TRES SOMNIS BLAUS
(2000)

Jordi de Manuel

Editorial:
Columna
(2000)

Col.lecció:
---

Núm: 415

Pàgines: 85

Lectures relacionades (sèrie de Marc Sergiot ordenada cronològicament)

Cabells porpres
Raptor de gnoms
Cels taronges
Mans lliures
Tres somnis blaus
L'olor de la pluja

Jordi de Manuel és un autor que ha publicat diverses novel·les des que s’inicià en això de la literatura; de fet bastantes, cosa que té el seu mèrit. El seu cicle més llarg, la seva sèrie d’on ha tret més suc és sense dubte la de les aventures policíaques de Marc Sergiot. Totes les novel·les protagonitzades per aquest inspector sorrut i introvertit tenen com a escenari la ciutat de Barcelona i utilitzen elements propis de la ciència-ficció per desenvoluparles. No deixen de ser obres més properes a la novel·la negra però és interessant com aquests elements deixats de la ciència-ficció li dónen un aire de versemblança.

La sèrie està teòricament finalitzada. No cal patir per saber si un s’ha oblidat algun llibre (tots ells publicats de forma desigual per diferents editorials) doncs cada novel·la és autoconclusiva. Alguns d’ells han merescut diversos premis, per exemple la darrera a ser escrita, però quarta de la sèrie (Mans lliures) que va guanyar tot just fa dos mesos el II Premi Ictineu a la millor obra fantàstica escrita en català

Parlarem però de Tres somnis blaus, (Premi Valldaura de novel·la breu, 2000) la primera novel·la de l’inspector Marc Sergiot  a ser escrita i la cinquena de la sèrie, just després doncs de Mans lliures i anterior a la que per mi és la millor de totes: L’olor de la pluja. Tres somnis blaus és una novel·la curta, no molt ambiciosa, tenint en compte que es tracta de novel·la negra; és més aviat una idea interessant posada en un paper, una idea que m’atreviria a dir és l’embrió de l’autèntica ciència-ficció catastrofista que hi ha de rerefons en les novel.les de Marc Sergiot: La punyent sequera de la conca mediterrània que va provocant poc a poc previsions cada cop més pessimistes sobre la capacitat de supervivència de la nostra societat. El text (espero que no definitiu, doncs encara podrien passar fets pitjors i més desequilibrants) el podem llegir a L’olor de la pluja.

Però anem al que ens interessa, com deia, Tres somnis blaus és una novel·la curta, de tan sols 90 pàgines que explica la investigació d’un estrany succés: una mà amputada trobada al parc de la Ciutadella. Per narrar-nos els fets – que l’autor no pretén amagar en cap moment- ens topem amb tres línies d’acció que juntament amb la investigació extraoficial de Marc Sergiot s’uneixen per aclarir no tan què ha provocat el fet si no el perquè. Aquí és on rau la idea que estic segur que a Jordi de Manuel li rondava pel cap des del començament… una explosió que volia emular allò que més falta feia a Barcelona, una metàfora poètica sobre el que realment importa en la trama de la novel·la. Un visió efímera del que vindria després a L’olor de la Pluja.

No és una novel·la que desbordi passions, més aviat és mesurada, continguda, no cerca l’impacte, ni tan sols enganxar al lector. Tampoc els personatges destaquen especialment – sembla que l’autor no hagi tingut temps de dedicar-se a ells-. És una obra que es llegeix bé i que convida a endevinar el misteri de tres somnis que tres protagonistes pateixen nit rere nit. El significat final no és estremidor ni tan sols excesivament original o revelador… però et fan treure un petit somriure del rostre, no per que faci gràcia, si no perquè la confluència de les tres línies d’acció i per tant dels tres somnis dóna lloc a la reflexió el nostre bé més preuat, com es sol dir.

Tres somnis blaus no passarà a la història com una de les millors novel·les protagonitzades per Marc Sergiot, però sí que és la base des d’on es van escriure les altres tot i que cronològicament estigui situada en cinquè lloc. Recomenat llegir després L’olor de la pluja. I per demanar un desig, m’atreveixo a fer una petició a l’autor: Més novel·les ambientades en aquesta sequera persistent, en aquest ambient catastrofista… més enllà de Tres somnis Blaus i de L’olor de la pluja hi ha d’haver una trama que resulti francament estremidora, quasi post-apocalíptica potser. El Jordi de Manuel té la paraula.

Eloi Puig, 29/01/11