|
TERROR SOBRENATURAL
|
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
NO HAUREU DE PLORAR ELS MORTS Editorial: |
| No haureu de plorar els morts | |||||||||||||||||||||
|
Una de les queixes més freqüents del fandom català és la escassetat de novel·les de terror en la nostre llengua. Tot i que la ciència-ficció i la fantasia poc a poc van recuperant terreny i normalitzant-se —encara que de forma continguda— el terror, en termes generals sempre ha estat la germaneta petita a qui ningú fa massa cas. Per sort, en els darrers anys diverses editorials estan començant a girar la mirada cap a aquesta germaneta que salta i s’estira per cridar l’atenció. El primer pas va ser traduir alguns clàssics però pel que fa a la literatura de l’horror nostrat sempre ens ho hem mirat amb certa resignació. Per això que editorials com Obscura ens porti una obra com No haureu de plorar els morts, de Carlos J. Sánchez, és un regal del cel. No només perquè estem parlant de terror en català, sinó per què és una de les millors novel·les d’aquest gènere que he tingut el plaer de llegir en la nostra llengua. Així que estem d’enhorabona. I això és així perquè tot i que en el format curt, els relats, sempre hi ha un tou d’escriptors que ens acosten el terror sobrenatural, pocs autors s’han atrevit —o han pogut— oferir-nos històries més elaborades i extenses. Penso en Josep Sampere i la seva Aquesta nit no parlis amb ningú, o més recentment la Isabel del Río aportava ingredients de terror còsmic a No albiro el bosc, sense oblidar a l’Edgar Cotes i el seu particular esperit malèvol a Un àngel cruel. Pel que fa a l’escenari de poble aïllat és Iván Ledesma qui més s’ha acostat a la present novel·la amb la grandiosa Davant déus indiferents. Però ara es el torn de Carlos J Sánchez i cal dir que ha entrat per la porta gran perquè, repeteixo, No hauran de plorar els morts és un cop de puny sobre la taula en quan al terror sobrenatural escrit a casa nostra. Alguns l’anomenaran pomposament folk-horror; altres, potser simplement podem confirmar que una novel·la que transcorre en un poble apartat replet d’enigmes i de misteris i on allò sobrenatural va prenent forma és un dels millors escenaris possibles per desenvolupar una història de terror. Valldeplors és un petit poble situat a les muntanyes, en un indret indeterminat que suposem es troba a la serralada litoral —o potser mes enllà—, entre el Maresme i el Vallès. Obrim la primera pàgina i entrelluquem una ermita erigida dalt d’un turó, i allí, al cementiri una colla de persones que assisteixen a una cerimònia mortuòria. En Miquel Llop ha mort i l’estan enterrant cristianament. La major part del poble hi assisteix i en termes generals hi ha un ambient trist. Però alguns respiren alleugerits: La seva vídua, la Marta Maria, i els seus fills tornen a casa i un somriure creua el rostre de la que va ser dona d’en Miquel Llop. Sembla que ara, per fi, podran descansar. I és que sota la trama sobrenatural que amaga aquesta novel·la, també trobarem una critica social sobre la violència domèstica en una societat acostumada a ella i que la tolera. Estem —pressuposo— als anys cinquanta o seixanta i la família encara viu sota les regnes de l’amo de la casa, del pare que tot ho pot o que tot ho vol. Una vida de pagès estricte per a qualsevol dona especialment si el marit és un maltractador fill de puta que els fa la vida impossible. Una vida de poble on els les persones que dirigeixen estaments oficials tenen un pes importantíssim. I així serà quan descobrim que alguns dels grans personatges d’aquesta història son precisament el metge i el rector de Valldeplors «El que li dic, pare, és que tot home o dona es dolent si disposa de temps suficient per a demostrar-ho». Poc després de la mort de Miquel Llop comencen a passar successos estranys que pertorbaran de manera esglaonada la vida del poble. No entrarem en detalls però tant el mossèn Mateu, un jove rector acabat d’arribar per substituir el seu homòleg anterior, com el doctor Navarro, home de ciència, veterà de la Guerra Civil i molt crític amb els tarannàs de personatges com el Miquel Llop, seran els encarregats involuntaris d’investigar què està succeint al poble i el perquè. Ambdós son homes de caràcter i intel·ligents i es convertiran en representants improvisats en nom de l’espiritualitat i la religió per una banda i de la ciència per l’altra. Mentrestant però, qui patirà més serà la Marta Maria i el seus fills, encapçalats per la filla gran Caterina. Seran dues dones fortes i convençudes del que han de fer encara que allò al que s’enfronten no tingui nom...o millor tingui un nom propi que no volen sentir mai més. Però igualment el terror s’escamparà per totes les cases i per totes les famílies. Carlos J. Sánchez trepitja fort amb una prosa ferma i sense fissures, que ens pertorba a vegades descrivint imatges colpidores o instant-nos a restar corpresos sota túnels de foscor. La premissa inicial —que no desvetllarem aquí— anirà cobrant forma i ens conduirà cap a un final, que si bé, potser és una mica més relaxat del que les expectatives preveien, ens deixa el nivell de la trama sobrenatural ben amunt, a uns nivells on el simbolisme religiós li passa la mà a tota possible presumpció que pretengui acostar-se a una resolució científica. «Ja no haureu de témer a la mort a la vall, ni patir dolor. Ja no haureu de plorar els morts. Jo us portaré davant de l’àngel i ell ens cuidarà a tots.» Una novel·la doncs, que destaca per un escenari llòbrec, unes gents que amaguen secrets i una trama quasi perfecta que ens introdueix tant al cor dels vilatans com a l’ànima destrossada de qui ha patit abusos de la seva parella i que ha pres decisions difícils per seguir lluitant per veure llum al final del túnel. El terror sobrenatural pot també solapar-se amb el terror real de la violència masclista. I una obra fantàstica també pots esdevenir un aparador on alçar la veu contra aquesta lacra. Altres autors com Ivan Ledesma ho mostraren en obres com L’altre costat i ara Carlos J. Sánchez també ho ha aconseguit, i amb escreix, a No haureu de plorar els morts. No us la perdeu. Una novel·la intensa i ben treballada, una història sobre la por a allò que ja coneixes però servida de forma molt intel·ligent i fresca amb una ambientació excelsa, uns diàlegs francs que acompanyen a personatges creïbles i ben definits i un inquietant misteri que s’amaga sota les pedres de Valldeplors. «La veritable foscor habita el subsol, coberta de roca i pols, tancada en un taüt per la mateixa terra.» Eloi Puig
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||