EL SUEÑO
DE ESCILA
(2025)

Álfredo Álamo

Editorial:
Obscura Editorial
(2025)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 180

Il·lustrador:
David Rendo

La ciència-ficció és la literatura de les idees i les especulacions en un escenari, sovint, de caire futurista o alternatiu. Desenvolupar aquesta idea i donar-li una forma coherent requereix un esforç però no sempre cal allargar-lo innecessàriament. De fet, el lector agraeix moltes vegades la concreció i la contenció per gaudir d’aquesta idea de forma més directa. Per això és tan gratificant topar-nos de quan en quan amb novel·les curtes, ben narrades i que ens expliquen el seu inspirat projecte sense marxar per les branques. I El Sueño de Escila de l’Alfredo Álamo n’és un bon exemple.

He llegit diversos treballs de l’autor valencià però crec que aquest és el primer de pura ciència-ficció que em ve a les mans — si exceptuem les tires còmiques Legión del espacio, es clar—. Fins ara sempre havia tastat la seva vessant més terrorífica o fantàstica d’on Álamo se’n sortia de manera molt notable —recordem per exemple que La vieja sangre fou la millor lectura del semestre passat a can Kraken—.

Però anem al que ens ocupa. La premissa és senzilla: una nau generacional —La Escila— viatja pel cosmos repleta de colons en direcció a un llunyà planeta apte per a la vida. Tanmateix, mentre la nau solca l’espai durant segles, la ciència terrestre ha avançat el suficient perquè la destinació de la Escila ara ja estigui terraformada i colonitzada per altres humans, de manera que no és un lloc apte per finalitzar el viatge.

Això, ja de per sí, és un escenari força original però el curiós és que l’autor enfoca la temàtica cap a altres problemes que té la IA que capitaneja la nau. I és que alguns dels principals protagonistes d’aquesta trama seran intel·ligències artificials que, intentant fer el millor possible per als colons criogenitzats que transporten a les bodegues de la nau, idearan mons virtuals on els humans poden distreure’s de forma subjectiva mentre la nau arriba a port.

Per començar la IA principal de la nau, anomenada Navegació, s’avorreix, o almenys té un sentit de la creativitat innat que li fa prendre decisions una mica estrambòtiques: per començar realitza còpies d’ella mateixa que virtualment s’ocupen de tasques concretes de la nau: Des del pont de comandament fins a aspectes relacionats amb el manteniment. Cada còpia, cada recolzament (“respaldo” en l’original en castellà) té un grau major o menor de divergència amb la pròpia Navegació i per tant una personalitat pròpia. Tots ells son les IA que ajuden a que la Escila funcioni correctament durant el viatge, sigui en ambient virtual o també físic. Aquests recolzaments m’han recordat molt el conte «La vida secreta de los bots» de Suzanne Palmer on els robots de manteniment d’una nau eren els protagonistes també de la història. Aporten aire fresc a la trama i son entranyables.

Amb aquesta estratègia, Navegació pot ocupar el seu temps lliure en tasques més creatives com dissenyar mons nous pels membres de la tripulació criogenitzada.(ara per exemple ha deixat apartat el Londres victorià per recrear la ciutat d’Ur a Mesopotàmia) o confeccionar jocs de totes les temàtiques imaginables perquè les psiques dels colons puguin jugar i participar virtualment en mons d’esbarjo.

I aquí arribem a conèixer a dos humans, les ments dels quals estan immerses en aquests escenaris subjacents creats per Navegació: Ana, una noia que fa molt (massa) que la seva ment està atrapada en jocs de destrucció immersiva; i en Hunter, una altra persona que prefereix dedicar-se a resoldre crims al Londres vuitcentista.

Álamo ens endinsa a la novel·la «in media res», directament en un escenari bèl·lic que de seguida anirem entenent en un primer capítol genial. Poc a poc anirem coneixen als personatges virtuals i humans d’aquesta intriga espacial quan els problemes saltin i els recolzaments de la nau vagin assumint les directrius principals de protegir els colons... però a la seva manera.

«Las inteligencias artificiales se ceeían, irónicamente, muy inteligentes pero a veces se comportaban como niños pequeños guardando un secreto»

El cert és que tant el recolzament 126 que acaba de ser creat per ajudar, com els altres recolzaments i els humans que participen en aquesta molt entretinguda trama ens resulten molt empàtics. Fins i tot el dolent de torn ens resulta estimulant i és que Alfredo Álamo ha escrit una novel·la que proporciona elements tant per passar-ho d’allò més bé com per fer-nos pensar en implicacions ètiques. Tot això sense renunciar a un sentit de la meravella que en aquest cas es concentra en les capes i capes d’informació, virus, programes, reescriptures, directrius i línies codi d’unes intel·ligències artificials que han de tenir cura d’uns humans indefensos.

El sueño de Escila està escrita en un estil distès però sense abandonar la qualitat literària, amb certes picades d’ullet al lector però sense divergir de la seva meta principal a la trama. Una aventura que potser només li manca una mica de rerefons sobre l’univers en que ens trobem doncs en ocasions s’enumeren a races alienígenes intel·ligents que no m’acaben d’encaixar del tot amb la novel·la. Potser aquests anys que la Escila ha navegat per l’espai proporcionant dolços somnis (o no) als seus ocupants els descobriments i el territori explorat des de la contaminada i decadent Terra s’han expandit com mai vist... però d’això en sabem massa poc, al meu entendre.

Tanmateix, deixant de banda aquesta detalls menors d’ambientació que no afecten per res al desenvolupament de la història, ens trobem davant una novel·la consistent que tracta sobre intel·ligència artificial en un marc d’intriga a l’espai, amb grans protagonistes i una notable atmosfera. I tot plegat en menys de dues-centes pàgines. Ideal doncs, per dedicar-hi un parell o tres de tardes i gaudir de ciència-ficció de qualitat concentrada i ben resolta.

Eloi Puig
22/04/2025