RESSUSCITAR
ÉS UNA MERDA
(2026)

Eduard Martí

Editorial:
Cetus
(2025)

Col.lecció:
---

Núm: 04

Pàgines: 190

Il·lustradora:
Marta Maldonado

Fer riure escrivint és difícil. Igual que provocar paüra o crear angoixa. Per sort l’Eduard Martí ja té experiència en el delicat art d’invocar somriures. Llegiu, sinó, obres com Infestació o contes com «Adorables conillets de Pasqua» per saber de què parlo. Però és que, a més, aquest cop s’ha atrevit amb l’humor absurd, fill del gènere bizarro, cosa encara més complicada de portar a terme perquè no tothom posseeix aquell equilibrat sentit de l’humor que li permet riure de situacions estrambòtiques i sense massa sentit aparent.

Però... tatxan!! Un servidor és un d’ells. Soc un d’aquests éssers sense escrúpols que pot gaudir frenèticament d’un gag, un acudit absurd o una història com la que podeu llegir a Ressuscitar és una merda, que a part de provocar-nos rialles també amaga uns quants missatges per reflexionar.

I és que en aquesta història, tan estranya ella, hi trobareu molt d’humor, una mica de sexe (molt passional) i com no, una micona d’escenes escatològiques, però de rerefons (allà a les profunditats a mà dreta) també podrem descobrir que l’Eduard Martí volia denunciar alguns aspectes de la nostra societat que passen per la política d’extrems o a la desnaturalització dels individus. Suposo. O no.

Ah! Què encara no us he explicat la premissa? No trigo ni un minut: Els morts ressusciten, tornen a la vida. Això de per sí ja és una mica problemàtic però el més fotut és que es reencarnen en objectes físics i (en principi) inorgànics: Una nevera, una cadira, una torradora o en el cas d’una dels dos protagonistes... en una cullereta de plàstic de cafè. Aquí un exemple:

«Un dia el cap de psiquiatria va demanar de parlar amb mi. Era un cendrer fet per alumnes de preescolar; torçat, sense cap simetria i amb la nansa escapçada, però tenia una veu potent i sàvia.»

Perquè això, senyores i senyors és com una buddy movie, una pel·li de col·legues, d’aquelles on els protagonistes no s’entenen de bon principi però que poc a poc mal llimant asprors. Com a Arma Letal però on el Mel Gibson seria una cullereta de cafè anomenada Mary Pains (pels que no sabeu idiomes, és Maria Dolors en anglès que queda més xulo). Sí, sí, sí, com ho escolteu: Una antiga espia súper destroyer s’ha reencarnat en cullereta permanent enfadada i juntament amb el nostre protagonista, un home feble, una desferra humana que plora de forma patètica la mort de la seva estimada Prudence, seran el duo dinàmic encarregat de dirigir el nou departament DANGER que es dedica a resoldre crims on els retornats hi estan involucrats. Ell ens narrarà les seves vivències entre plors i melangia per la Prudence que ja no hi és. Utilitzarà sovint un to d’ovella degollada (que m’ha agradat molt) i en contraposició ens trobarem amb la Mary Pains que crida més fort que el sargent Hartman de La Jaqueta metàl·lica

El departament DANGER haurà de resoldre assassinats, lidiar amb noves religions abraça-objectes, investigar sectes i polítics i tot això dins una aventura convulsa de sexe objectil (això és fer nyaca nyaca amb coses inanimades), crims passionals però sobretot, sobretot, sobretot... amb molt d’amor.

«Va estar ingressada durant setmanes en un hospital per a coberteria amb diferents traumes (...) No li agradaven les flors, ni els bombons ni cap cosa que se li acostuma a dur a un malalt, de manera que vaig acabar decidint-me per portar-li catàlegs de llistes de noces amb moltes fotos de coberts de luxe. Algunes es podien obrir com a desplegable. N’hi havia un amb un pòster central d’un ganivet amb mànec d’ivori que semblava mirar al lector amb luxúria i que li vaig arrencar i penjar a la paret per animar-la.»

Cada capítol aprofundeix més en aquesta premissa sobre els problemes que comporten els retornats i els dissecciona sota diferents punts de vista. Martí sap atorgar a la novel·la una mena de coherència intra-absurda (1) en una trama in crescendo a cada capítol creant un univers impossible sota les rialles. En treu suc de formes diferents creant aquest collage de personatges inversemblants, un trama propera al noir i com comentava abans, una certa denuncia de temes d’actualitat.

El resultat és una novel·la amb moltes ganes de fer passar una bona estona al lector. Que si ho aconsegueix? Certament. No riureu a tots els gags, no sempre aquella exageració és adequada, potser trobes a faltar que parlin més en suec... sempre hi ha detalls que poder no et fan gràcia, però us asseguro que n’hi ha molts d’altres que sí, i que la trama i els personatges son imperdibles i inoblidables. Objectiu plenament assolit. Poc més es pot demanar.

Eloi Puig
04/04/2026

(1) M’estic inventant moltes paraules avui eh?