LAS ASTILLAS DE YAVÉ
(2014)

Rodolfo Martínez

Editorial:
Random House Mondadori
(2014)

Col.lecció:
Fantascy

Núm: ---

Pàgines: 458

Que ningú s’estranyi si catalogo aquesta novel·la com a fantasia històrica, tot i que transcorre al 100% a l’actualitat. Sento debilitat per les obres que intenten omplir el pou del desconeixement de la nostra història amb premisses fantàstiques. Són un tema que m’atrau i m’apassiona i Rodolfo Martínez parteix d’una idea tremenda, genial, quasi que diria que única, per aportar-nos teories conspiranoiques, aventura i reflexió entorn a la religió i en especial al comportament de l’església catòlica els darrers setze segles.

Però estic avançant esdeveniments. Centrem-nos en la trama i els personatges. Uve – Viola Mercante- és una investigadora privada que accepta un cas estrany de mà d’un mossèn de la seva ciutat: A certs barris marginals – poblats especialment per immigrants- una nova església de la qual ningú n’ha sentit a parlar està atraient als creients, però de forma subtil i sense discursos, amenaces ni actes massius. Uve començarà a indagar amb l’ajuda d’amics i confidents i acabarà per esclatar-li un secret que s’oculta als ulls de la gent des de fa segles. Un misteri que pot fer trontollar la societat tal com la coneixem avui dia.

Ah! Rodolfo Martínez ho fa molt bé al començament: Ens dóna pistes, ens intercala capítols informatius sobre religió i filosofia, ho amaneix amb algunes cartes misterioses, sempre estimulants i voilà, ja tenim una novel·la que ens atrapa des del començament. També obre cada capítol amb flashforwards futurs on intuïm que Uve pateix una persecució frenètica – ella és la víctima- que no augura res de bo. Així doncs, el present es conjura amb el passat i el futur a través de fragments i capítols inserits a l’arc argumental. Una bona combinació que evidencia el savoir faire de l’autor.

Els personatges també són ben tractats. Tenen vida i esdevenen creïbles. Poden resultar graciosos i seriosos en poc temps narratiu i compleixen perfectament amb el seu paper. Potser en alguns casos – especialment els personatges d’origen japonès- s’acosten massa a l’estereotip nipó de les pel·lícules i sembla més aviat que formin part d’un film del Tarantino.

A Rodolfo Martínez li agrada, però, desdramatitzar la seva pròpia història i sovint hi intercala acudits de caire friqui – Iván, l’amic d'Uve és un freak acabat- que poden extreure molts somriures als lectors que captem el missatge però que paradoxalment resta credibilitat a la història doncs sembla que aquesta se’ns presenti amb massa humor, amb massa poc tacte i més tractant un tema fonamental com és la religió cristiana que un grapat d’ateus descreguts – i un mossèn semi-agnòstic- han de salvar.

Quan arribem a més o menys dues terceres parts de la novel·la, l’autor opta per començar a donar explicacions més que raonades sobre la causa del perquè els immigrants estan caient en una xarxa invisible de creences, del perquè bona part de la ciutat sembla haver desaparegut o quedar-se en coma i en definitiva donar una solució al gran enigma que sembla haver perseguit a l ‘església des que Constantí va declarar-la oficial a l’imperi romà d’orient. Però el clímax literalment orgàmic de la novel·la quasi que podríem dir que arriba massa aviat i després el nivell baixa massa en picat.

El problema o millor dit el regust de lleugera insatisfacció amb la trama ve després, cap al final del llibre, on de cop coneixem altres aspectes que ens venen poc adobats, poc integrats en la història – per exemple l’aparició d’Ishtar que en cap moment rep tantes explicacions com seria necessari, o la fabricació de cert artefacte que no entenem com ha pogut construir-se amb la tecnologia actual-. Són detalls que bombardegen el sentit de la credulitat del lector i que estan agafats una mica en pinces, elements plausibles si tinguessin unes quants pàgines més per garantir una bona inserció a la trama. Per altra banda, la força dels personatges- en especial d'Uve que narra la història en primera persona- és tal que arrossega aquestes incongruències i les minimitza força.

Amb això tenim una història molt original, repleta de bones maneres que combina amb encert filosofia i religió i no tant un cert grau elevat de friquisme que la li llima massa sovint les costures. Una trama argumental eminentment elaborada que per moments sembla escrita pel propi Lovecraft i que en d’altres ens fa pensar en Dan Brown – però molt millor, el mateix autor se’n riu de les teories conspiranoiques vaticanes-. Terror, intriga, humor i aventura. Tot bastant ben resolt excepte pels detalls que parlava abans. Las astillas de Yavé és una notable novel·la, tot i quedar lluny de l’excel·lent, no per la trama que ens ofereix, si no pel tractament desigual de la història que a vegades notem.

Molt recomanada com a lectura fresca, amb idees molt interessants i amb una prosa guiada per un llenguatge col·loquial que per una banda proporciona amenitat però per altre li treu solemnitat i per tant seriositat a la premissa inicial que envolta el secret que ha estat amagant l’església des de quatre segles després de la seva fundació.

Eloi Puig, 29/06/14