tot molt, en ocasions, força cinematogràfica: Un noi de pagès vol ajudar a segar a son pare i desapareix dins el camp de blat sense deixar rastre. Han estat els segadors ressentits amb el mal tracte de l’any anterior? O una bèstia que s’amaga entre les espigues? Un conte notable, de caire clàssic i que resulta ben convincent

Seguim amb «Root» del Josep Masanas, amb una il·lustració estrambòtica i acolorida del Ferran Clavero (que sembla que formi part del mateix univers que la coberta de la Catarsi 37, i em desperta les mateixes sensacions, tot sigui dit). Aquest és un relat amb un rerefons original: Plantejar-se saber què hi ha després de la mort, conèixer qui mou els fils de l’existència. El nostre protagonista traspassa i el que troba a l’altra banda no és el que esperava. Masanas elabora un conte replet de picades d’ullet al fandom informàtic, als videojocs i el fantàstic en general. I ho fa molt bé; amb ritme, amb expressions elaborades i amb una trama, si més no, que et sorprèn a mesura que avances.

«Les que volen» del Ricard Ruiz i l’Elsa Velasco, aquesta última també a càrrec del magnífic dibuix a doble pàgina que l’acompanya, és una aposta diferent i del tot trencadora. Una història de caire poètic amb frases curtes i sovint, colpidores, però que dona una sensació inusual. Tot el relat és com una cançó d’esperança i angoixa barrejades. El problema és que no he aconseguit connectar amb la trama. L’he llegit dos cops però no he assimilat què ens volien dir els autors, o almenys no del tot. Parlem d’un conte ple d’ambigüitats, sota la premissa d’un ritus iniciàtic que envolta una noia i el fet d’assolir un estatus concret que significa una transformació física (i potser social). No sé si estic espès però no l’he acabat d’assimilar i com em conec i sé que sovint no detecto missatge subtils... prefereixo deixar-lo sense valorar perquè no em sento capacitat per fer-ho.

Canviem totalment de registre amb «Y Hanky Perkins volvió a saltar» de Bea Aguilar amb la il·lustració (boníssima) de Daniel Páez. Topem amb un conte molt bizarro on una noia necessita suïcidar-se cada quinze minuts. Però cada cop que esclata contra l’asfalt es recompon i torna a pujar a la seva finestra. La presència d’una gavina alterarà la seva rutina. Cal saber entrar dins el subgènere bizarro per gaudir-la. Senzilla però efectiva.

Normalment a cada número de Narranació sol haver-hi algun còmic. En aquesta ocasió és de senyors assenyalar que en la meva modesta opinió, el còmic «Mare» d’Óscar Pérez és el millor que ha passat fins ara per la revista. Es clar que ja sabeu que en qüestió de dibuix jo tinc gustos molt clàssics. «Mare» ens apropa a una història de terror sobrenatural molt ben portada per les poques pàgines que té on una nena haurà de prendre decisions difícils en un ambient completament tens. Excel·lent.

El primer relat pur de ciència-ficció és per «Una vida blava» de Cristina Xifra, i il·lustrat per Comrayo. Ciència-ficció distòpica que sembla una barreja de clàssics com 1984 i Mercaders de l’espai. En una societat futura, la gent viu en un ambient blau per ordre del govern. Es monitoritza quasi el 100% de la vida mentre se’ls obliga a produir i consumir. Però la Ivet elabora un pla per veure més colors, pensa que una altra vida és possible, ni que sigui per uns breus instants diaris. Un relat ben aconseguit. M’agrada comprovar con Xifra escriu relats ben diferents i amb estils també diversos. Recordem la diversitat de contes com «En perill d’extinció» o el magnífic «Veus interiors» per exemple.

Si obviem la presència de la gran Elia Barceló, segurament l’escriptora amb més experiència narrant històries que tenim en aquest recull és la Susana Vallejo que ens presenta «Dens, fosc i brillant», recolzada a la parta gràfica per la gran Teresa Suau. En aquesta ocasió la Susana ens planteja de forma senzilla i a través d’un diàleg avi-neta una dicotomia interessant. En un futur, a dues generacions vista, una noia entrevista al seu avi. Li pregunta per com era el seu mon (la nostra societat actual) i s’esgarrifa dels costums bàrbars i de com funcionava la societat en aquells temps (contaminació, poca sensibilitat mediambiental, contacte físic, consum de cafè…). A l’actualitat de la noia, tot és més net però també més estèril. No existeix la creativitat i el ritme de vida es espitós. El final, que busca la nostàlgia i certa complicitat amb el lector ens anima a formular-nos la pregunta de si el nostre mon actual és realment el pitjor possible… o encara pot degenerar més (tot i que es millorin certs aspectes puntuals). Un dels contes més reflexius. Molt bé.

No pot faltar tampoc, una poesia a cada Narranació. Aquest cop es tracta de «Manifiesto» de Loredana Volpe a la lletra i Noé Aceitón al dibuix. Com sempre, m’abstindré d’opinar d’un text poètic.

Continuem amb «Pinzells amb gust de maduixa» d’Irene Almolda i recolzada al dibuix per Marina Camprubí. Aquest cop el relat no m’ha entrat del tot bé. És un conte que és narrat sota dos punts de vista intercalats, en primera i en tercera persona. Protesta contra la manca de creativitat a l’any 2050 quan l’art queda en mans de les IA. Una mica just pel meu gust.

Eduard Martí ens té acostumats al seu particular humor (llegiu-vos Ressuscitar és una merda si voleu riure de valent, per exemple). Per això m’agrada que aquest cop hagi escollit un altre registre per relatar la seva història. Es tracta de «Bu» i la seva bonica il·lustració corre a càrrec d’Eloy Calvo. L’autor de Barcelona ens proposa un conte de fantasmes: Directe i introspectiu sota el punt de vista d'un esperit que mortifica/ estima la seva germana. M’ha sembla força original la manera en que l’autor exposa aquesta dicotomia entre l’amor fraternal i els sentiments més menyspreables d’un fantasma que pren la veu de la narració. Molt bé.

Abans parlava de l’Elia Barceló, de la qual he llegit grandíssims relats de tota mena. S’estrena a Narranació amb «Realidad cero» i l’acompanya al dibuix Ignasi Blanch. És un relat amb molta empremta, i una prosa magnífica. La realitat zero es la nostra vida diària, bruta i poc interessant. La gent es refugia en realitats alternatives i una programadora, Pal, sembla tenir un projecte excel·lent per fer recaptar molts diners. Un conte correcte però al que li augures més recorregut, potser en un format més llarg.

El relat en anglès ens arriba de la mà del gran Adrian Tchaikovsky: «The Mouse Ran Down» amb interessant il·lustració d’Ismael Pinteño. No soc bon lector en anglès i encara que entengui la història no la sé gaudir literàriament. Per aquest motiu mai ressenyo contes o novel·les en anglès. Els editors de Narranació tenen com a norma presentar els textos en l’idioma en que els arriben. És respectable, faltaria més, però m’he quedat amb les ganes de llegir el primer conte de Tchaikovsky que podria haver estat traduït al català. I més, d’un autor que admiro molt.

«Pastora de relámpagos» de Hermanos LaPlace i il·lustrat per Romina Molist és el tercer capítol del relat folletinesc que número rere número en arriba puntual. I que no llegeixo perquè no m’agrada llegir històries d’un any per l’altre.

Arribem a l’article del present volum. Aquest cop escrit per Irene Solanich: «Quan els gèneres es barregen: hibridacions narratives en la literatura popular». Uf! Quina barbaritat! Un magnífic article breu sobre els orígens i les hibridacions que els gèneres han experimentat des de finals del s. XIX fins a l’actualitat. Solanich incorpora exemples concrets i a través d’una explicació perfecta ens mostra com n’és d’habitual barrejar gèneres per buscar noves firmes d’expressió literària. Amb exemples tan nostrats com forans executa un article àgil i que ens transmet la idea que aquesta hibridació potser es un fenomen natural que els autors busquen per crear una bona història. Perfecte.

I acabem amb el monogràfic de l’il·lustrador convidat que en aquest cas és Arnau Vendrell: Com ve sent força habitual, els editors de la revista ens han preparat un bon article per parlar de l’esmentat il·lustrador penedesenc. Podreu aprendre força de la seva obra, de les seves influències i inquietuds. M’agrada el to i l’estil de Narranació per retratar els seus artistes convidats. Molt bé.

Ja hem acabat. Ja ens repassat aquesta revista reformada, renascuda, esvelta com una actriu/ actor de Hollywood que rep un miler de repassades una mica lascives. Però... i el seu interior? També està a l’alçada? Doncs notable, potser sense cap conte superlatiu (com havíem vist per exemple al Narranación 8 i al Narranación 10) però en canvi amb un grandíssim còmic i un no menys fabulós article divulgador. Sigui com sigui, però, amb un nivell que es manté sense problemes.

Seguirem espiant, una mica de reüll, una mica amb ànsia, les propostes per la propera revista, ara ja amb el nou format consolidat i amb la catalanització del nom. En pocs mesos la tornarem a tenir aquí!

Eloi Puig
13/06/2026