Mañana Todavía
CF- DISTOPIA/ ANTOLOGIA
 

MAÑANA TODAVÍA
(12014)

Diversos autors
(Compilat per
Ricard Ruiz)

Editorial:
Random House
Mondadori
(2014)


Col.lecció:
Fantascy

Núm:
---

Pàgines:
490


   
Mañana todavía

Es impossible no que quedar-se mínimament astorat al contemplar la coerta de Mañana Todavía. No sols per l’enigmàtica il·lustració de la part superior de la portada, si no pels noms que apareixen – per odre alfabètic- a la part inferior. Noms tot ells coneguts o que haurien de ser coneguts per tothom dins del panorama fantàstic de l’estat espanyol. Una tria d’autors difícil de millorar que ha anat a càrrec de Ricard Ruiz, el qual és bon coneixedor no tan sols de llurs carreres com a escriptors sinó també del fantàstic en tots els seus àmbits, cosa que assegurava un mínim de qualitat en la present antologia.

Com ja sabreu, Mañana Todavía és una antologia de contes dedicats a un dels subgèneres de la ciència-ficció que més a prop està del mainstream: la distopia, la capacitat de recrear un futur – llunyà o no- on la societat s’encamina a poc a poc cap el colapse, la destrucció, la involució en definitiva de l’estat del benestar que tenim avui dia. Això dit en cursiva doncs per a molts les distopies estan començant en els nostres temps.

És sorprenent també comprovar com la tria d’una temàtica com són les distopies pot generar contes tan diferents i contrastos tan dispars entre els autors. Contes tan enfocats al futur immediat, com a llarg termini; distopies de caire clàssic i d’altres de totalment innovadores, relats de to humorístic i relats marcadament durs o mancats d’alegries. Tots ells formen moltes maneres de veure el futur. Algunes de creïbles i d’altres de probables. Altres inversemblants però que no deixen d’aportar un punt de reflexió que sempre podem aplicar a la nostra actualitat immediata. Anem a comentar-les una per una i de passada aprofitaré per repassar les meves mancances sobre els autors:

El primer relat és de Laura Gallego, conegudíssima autora de fantasia juvenil que encara no havia tingut el plaer de llegir. I l’estrena no hagués pogut ser més favorable per la meva part: “WeKids” és una distopia centrada en l’ús exagerat de les les xarxes socials i les noves tecnologies. La idea d’una xarxa social per nens és simplement genial. Tecnologia al servei de l’espectacle que recorda alguns episodis de l’imprescindible sèrie Black Mirror. Gallego obra l’antologia amb molt bona nota oferint una obra de perfecte acabat que evidencia que la ciència per desgràcia no acompanya el benestar de la societat i seu el seu ús pot resultar tan beneficiós com desastrós.

D'Emilio Bueso tinc la seva novel·la Cenital esperant a la pila que el temps em permeti llegir-la. Autor provinent més aviat del terror i de tons foscos ens presenta “Al Garete”, un conte més aviat post-apocalíptic més que distòpic. La humanitat sobre una marea de balses i vaixells a la deriva. Conte dur en alguns moments on l’autor fa gala de la seva fama, però al que li manca un objectiu, un missatge. Em sembla incomplet en alguns aspectes.

“2084. Después de la Revolucion” d’Elia Barceló és en canvi una distopia d’aires clàssics que tot i les referències a l’obra d’Orwell, té més en comú amb Un món feliç d'Huxley. M’ha semblat interessant i amb un final força demolidor i ben portat. El relat però està farcit de certes casualitats que li resten credibilitat. Conte molt pessimista amb el futur de la humanitat. Té també una estructura que enfoca el problema de forma massa didàctica, poc suggerent. Tanmateix la cria d’éssers humans com si fossin animals de granja és un tema molt interessant. Conec, per desgràcia també, poc l’obra de Barceló. Excepte per un excel·lent conte que vaig llegir en el seu moment, “La quinta ley”, tinc també la seva darrera aposta, Anima Mundi, a la pila.

Probablement el conte més inclassificable del recull sigui “Instrucciones para cambiar el mundo” de Félix J. Palma, un autor més que conegut per tots degut a l’èxit de la seva trilogia victoriana (de la qual està a punt de publicar la darrera part). Aquesta és una història típica sobre revolucions i canvis en un món distòpic però sota el prisma de l’humor i l’absurd. L’autor juga a oferir-nos el que volem sentir però d’una forma que no ens esperavem. Un món que és una metàfora de qualsevol societat que es queda encarcarada en el seu seu present continuant aplicant lleis absurdes, sense mirar més enllà, sense atrevir-se a canviar i a utilitzar la lògica. Utilitza com és normal en ell el seu llenguatge barroc i recargolat, líric fins i tot. Molt bo.

“El error” de Rosa Montero és l’únic conte que no ha estat demanat per encàrrec i que ja havia estat publicat anteriorment – encara que no en llibre-. Una història curta amb ingredients propis del subgènere de la intel·ligència artificial que juga amb l’efecte del final sorprenent. Ben lligada però potser un pèl massa poc elaborada argumentalment. Li manca una mica d’ambientació per imaginar-nos realment les penúries que pateix aquesta societat futura.

Juan Miguel Aguilera és un dels autors que conec més bé del recull. Les seves aventures fantàstiques i especialment la seva saga espacial d’Akasa-Puspa són novel·les que tothom hauria de tenir a la biblioteca. Ara feia uns anys que li havia perdut la pista fins que l’he retrobat recentment, també de la mà de Fantascy a Sindbad en el país del sueño. El conte “Limpieza de sangre” és una distopia molt original enfocada a la religió. El món occidental ha perdut la batalla contra el virus de l’Ebola (també cal dir que el tema és de màxima actualitat) i l’islam s’ha instal·lat en àrees com la península Ibèrica. Els nous estats musulmans controlen la malaltia i la persegueixen però al mateix moment han imposat una estricta llei islàmica que margina a les dones. Un punt interessant doncs per veure com la part mundial femenina queda reclosa sota les normes imposades per la societat. Una mica el contrari del que va fer Kim Stanley Robinson a l’Ucronia Tiempos de arroz y sal on la societat islàmica es desenvolupava de forma molt diferent sense la influència europea. Una història ben narrada amb un final potser precipitat però. Notable

Aquesta és la primera obra que llegeixo de Marc Pastor en castellà. Fins ara havia tingut el plaer d’apropar-me a la seva ment culturalment dispersa a través de L’any de la Plaga i de la recent Bioko. El relat que ens ocupa, “Camp century”, no decep en absolut les expectatives i recrea una societat que ha de viure en condicions climàtiques adverses per fugir de la invasió d’uns éssers espacials. Sembla marca de la casa. No deixa de ser una història ambientada en l’esmentada L’any de la plaga. Ben portada i ben lligada. La distopia però no deixa de ser inversemblant per un plantejament que a priori sembla poc creïble: Comprovar com la gent sobreviu com pot al pol nord però procurant no perdre la imaginació llegint cada dia, una obligació. Les darreres paraules del conte semblen atorgar significat a tot el relat i proporciona un final enigmàtic molt ben trobat.

De Rodolfo Martínez puc afirmar amb contundència que m’ho està fent passar molt bé en els darrers mesos. Fa uns deu anys vaig llegir la no gens menyspreable novel·la cyberpunk El sueño del rey rojo però encara no entenc com em vaig deixar escapar les seves apostes personals per Sherlock Holmes. Però enguany, després de gaudir amb Las astillas de Yavé, li ha tocat torn al conte “En el ático”, un relat d’acció protagonitzat per una mercenària que em recorda a “V”, la detectiu que apareixia a l’esmentada Las astillas de Yavé. La distopia aquí s’intueix en forma de grans corporacions que governen el món des dels àtics de les seves piràmides (literalment). Una picada d’ullet al cyberpunk dels noranta? Una bona història que sembla utilitzar la distopia només com a escenari d’una trama més enfocada a la genètica doncs no profunditza sobre el que passa a la societat. Només sabem que la població s’estratifica en pisos dins d’una piràmide i que quan més amunt més poderós ets. En el fons aquesta estructura no deixa de ser una metàfora sobre el repartiment de les riqueses on la immensa base sustenta als quatre poderosos de torn. La història té un final però que es desempallega del subgènere distòpic per aventurar-se en la genètica i el clonatge humà.

“La inteligencia definitiva” de Jose Antonio Merino és molt diferent – un altre cop-. Tot i que ens topem amb una història 100% distòpica en base aquest cop de profetitzar el terror tecnològic a que ens poden portar els mòbils, la història costa que enganxi al principi. És una idea interessant massa sustentada al començament en una narració sobre el passat de la societat que ens mostra el conte. Quan la trama torna al present i es posa interessant, hi ha un tall que et deixa una mica fred i això crec que trastoca una mica la seva lectura. Però la premissa és bona i donaria per una història més llarga o més evolucionada. Crec que s’ha quedat curta.

De la Susana Vallejo en puc parlar força més doncs l’he seguida d’aprop des que va publicar ja fa uns anys la tetralogia de Porta Coeli. Tot i que jo em decanto més per la seva distopia Switch in the red, vaig afirmar curiosament en el seu moment que la seva obra més rodona era L’esperit de l’últim estiu, de caire més juvenil. Estic ara a punt de començar la seva penúltima novel·la, Carrer Berlín 109 però abans m’ha passat per les mans “Gracia”. I m’ha agradat. Molt. Més potser que cap altra cosa que hagi llegit mai d’ella. De totes les distopies triades per Ricard Ruiz, crec que aquesta és la que defineix millor el terme. Potser perquè no escull centrar-se en una premissa de ciència-ficció (tecnologia, catàstrofe natural, religió, Invasions, intel·ligència artificial) per narrar-nos la història. Si no en la decadència pròpia de la societat actual, una involució que comença a fer por; no tant per una causa externa si no per la pròpia naturalesa destructiva de l’espècie humana. Per una banda barreja amb eficàcia la descripció d’un degradat barri de Sants amb una elegància i sensació de pertanyença única, amb una trama duríssima que només sobresurt al final del conte i que posa de manifest que la decadència de la societat és en tots els àmbits en aquesta Barcelona futura i distòpica.

“Colapso” és el conte de Juan Jacinto Muñóz Rengel, un altre autor que vaig descobrir l’any passat amb la seva suggerent El sueño del otro. “Colapso” també vol jugar una mica amb la incertesa i amb l’excés d’informació que ens proporciona la tecnologia que paradoxalment pot portar-nos a més confusió. Semblen elements que agraden força a l’autor. En aquest cas, la història també recorda un episodi de Black Mirror, doncs la tecnologia hi és molt present. Però com deia l’excés de la informació també pot ser un motiu perquè la societat quedi atrapada en un rumb malaltís i incert.

Deixem la joia de la corona pel final. “Los centinelas del tiempo” de Javier Negrete, del qual només he llegit una excel·lent novel·la com és Señores del Olimpo. I sí, també m’hagués agradat seguir la seva sèrie de Tramórea, però un no té temps per tot. Aquesta novel·la curta és de les que et fa sortir la ràbia de dins. Molt a prop de clàssics distòpics com Farenheit 451 ens explica com la societat del nostre país ha evolucionat cap a un modus operandi terrible a base de cercar la igualtat total entre els seus membres. Com un estat comunista explotat fins a les últimes conseqüències, que arriba a límits absurds, allunyats de tota lògica. Pablo és un nen normal que estudia en una escola on es promou d’aprop les teories igualitàries que paradoxalment retallen cada cop més llibertats als individus, canvien el llenguatge parlat, mutilen les novel·les (per portar llenguatge poc adequats etc...) i propicien la manca de llibertat d’expressió. Els professors i els alumnes són vigilats d’aprop per la tècnica d’igualtat, i qui s’hi oposa és separat de la societat d’una forma o una altra. Una distopia en tota regla que certament al començament sembla exagerada però que vol criticar precisament el pensament únic i la manca de diversitat. Pablo i la seva professora es rebel·laran contra l’status quo però les conseqüències no trigaran a arribar. Excel·lent, sense dubte.

Dotze distopies per al segle XXI, anuncia la portada. Dotze formes d’entendre el futur de forma negativa, però dotze crits, dotze denuncies per què el lector tregui conclusions... i potser si algun d’aquests malaurats demàs arribés a fer-se visible, poguem tenir eines per enfrontar-nos-hi, que mai se sap. Mañana todavía és una gran antologia, plena de grans noms i grans històries. Que en menys de quatre mesos ja s’anunciï una segona edició ho evidencia.

Eloi Puig,
24/09/14

 

Premis:

 

Recerca:
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Relats que conté aquesta antologia:
WeKids Laura Gallego)
Al Garete (Emilio Bueso)
2084. Después de la Revolución (Elia Barceló)
Instrucciones para cambiar el mundo (Félix J. Palma)
El error (Rosa Montero)
Limpieza de sangre (Juan MIguel Aguilera)
Camp Century (Marc Pastor)
En el ático (Rodolfo Martínez)
La inteligencia definitiva (José María Merino

Gracia (Susana Vallejo)

Colapso (Juan Jacinto Muñoz Rengel)
Los centinelas del tiempo (Javier Negrete)
Podeu buscar el vostre llibre a: