L'ÚLTIM DIP
(2025)

Javi Fernández

Editorial:
Llibres del delicte
(2025)

Col.lecció:
Spècula

Núm: 16

Pàgines: 182

Il·lustrador:
Àlex Santaló

No és habitual que un element del folklore fantàstic català sigui el nucli des d’on es desenvolupa una novel·la de fantasia ambientada en el nostre passat. Potser aquest fet està més arrelat en els nombroses relats on sí es fa referencia a les criatures de la nit i als éssers fantàstic del nostre llegat popular però pel que fa al format més llarg de les novel·les, per desgràcia, és poc freqüent.

Però per a intentar restablir aquesta mancança tenim al Javi Fernández, que ens presenta la seva primera novel·la: L’últim dip, una història de misteri i fantasia ambientada en un poble perdut de Catalunya a començaments del s. XIX, just abans de la invasió napoleònica.

Ens trobem, doncs, en un petita localitat repleta de supersticions i mirades indiscretes, on els veïns formen part d’una molt bona ambientació que Fernández ha sabut confeccionar i que relata de forma notable: No només l’aire d’aïllament que professa l’indret on transcorre l’acció, sinó també aquells tarannàs tan propis d’aquella Catalunya rural on els afers locals es resolien a casa, entre la família o si més no, entre els mateixos vilatans.

”Em sorprenia l’actitud d’un poble que semblava actuar com una única ment pensant. La por és astuta i fa servir les seves armes per generar reaccions que sovint van en la direcció contrària de la que marca el sentit comú. Però així hi tot, aquella gent s’amoïnava per qualsevol qüestió excepte la de la mort.”

I és clar, l’arribada d’un jove novici —el nostre protagonista— enviat per testimoniar les últimes hores (i voluntats) d’una terratinent que controlava bona part de la contrada, sacseja una mica el caràcter i els costums d’una gent acostumada a resoldre els seus propis maldecaps. El novici, poc a poc, anirà descobrint llegendes del poble i serà testimoni de fets estranys, mirades acusadores i somnis premonitoris que apunten a un monstre, un dip, el gos vampir del que es parla a les llegendes més antigues però que segueixen ben vigent a la ment dels vilatans.  

El primer que voldria destacar de la meva lectura de L’últim dip és el to, aquest estil captivador amb que Fernández ens descriu les vivències del novici en primera persona. Es tracta d’un llenguatge culte —molt afí amb el rol del protagonista— que contrasta amb la parla més barroera de pagès del veïnat. Però aquesta és una prosa, a més, amb aires elegants de qui escriu fil per randa els seus pensaments. M’atreviria a dir que té fins i tot, un toc noucentista que es perfila entre el diari de viatge i cert romanticisme i curiositat científica. El ritme és pausat però segur; trepitja amb força al voltant d’una terra que si no és salvatge, sí que sembla repleta de misteris abominables.

I és que sembla que la imminent mort de la senyora Rovella Adell i Grau resultarà un trasbals important per un poble que en depèn. El fill de la mestressa és retardat i no pot dirigir els negocis familiars. Els altres possibles hereus arriben per separat a la casa, en espera de les esmentades últimes voluntats. L’un, un pastor esquerp que fa temps va marxar del poble per refugiar-se als boscos i les muntanyes. L’altra, una noia que va emigrar a la gran ciutat, a la capital, i torna casada amb un petit noble amb aires afrancesats. Però no només els hereus estaran a l’aguait dels esdeveniments: també els poders fàctics del poble, el mossèn i l’alcalde trauran el cap i es veuran immersos en la trama.

I a tot això cal esmentar la presència ominosa del dip. Sembla que hi ha hagut atacs, morts d’animals, destrosses. I la gent creu que el dip, la bèstia, torna a rondar el poble o més ben dit... que està desfermada. El nostre novici haurà de decidir si tot son imaginacions dels pagesos o si hi ha alguna cosa de veritat en tot plegat.

Per a dur a terme la seva investigació involuntària, el novici furgarà per allà on no toca i també rebrà unes torbadores visions. Haig de dir que els passatges onírics no solen ser massa del meu grat i aquí l’autor n’exposa tres de ben potents, tres miratges, somnis, premonicions que el novici rep durant la seva estança al poble. Però son fragments importants pel conjunt de l’obra i és aquí on la realitat i la fantasia es donen la mà i formen una estructura prou sòlida i coherent.

Javi Fernández ens proposa, doncs, una història entre detectivesca i fantàstica, que beu de llegendes i que ens presenta un dip tan real com metafòric. Cal recordar que el dip és un monstre que sovint es presenta com una bèstia coixa i que pot ser enviat pel dimoni sota una maledicció o un pecat greu. Sigui com sigui, a l’autor li ha agradat documentar-se i perfilar amb subtilesa la figura del monstre. De fet, a vegades m’ha costat copsar les metàfores i el simbolisme del que ens exposa l’autor, cosa que de fet, em passa sovint. És d’aquells llibres que et planteges rellegir (si no tot, en part) per poder descobrir les pistes i els significats ocults de la primera lectura.

L’autor ha preferit centrar els seus esforços en un relat conservador al voltat d’un poble maleït. Tot i que deixa alguna porta oberta a expandir aquest univers amb referents més històrics —recordem que tot plegat transcorre un any abans de la Guerra del Francès i aquí hi hauria un escenari fascinant per desenvolupar trames més èpiques—.

Una primera novel·la notable, on destaco un cop més la prosa elegant i l’ambientació. Per altra banda és cert que particularment prefereixo els fets viscuts que certes metàfores i a vegades, potser, la novel·la peca d’abusar de la iconografia. Però això està meditat i pensat doncs en Javi Fernández més d’un cop a expressat el seu interès per cultivar el simbolisme en les seves obres. Tot plegat, una magnífica carta de presentació d’un autor avesat als contes curts i que aquí, per primer cop, explora la seva capacitat en el format llarg.

Eloi Puig
02/11/2025