L'EFECTE
TACA D'OLI
(2025)

Jordi Escoin

INFESTACIÓ
(2025)

Eduard Martí

Editorial:
Chronos
(2025)

Col.lecció:
Parany

Núm: 03

Pàgines: 226

II·lustradora:
Elsa Velasco

Sembla quer fos ahir —I ja ha passat un any i mig— que en el transcurs de la 61a Ter-Cat a Andorra es va presentar un nou premi literari de ciència-ficció: El premi Bagaleu, dedicat a fomentar la reflexió sobre el canvi climàtic al país dels pirineus, Andorra. Un guardó propiciat per la fundació Bomosa que lluita per conscienciar i per realitzar projectes relacionats amb la cura del medi ambient. Es tracta d’un premi de novel·la curta que incideix en la problemàtica que envolta la transformació del clima en un ecosistema tan fràgil com és el de l’alta muntanya. Però, això sí, els autors podien expressar aquesta preocupació de la manera que creguessin convenient, emparats per les enormes possibilitats que ofereix la ciència ficció especulativa o la fantasia més imaginativa.

I el resultat de la primera convocatòria reflecteix perfectament aquests mots que acabo d’expressar: L’especulació i la fantasia es donen la mà en dos textos magnífics com son L’efecte taca d’oli, del guanyador Jordi Escoin, i Infestació del finalista Eduard Martí —sense oblidar la menció honorífica a l’obra Setanta per cent del Javi Fernández—. Dues obres allunyadíssimes l’una de l’altra però que mostren perfectament l’objectiu del premi: Conscienciar al lector sobre el canvi climàtic.

La primera novel·la es titula L’efecte taca d’oli i ens acosta a una història ambientada a l’Andorra actual a través d’un text que és un exercici virtuós de metaliteratura. Jordi Escoin ens proposa una trama enrevessada, addictiva i poc convencional. Utilitza un prosa senzilla recolzada per multitud de diàlegs que son el motor del ritme incessant amb que el nostre enigmàtic protagonista es veu immers per mirar de sembrar una llavor que pot revolucionar el món com un efecte dòmino... o més ben dit, com una taca d’oli.

En Marc té una missió. Aquesta comporta mentir, enganyar i actuar a Andorra proposant uns canvis tecnològics que poden ajudar a la llarga a la humanitat a combatre l’efecte climàtic. I Andorra és el conillet d’índies, un país petit i que pot adaptar-se als canvis amb més facilitat que no pas els grans, per provocar l’esmentada taca d’oli. Però per a executar el seu pla, necessita difondre el missatge de manera popular. Contacta amb una novel·lista perquè expliqui la seva història, que pugui ser colpidora, que arribi a tothom. Resulta, tanmateix, que l’autora decideix integrar aquesta història relatant el que està passant realment: Que en Marc ha contactat amb ella per escriure una novel·la que especula sobre una persona que vol provocar un canvi en els costums dels andorrans que podrà ser la guspira que ajudi a tota la humanitat. Una novel·la titulada... L’efecte taca d’oli

A partir d’aquí Escoin trama una intriga de pura ciència-ficció però que resulta ser una aventura de moltes capes sobreposades que ens mantenen atrapats a la seva lectura. I no és fàcil adonar-se de tot el que està ocorrent mentre llegeixes la novel·la. A mi, per exemple, se’m van passar per alt alguns detalls, pistes que l’autor deixava pel text, i a l‘acabar vaig tenir una sensació estranya, com si m’hagués perdut quelcom, com si l’autor hagués fet una fallada extraordinària. Però, es clar, no era així. Simplement, la meva ment no havia connectat al 100% amb la novel·la (potser el fet de llegir-la en un aeroport mentre entrellucava el minuts de retard del vol que havia d’agafar no ajudava).

Però paga la pena repassar algun que altre paràgraf o capítol per fer encaixar les peces d’un puzle de realitats que de manera fascinant Escoin ha construir del no res. Estic convençut que el procés creatiu d’aquesta superposició de trames deu haver estat tan estimulant com esgotador.

En definitiva, una de les millors experiències metaliteràries que he tingut el plaer de llegir, per la complexitat d’un arc argumental que compta amb un detallisme extrem i amb una ambientació acurada on l’autor descriu espais i indrets andorrans reals que encara ens fan situar millor sobre el terreny. Repeteixo: la prosa és efectiva, senzilla però les seves conseqüències sobre nostre son sensacionals.

Canviem totalment de registre in seguim amb Infestació d’Eduard Martí, una DI-VER-TI-DIS-SI-MA novel·la de caire més juvenil però que ressalto amb aquest apel·latiu de majúscules perquè m’ha fet riure molt. I això no és fàcil. L’Eduard Martí ens submergeix en una trama fantàstica que té arrels en la cultura popular andorrana —I suposo dels pirineus en general— però que arrenca d’una manera que combina el surrealisme amb el paisatge quasi catastrofista d’una Andorra futura.

M’explico: La Martina és una adolescent normal i corrent que viu intensament el seu present com qualsevol persona de la seva edat: Ho sigui, amb mal humor, inseguretats recurrents, amors platònics, xarxes socials, odis viscerals, complicitats efímeres, menyspreus pels germans petits i una ànsia brutal per ser com tothom, per buscar un equilibri entre la popularitat i la indiferència de la gent que l’envolta.

Aquesta lluita diària transcorre en un escenari de futur proper on les muntanyes andorranes son un miratge del que havien estat: Turons mig pelats per sequeres, amb fauna molt escassa i un paisatge depriment. Una fotografia del que podria ser Andorra en pocs anys si el clima continua radicalitzant-se. Però això a la Martina tant se li en fa. Ella ha crescut en aquest ambient i no dona especial importància a l’efecte climàtic. Les seves obsessions son més aviat mundanes: Estar al dia de les xarxes socials i buscar encaixar entre les amigues. Es clar que el fet que no li surtin cucs del cos no ajuda.

Sí, heu llegit bé. Eduard Martí ens exposa de forma gràfica i visiblement metafòrica com n’estem de podrits els humans per dins. Tothom segrega cucs de forma costant a partit d’una certa edat i el fet s’ha convertit en un succés habitual. Tenim doncs, un escenari que beu del realisme màgic però que poc a poc es bolcarà cap a indrets de pura fantasia tradicional. I és que la Martina ha de fer una excursió amb l’insti d’un parell o tres dies d’acampada a la muntanya. I aquí és on tot el seu mon trontollarà, això sí, de forma molt jilarant, sota la ploma d’un Eduard desfermat.

Cal tenir clar, que tot i el to de diversió juvenil que impregna l’obra, l’autor no es desmarxa en cap moment dels objectiu marcats pel decàleg del premi Bagaleu: Reflexionar sobre el canvi climàtic. Però en aquest cas, el camí emprat és de la fantasia relacionant el bestiari fantàstic local amb l’esmentat problema. I el resultat és admirable. De manera molt i molt notable, Martí dirigeix a la Martina pels intricats camins de la superació adolescent barrejats amb personatges fantàstics de l’imaginari popular amb tocs de terror i d’altres de comèdia. I es clar, també hi apareix un Bagaleu, el mussol que representa el premi (i que m’ha fet recordar de forma fervorosa al mussol mecànic del clàssic del 1981 Furia de titans).

Potser la resolució del problema m’ha resultat un mica precipitada (aquí, hi trobo a faltar un o dos capítols més), però sigui com sigui, Martí utilitza la fantasia i el surrealisme per escometre a les nostres consciències, per lluitar, a la seva manera, contra els efectes dels canvis al paisatge andorrà vinculats al clima. I tot això, sense introduir incoherències narratives ni marxar del seu núvol fantàstic que ha creat per aquesta ocasió.

Una aventura fantasiosa i repeteixo, molt divertida, que evidencia, un com més, el talent del barceloní, un autor amb el que ja m‘he topat uns quants cops en format curt i que m’ha deixat sempre més que satisfet.

Què dir, doncs, d’aquest primer recull de novel·la curta dels premis Bagaleu? Doncs que el nivell ha estat molt alt, que el jurat, pel que sembla, ha tingut feina per triar (bon senyal) i que la iniciativa de la Fundació BOMOSA ha esdevingut, almenys literàriament i amb les obres escollides, un èxit, segons el meu modest parer. Així doncs, felicitats i endavant!

Eloi Puig
28/09/2025