|
FANTASIA
|
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
LA TRAÏCIÓ DE NINJUU Editorial: |
| La traïció de Ninjuu | |||||||||||||||||||||
|
Toni Cortés és un autor desconegut dins el fandom fantàstic català i és lògic doncs fins ara no havíem pogut llegir cap obra seva, ni tan sols relats. Però Cortés entra per la porta gran: amb un novel·la prou sòlida d’ambientació èpica i que no amaga un missatge rerefons de caràcter social com és la lluita de classes. La traïció de Ninjuu és una història de fantasia i màgia que de bon començament sembla caminar per senders coneguts pel lector: Noi una mica innocent que sembla que el destí hagi escollit per salvar la seva família (concretament la seva germana), el país i ja de passada trastocar la concepció del món on viuen. Però a mesura que avança la novel·la, la narració s’allunya de cop del que seria una trama centrada en un escenari conegut com és una escola de màgia per dirigir-se per viaranys més subtils a encarar un tema més transcendent. Suquitó és escollit per entrar a l’escola de Màgia on els futurs fetillers aprenen tècniques, conjurs i a utilitzar el seu poder. Esdevindrà, sense proposar-s’ho, membre de l’elit d’un país, d’un món on els mags son nobles que governen amb to despòtic i on la gent normal que no posseeix cap mena d’habilitat màgica, son plebeus sense veu ni vot. Una estratificació social que bàsicament es divideix en el bloc dels poderosos i el bàndol dels servents. De fet, aquesta dicotomia social és un plantejament molt lògic: Si existís un classe social que pogués literalment fer màgia, no intentarien governar el mon per sobre de la resta? És un plantejament que ja vam poder observar en novel·les com Sortiller de Terry Pratchet (sota el premis de l’humor, òbviament) però que trobo que Cortés utilitza de forma coherent per mostrar-nos com es viu en aquest entorn. Suquitó entrarà a l’acadèmia màgica i allí es farà amic d’una serventa amb la cara deformada: la Näàn, així com també es toparà amb els típics abusananos i amb altres estudiants entre els que destacant la bella Elionor. Cortés atorga als personatges un tarannà juvenil en tota la trama, introduint un cert triangle amorós però sense embafar i sempre tenint en compte que les desventures juvenils romàntiques son una part del rerefons de la història però ni molt menys l’enfocament principal. També cal dir que de quan en quan despunten altres aspectes més madurs en aquesta història de manera que ens costa potser seguir el to que aplica Cortés a la trama: A vegades ens sembla molt juvenil i d’altres no. A més a més, anirem descobrint, a través de curiosos flashbacks, el passat d’aquest món on el déu Ninjuu sembla que va expulsar els dracs i així la humanitat, especialment a través de la màgia, va esdevenir la principal potència. Però la Näàn té alguns secrets que ens ajuden a entendre el que va ocórrer fa mil anys, quan els dracs volaven per sobre els caps de la gent i de passada se’ls menjaven. Tanmateix, haig de dir que en alguns moments d’aquests flashbacks no m’he sentit còmode. No m’han acabat de fer el pes molts dels diàlegs entre dracs: Parlen com persones, es comporten sovint igual que els humans i això em trenca el moment. Les converses, per exemple, entre progenitors i cadells semblen extretes de casa nostra. No els trobo ben encaixats en una història que intenta enaltir una raça extingida. Però traient aquests paràgrafs, aquests moments, en general, Cortés posseeix un estil on la prosa flueix bé i s’adapta a la història amb facilitat —haig de confessar, tanmateix, que l’ús i abús del sufix “-xa” que és una forma de dignificar els noms dels mags i s’utilitza constantment, se m’ha fet una mica feixuc— Resumint una mica, destacaria positivament els matisos de certs personatges —que no sempre son el que aparenten, el tarannà dels quals ens enganya—, i una història que es va tornant fosca a mesura que avança la trama i ens porta per camins desconeguts. Per altra banda, potser la novel·la pateix d’alguns personatges estereotipats (els estudiants de tercer) que son fins hi tot massa cruels pel to de la història. Semblen exagerar el seu caràcter. I el final, de caire èpic i molt intens, tot i llegir-se d’una revolada deixa enlaire algun que altre fil que l’autor potser no ha acabat de lligar. I alguna resolució m'ha semblat tremendament fràgil i poc sostenible davant la idea de fets tan transcendentals com és el futur de la màgia al regne. Toni Cortés, doncs, ha creat una trama que a vegades es precipita i d’altres camina amb pas ferm. La idea de la lluita de classes, dels poderosos (mags) contra els plebeus la resta de població es interessant però aquí potser manca veure el mon real fora de l’acadèmica perquè aparegui certa complicitat amb les persones que normals que no usen màgia. Només sabem de l’exterior, de la gent corrent d’oïdes i ens cal estar més al seu costat per plantejar-nos una complicitat real amb les classes menys afavorides. La traïció de Ninjuu és una bona primera novel·la, amb aspectes òbviament millorables però tanmateix, una primera incursió digna de lloar pels plantejaments i per com Cortés ens ha acostat un món ric sota moltes perspectives, Eloi Puig
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||