CIUTAT SOTERRADA
(2024)

Diversos autors

Editorial:
Sfàbula
(204)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 198

Il·lustrador:
Marc González

L’editorial Sfàbula ja fa uns anys que va entrar a publicar antologies i traduccions al català de gènere fantàstic. I enguany s’ha coronat amb un merescut premi: l’Ictineu a millor recull de relats fantàstics amb l’antologia Ciutat soterrada.

Aquest és un recull temàtic que centra els seus relats en les parts subterrànies de Barcelona que resten amagades a l’ull dels seus ciutadans: Antigues estacions de metro que mai s’han utilitzat, soterranis en desús, galeries comercials abandonades, refugis de la guerra civil... espais foscos, potser tètrics, misteriosos, que s’envolten de la imaginació desbordant de set autors per esdevenir l’escenari perfecte per a uns contes que passen per estils crus, directes, absorbents o fins i tot poètics i que pràcticament mai ens deixen indiferents.

Aquests escenaris son l’avinguda de la llum, el Palau Güell, el casino de la Rabassada, les estacions fantasma del metro i els refugis de guerra. Per a cada indret soterrat, l’editorial ha disposat una breu explicació del què és i ha significat per a la ciutat, així com diverses fotos del seu estat actual o de com eren abans, quan foren ideats. Un detall de l’editorial que l’honora i que li dona un punt afegit a la present antologia.

Comencem amb «El forat» de Lluís Sallés Diego, sense dubte la història més inversemblant i imaginativa d’aquest recull. Un bon conte sobre la nostàlgia i la melangia d’un treballador del ferrocarril ja jubilat. La premissa de «El forat» (que no diré aquí) és una idea tan engrescadora com absurda que sorprenentment funciona molt bé. El Trastorn de Melangia Expansiva Multiforme m’ha fet somriure més d’un cop.  Potser el final resulta una mica sec però m’ha agradat molt en general.

El següent relat es titula «Els cors enterrats» i és de la Georgina Sirvent. Un conte que avança amb una prosa dinàmica que mai avorreix i que ens presenta els secrets d’una família de l’alta societat  barcelonina. La primera part del text és més estable, oferint indicis, suposicions del que amaguen els soterranis dels Aubert. Més tard, quan tot es converteix en un circ dels horrors, la prosa es torna precipitada: Tot passa de pressa i perd en estil. Es torna més descriptiva i tot i que mai perd el ritme, sembla que vulgui acabar massa aviat.

«L’enigma del Persa» de Melian du Lac és la història on he entrat menys d’aquesta antologia. Es tracta d’un conte escrit per exaltar el geni de Gaudí atribuint-li influencies orientals a través d’un místic persa que el va inspirar. És una història fluïda i en ocasions poètica però la trama no l’he trobat massa interessant. Sembla feta exprés només per donar un aire de misteri a la inspiració de Gaudi, un argument una mica feble per un conte si no hi ha res més al darrera. Deixant de banda la prosa que no la trobo pas malament, m’ha avorrit una mica la proposta.

Passem a «Nit de vetlla» de la Sònia Boj, un conte que m’ha trencat esquemes coneixent una mica com conec les propostes d’aquesta autora. Acostumat a la seva vessant més humorística, aquest cop Boj canvia el registre i ens porta un relat de pura fantasia històrica on es narren els fets ocorreguts al casino de la Rabassada al 1936 i amb un protagonista real: el periodista Josep Maria Planas i Martí. Una història de gran ritme i una trama que es torna fabulosa a mesura que avança. Anarquistes i ambient de preguerra civil en un escenari decadent com ja era l’esmentat casino en aquella època. Molt bé!

En can vi a «Els rucs de l’Hospitalet» de Daniele Comberiati en topem amb un relat entre irònic i distòpic. En un futur proper amb greus problemes econòmics mundials, la descoberta d’uns bolets a les estacions fantasma del metro de Barcelona sembla arreglar tots els problemes perquè Barcelona surti de la crisi. L’autor té bon ritme i ens explica una història que sembla una metàfora dels nostres temps, plena de picades d’ullet a les polítiques municipals. En cap moment sona com a creïble però es prou esperpèntica com per treure’t alguns somriures d’orella a orella.

Passem al que per mi és el millor relat del recull: «Veus interiors» de la Cristina Xifra. Un conte que descriu els processos de pensament d’un robot que repara i neteja els túnels del metro de Barcelona en un futur indeterminat. L’androide somia veure la superfície i als humans. Un canvi de tasca li permet sondejar ecos del passat repartits per diversos indrets del subsol de la ciutat i descobreix un fet excepcional. Tinc clara debilitat per aquest tipus de contes amb protagonista únic que realitza unes tasques —potser inútils— quan ja no son necessàries en un món que ja no és el que era. Però trobo que, a més, el conte reflecteix perfectament l’objectiu d’aquest recull sobre els espais abandonats, morts i descuidats de la Barcelona soterrada. Excel·lent.

Com també excel·lent és la proposta de l’Enric Martí: «Net-More» que ja vaig llegir fa dos anys i mig a la lloable antologia Arcana Sectarium. El meu parer no ha canviat pas amb el pas d’aquests anys: Un conte dur i demolidor. Explica com un professor s'amaga de la seva pròpia creació, una intel·ligència que ha de salvar el món. Amb un estil boníssim narra en primera persona les darreres accions davant aquesta IA i rememora què va significar la seva creació pel món. Excel·lent sense dubte encara que potser és una història que no s’acaba d’avenir amb la temàtica del recull.

Una notable antologia temàtica que ha agrupat a bons autors — molt d’ells per mi desconeguts— al voltant de la foscor i el misteri que s’amaga sota la Ciutat soterrada de Barcelona.

Eloi Puig
09/08/2025