La vida secreta de los bots y otros relatos
CF- ANTOLOGIA
 

LA VIDA SECRETA
DE LOS BOTS Y
OTROS RELATOS

(2017)

Diversos autors

Editorial:
Gigamesh
(2020)


Col.lecció:
Gigamesh Breve

Núm:
11

Pàgines:
272

Traductors:
Ainara Echaniz
Elena Macian Masip
María Alfonso
Teres Jarrín
Salvador Tintoré

Il·lustradors:
Javier Rodríguez
Ana Oncina

Albert Monteys
Natacha Bustos
Jordi Pastor

Fernando Blanco



   
La vida secreta de los bots y otros relatos

Fa dos anys Gigamesh va reconvertir el format de la seva col·lecció Gigamesh Breve i va començar a publicar aquestes obres en tapa dura en una edició deliciosa. La primera va ser l’aclamada Nightflyers — de la que en soc molt fan— i poc a poc l’editorial ha reeditat alguns altres títols, alguns dels quals ja havia regalat per Sant Jordi. Aquest cop, l’editorial del carrer Bailèn ha apostat per recuperar els contes (que fa molts anys treia a la Revista Gigamesh) i torna a publicar antologies d’autors de primer ordre, finalistes i guanyadors de diversos premis. I ho ha fet per partida doble amb dos volums d’on han recollit els millors relats que l’antologista Jonathan Strahan recopila anualment, dividits entre els publicats el 2017 i el 2018

Sobre La vida secreta de los bots y otros relatos —que és el que ara ens ocupa— direm que es tracta de contes de gran nivell on podem trobar un ventall eclèctic sobre com veure la ciència-ficció, a vegades de forma molt intimista, entranyable, d’altres desplegant el sentit de la meravella en plena efervescència. Una altra visió que Gigamesh ha potenciat a l’hora d’escollir els relats és la diversitat de l’origen dels autors, amb visions que provenen dels EUA, de Singapur, de la India o del Carib per exemple... i que trobo molt encertada. Cada relat conté una il·lustració de portada d’artistes com Javier Rodríguez, Ana Oncina, Albert Monteys, Natacha Bustos, Fernando Blanco o Jordi Pastor (el qual també ha portat la novel·la Transcrepuscular d’Emilio Bueso al còmic, recentment).

El primer relat del recull és “Zen y el arte de mantenimiento de naves espaciales” de Tobias S. Buckell. En una galàxia ocupada per la humanitat on conviuen milers de planetes, guerres i noves formes de vida, un formista (humà que venera la forma de visa primigènia) li generarà un conflicte a un robot d’última generació (que per cert, sembla obeir d’aquella manera les lleis asimovanes). El favor que li demana el formista es l'excusa perquè l'autor ofereixi especulacions tecnològiques que son pur sentit de la meravella. Fins i tot tenim un forat negre i el que representa per la teoria de la relativitat al bell mig de la història. Però he trobat una trama massa carregada d’informació i gestionada de forma molt ràpida, com per donar pas a una meravella més a cada paràgraf. No m’he sentit molt integrat a la història.

Veredas” de Maureen McHugh és un relat molt més reposat. Una aproximació diferent als viatges en el temps a traves d'una logopeda que ajuda a una dona estranya que no parla anglès. De seguida veus per on van els trets però això no treu que la història resulti acollidora per com la nostra protagonista investiga l’origen de l’estranya. El final és una mica sobtat potser. Notable justet.

Però arribem al conte que dona nom a l’antologia: “La vida secreta de los bots” (Premi Hugo 2018) de Suzanne Palmer. Un excel·lent relat sobre els secundaris que tota bona historia té amagada. Aquells personatges invisibles que fan tot funcioni. No sé si recordeu un grandíssim episodi de la serie Babylon 5, “A view from the gallery” (crec que era) on el punt de vista estava tractat des del personal de manteniment de la base, i no sota el dels protagonistes principals. Doncs aquí passa el mateix: Els robots de manteniment i la IA d’una nau que s’endinsa a l’espai en una missió suïcida per salvar a la Terra són les grans estrelles d’aquesta història. I el tracte molt càlid que l’autora estableix en aquests petits personatges que viuen per servir als humans i a la nau. Uns diàlegs entre diversos androides i el bot 9, un robot antiquat que se’l retorna al servei per la mancança d’efectius, serà un dels punts forts d’aquest relat tan entranyable.

Però si aquest conte m’ha encantat, del següent em trec el barret. Indraprami Das ens ofereix el millor relat del recull a “La Luna no es un campo de batalla”. Una narració molt fluïda i suggeridora i un diàleg entre dos interlocutors molt diferents: Un és periodista i l’altra una soldat asura (en la mitologia hindú, guerrera, semidéu) que ja està retirada de primera línia de foc . A través d’una magnífica conversa l’asura rememorarà els seus inicis com a defensora d’una base lunar india, de com vivia i de com moria gent al seu voltant. És un relat, però, antibel·licista que combina amb molt encert la nostàlgia pel passat amb les dificultats pròpies dels veterans de guerra, amb l’afegit aquí que aquests soldats que han viscut mitja vida al nostre benvolgut satèl·lit ho tenen molt magre per reintegrar-se a la gravetat i a la vida de la Terra. També és una història que posa l’esperança en el viatge interestel·lar com a mitjà per que aquest planeta nostre aparqui les diferències:

Es un recordatorio de que no somos dioses. Por eso aún rezo, a los dioses o al Dios único, lo que sea que esté más allá de la heliosfera. Rezo para que los hombres que viajen más allá de la luz y conozcan el resto del universo encuentren allí la gracia y un modo de acercarnos más a lo divino. Que encuentren mundos donde podamos empezar de cero y no haya necesidad de soldados para luchas, solo de guerreros que nos defiendan de peligros de los que sean heraldos ellos mismos; mundos donde las ciudades no tengan arrabales llenos de gente que cargue a la espalda la valentía necesaria para sostener el resto de la humanidad”

Molta sensibilitat però sense mai ser embafadora, un conte d’alta qualitat literària que et transporta a un escenari proper i que et fa somiar amb tecnologia possible però sobretot amb sentiments molt humans al voltant d’un hipotètic —i romàntic— futur sense guerra de la humanitat. És un relat perfecte.

Continuant amb aquests relats més pausats, trobem “El obelisco marciano” (Premi Locus 2018) de Linda Nagata, un conte en to crepuscular dels que m’agraden. La premissa és simple: No hi ha esperança per a una terra moribunda i per les seves colònies a indrets tan distants com Mart. No importa el perquè però sembla que el declivi, suau però ferm, ja ha superat el llindar de no retorn. Una arquitecta de prestigi dedica les seves últimes dècades de vida a erigir un monòlit, un obelisc, a les arenes immutable de Mart. Allí, un cop acabat, romandrà almenys 1000.000 anys i serà el darrer vestigi de la humanitat. Per portar a terme aquesta tasca des de la terra utilitza robots i vehicles autònoms però de cop detecta un problema que la portarà a prendre una decisió dràstica. Aquesta és una història que té a l'esperança com a element definitori, també el record, el cansament ara que la Terra estigui abocada a la destrucció. Soc força aficionat a aquestes cròniques fatalistes i decadents. Potser el to em recorda obres com Muerte de la luz i el seu planeta que serà oblidat properament. En tot cas és una temàtica que m’atrau molt.

I acabem amb una història simpàtica que també he gaudit molt: “Una serie de chuletones” de Vina Jie-Min Prasad. Aquí, una tecnologia tan propera (que de fet ja funciona com a tal) com és la impressió d’aliments és la base per desenvolupar una trama que combina el relat negre a través de l’extorsió a una noia que imprimeix falsificacions de bistecs de vedella i la ciència-ficció per com de detallista i irreconeixible por esdevenir un tall de carn que no ha estat extret d’una vaca ecològica. Si afegim que la nostra delinqüent té com ajuda una altra noia amb un passat fosc i que els diàlegs entre elles i la manera en que l’autora ens presenta la història és simplement deliciosa, em porta a valorar-lo de manera excel·lent. El final, molt cinematogràfic però efectiu també és molt bo. Potser és la trama de ciència-ficció d’aquest recull que més aviat sucumbirà a la tecnologia.

Un molt bon recull doncs, amb joies com “La luna no es un campo de batalla” i “La vida secreta de los bots” que estan acompanyades d’altres contes molt notables. Molt content que Gigamesh hagi bolcat l’atenció de nou als grans relats.

Eloi Puig
05/01/2021

 

Premis:

2018 Hugo per "La vida secreta de los bots"

2018 Locus pr "El obelisco marciano"

 

Recerca per seccions:
Ciència-Ficció
Fantasia
Terror
Còmic
Revistes
 
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Relats que conté aquesta antologia:
Zen y el arte del mantenimiento de naves espaciales (Tobias S. Buckell)
Veredas (Maureen McHugh)
La vida secreta de los bots (Suzanne Palmer)
La Luna no es un campo de batalla (Indrapramit Das)
El obelisco marciano (Linda Nagata)
Una serie de chuletones (Vina Jie-Min Prasad)