| FANTASIA-HUMOR | |
 |
|
 |
|
 |
|
|
SORTILLER Editorial:
|
| Sortiller | |||||||||||||||||||||
|
Tenia records molt vagues d’aquesta novel·la del Discmón. Va ser una de les lectures que algun amic em va deixar quan ens intercanviàvem llibres de la saga per allà mitjans dels noranta. I és que l’edició en tapa dura de Martínez Roca era molt cara per les nostres butxaques. Va ser un volum que, al no tenir-lo físicament a casa, a l’igual que em va passar més tard amb Imatges en acció, no l’havia tornat a llegir mai més. Com comentava, els meus records eren febles: bàsicament recordava al personatge del Sortiller: un nano adolescent, prepotent i malcarat i que fotia enlaire els esquemes de comportament i la (in)eficiència dels mags de la Universitat No Vista. Però ara que l’he rellegit, me n’adono que és un llibre important per alguns motius: per una banda és la primera novel·la que Pratchett va escriure sobre Gratavent i la seva colla fora dels experiments inicials com van ser El Color de la Màgia i La llum fantàstica. Aquí, per primer cop s’endinsava a la saga dels mags de forma seriosa (1). A més, sempre cal escoltar la veu del mestre i ell sempre va defensar que la millor història per iniciar-se dins l’univers del Discmón era precisament aquesta novel·la: Sortiller. I és que aquesta història comença de forma memorable amb una d’aquelles premisses que fan somriure de bon principi: El vuitè fill d’un vuitè fill pot esdevenir mag. De fet, això és un requisit indispensable per a ser-ho. Però què passaria si un mag tingués fills? De fet, vuit fills? Doncs que el vuitè fill, d’un vuitè fill d’un vuitè fill seria un Sortiller, un mag al quadrat, una immensa font de màgia incontrolable, un terrabastall còsmic. I aquesta és la sana raó per la qual no es permet als mags tenir relacions sexuals... per evitar la possibilitat que tinguin... vuit fills. S’entén, oi? Naturalment, si la novel·la es titula Sortiller és que un mag no va fer massa cas a les sabies instruccions de la natura i es va deixar endur pels seus instints carnals. Però gràcies a això, ens trobem amb una divertidíssima novel·la del Discmón que m’ha fet reconsiderar cap a millor la saga dels mags tenint en compte que dels volums que he llegit el meu preferit sempre ha estat Temps interessants Terry Pratchett ens acosta a les profunditats de la Universitat No Vista i les seves estrictes normes. Descobrirem com s’escull al nou Arxirector, com son les reunions de mags o com la màgia pot manifestar-se de moltes formes diferents. També sabrem perquè és millor que els mags no dominin el món i es quedin quiets i tranquils només intentant matar-se entre ells per pujar de nivell i escalar posicions socials. »Dir que els mags manifesten per naturalesa una competitivitat saludable és com dir que per naturalesa les piranyes sempre tenen ganes de picar alguna cosa» Bàsicament l’arribada del Sortiller a la tranquil·la vida de la Universitat No Vista comporta insuflar màgia de veritat a un lloc ja una mica inestable de per sí. Estem parlant que un excés de màgia no és bo per ningú i que el Discmón s’enfronta a l’Apocrifalipsi «Un excés de màgia podia fer cargolar el temps i l’espai sobre sí mateix i això no és una bona notícia per a la mena de persona que s’ha acostumat que coses com els efectes vagin al darrere de coses com ara les causes.» I qui es troba al mig del sarau i de fet intenta fugir-ne cames ajudeu-me a la mínima que intueix una mica de perill? Sí, el nostre vell amic Gratavent, al que l’acompanyen un Equipatge enamoradís i personatges estrambòtics com per exemple la Conina, filla del mític Cohen el bàrbar, que resultaria ser una guerrera brutal sinó fos que somia en cultivar la seva carrera d’esticista i perruqueria. O també el Nigel el destructor, un aprenent de bàrbar que té asma i segueix les instruccions d’un llibre (il·lustrat) que explica com esdevenir un heroi... bàrbar. Tota aquesta colla i alguns més seran els personatges que Pratchett utilitzat per riure’s de la màgia i sobretot de les estructures de poder de qui acapara en excés massa atributs i el converteixen en un ésser gairebé diví —de fet, els mateixos déus del Discmón son expulsats pel Sortiller, perquè us en feu una idea del seu poder—. Sortiller és una reflexió divertida, que a vegades es desequilibra una mica cap a la meitat de la narració, especialment desatenent al Sortiller quan pren possessió de la Universitat No Vista i trenca amb les jerarquies dels mags. L’acció llavors es concentra més en Gratavent i els seus nous amics i potser deixa una mica de banda el que ocorre a Ankh- Morpock i a la Universitat. Però de seguida Pratchett recondueix l’acció per oferir-nos un espectacle d’emocions màgiques. Un volum, que si bé, no està a l’alçada dels millors, compleix amb escreix amb elq ue podem eserar d’ell: una divertida successió d’aventures i una reflexió acurada marca de la casa. La coberta de la Marina Vida... fantàstica. De fet les que està dibuixant per la saga dels mags son les que més m’estan agradant. Chapeau per la il·lustradora. I de l’Ernest Riera, el traductor, només constatar que segueix fent una feina excelsa traduint l’obra de Pratchett. Eloi Puig
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||