NO ALBIRO EL BOSC
(2025)

Isabel del Río

Editorial:
Mai Més Llibres
(2025)

Col.lecció:
Nüwa

Núm: ---

Pàgines: 173

I·llustradora:
Esther Sanz

Per molt que Isabel del Rio ens pugui sorprendre amb obres de temàtiques ben diferents, el que resulta clar és que ella se sent particularment còmoda relatant històries de terror, utilitzant l’horror com una finalitat o com un element clau per la història que ens està explicant. Fins i tot amb obres recents i tan allunyades de la que tractarem aquí en aquesta ressenya, com és el cas de la seva penúltima novel·la, Mare, l’angoixa i el terror hi eren més que presents i formaven part intrínseca de l’estructura de la novel·la.

No albiro al bosc és un treball escrit amb mesura i molta cura, i sí, aquí el terror també ens ve a buscar i ho fa des de totes les pàgines d’una novel·la breu però complexa i repleta de petites capes que no saps si aixecar per por al que descobriràs a sota.

Però aquesta també és una obra de gran originalitat argumental, que flueix per diferents gèneres amb comoditat i que ens fa esbatanar els ulls amb algunes de les seves propostes. En certa manera aquesta delicada barreja de gèneres on trobem ciència-ficció, fantasia i, òbviament terror sobrenatural amb pinzellades d’horror còsmic, és tota una aventura i m’atreviria a dir que tot un repte. Salvant les distàncies argumentals, la mescla que ens proposa l’autora de Barcelona m’ha fer recordar una altra novel·la curta de barreja de gèneres fantàstics com va ser Els dits de la bruixa de Tamara Romero.

A No albiro el bosc la civilització moderna s’ha desplomat, o almenys sembla que el planeta Terra ha reclamat el que és seu. Els fets d’un passat no molt llunyà anomenats com «El despertar» o també «L’anomalia» ha propiciat que la natura esclatés i s’aferrés al que era seu. I per tant els humans han hagut de fugir o refugiar-se en cúpules on les ciutats s’han aïllat del mon salvatge, del mon exterior. Naturalment encara hi ha humans que viuen al camp, al bosc, a les muntanyes. Pobles, assentaments, que estan sota vigilància, que controlen d’una forma peculiar que la natura no els ataqui.

«La natura va renéixer i l’ésser humà gairebé va ser eradicat, es va amagar en els seus microcosmos o es va veure obligat a evolucionar i acceptar el seu lloc al món. Alguns encara lluiten pel que van ser.»

A un d’aquests pobles és on arriba la nostra protagonista, Eloïse, que ha deixat a la parella a la ciutat i ha tornat al llogaret de la seva infantesa... i no sap be bé per què. A la ciutat s’ofega i necessita centrar-se. Marxa, com qui vol la cosa, de vacances, a retrobar-se amb el seu passat, a experimentar, descobrir i decidir. La seva arribada coincidirà amb la desaparició d’una nena del poble i amb el retrobament d’una vella amiga, la Clara, que ara actua com a Guardabosc, una feina necessària i perillosa ara que la natura està desperta i molts depredadors actuen de forma violenta.

Però sobretot, la tornada de l’Eloïse a Cim Llobrec, ens servirà perquè l’aurora deixi anar la seva imaginació i ens sorprengui amb una història on apareixen fantasmes, i bèsties primigènies que surten del més profund del bosc, i com embolcallarà la trama amb dosis explícites de terror còsmic i de moments extrems. No ens hem de deixar enganyar per la il·lustració de la coberta que sembla acostar-nos més a una novel·la introspectiva. No Albiro el bosc té una trama dura i visceral, que al meu entendre enfosqueix i oculta la part de la història més reflexiva.

La barreja de gèneres de la qual parlava abans és potser un dels punts més interessants de l’obra. Ens trobem en un futur no molt llunyà, de caire distòpic, on una dictadura anomenada Pankhloé sembla haver decidit pels seus habitants i els ha confinat a viure dins les ciutats cúpula. Descobrirem algunes sorpreses tecnològiques pròpies de l’especulació insaciable de la ciència-ficció. Però per altra banda, assistim amb tota normalitat a com les aparicions fantasmals de gent del poble conviuen amb els habitants que segueixen vius. Son fantasmes que no sempre interaccionen però que quan ho fan, poden esdevenir perillosos. I a part també tenim certs aspectes màgics... runes de protecció per exemple que serveixen per mantenir fora de perill els habitants del poble dels monstres que ara habiten a la indòmita natura.

Però també l’estil de la Isabel del Rio m’ha agradat molt. Contingut quan cal i desfermant-se amb insinuacions pertorbadores quan menys t’ho esperes. Aquella terror d’origen primigeni, que més enllà de maldats artificioses, busca a través de la intuïció com sobreviure, com acabar de vèncer allò que és impostat, allò que no pertany al reialme natural i que esguerra l’equilibri. Potser alguns us esperareu trobar clares referències a la teoria de Gaia però Del Río és més subtil que això, ens imbueix de misticisme també. No estem parlant de la possibilitat que un macroorganisme hagi despertat, que la natura s’hagi revoltat en contra la humanitat. No, els humans no son tan importants, només son una espècie que ara viu sobre la Terra però hi ha forces, cicles còsmics que van més enllà del coneixement que la ment humana pot concebre.

I l’autora ha gaudit com mai preparant aquest complex puzle d’actors, compost no només per les particulars protagonistes, sinó també per simbiosis contra natura, alteracions de l’ordre i equilibri del propi cos i reminiscències del passat. Cal dir que la novel·la té diversos capítols breus —tots aquells anomenats Gènesi— que ens situen en un altre pla per deixar anar informació  però no massa, per sorprendre’ns i entabanar-nos, per informar però sense donar respostes totalment clares. Un camí propi de l’estil de la Isabel del Río.

De fet, en aquest aspecte sí que m’ha recordat a la novel·la Mare. Tenim molts conceptes que ens encaixen però dels quals ens manca més informació. Entenc que això és voluntat de l’autora però — no em caso de dir-ho— necessito més explicacions que em serveixin per entendre el conjunt del que se’ns està explicant. A vegades he tingut la sensació que se m’escapen certes perspectives i no sé si l’estructura de la novel·la ja convida a què això sigui així o soc jo que no estic prou atent. Potser aquest és l’únic punt que animo a millorar a l’autora: Donat que sota una imaginació i unes idees brillants no sempre acaba de concloure la feina de forma prou detallada. Es clar que, com deia abans, potser aquesta ha estat la seva intenció des del començament.

No albiro el bosc és probablement el millor que he llegit de la Isabel del Río, una autora que fa molt que escriu i que ens proposta horrors de tota mena. Aquest cop s’ha superat: Tant per originalitat com per la qualitat de la proposta. Endinseu-vos al bosc!

Eloi Puig
24/06/2025