Les tombes d'Atuan
FANTASIA

LES TOMBES D'ATUAN
The Tombs of Atuan
(1971)

Úrsula K. Le Guin


Editorial:

Raig Verd
(2020)


Col.lecció:
Singulars

Núm:
---

Pàgines:
192

Sèrie:
Cicle de Terramar/ 2

Traductora:
Blanca Busquets

Lectures relacionades:

Un mag de Terramar
La costa més llunyana
Tehanu

Contes de Terramar
L'altre vent



Altres edicions:

CATALÀ:

2005. Proa. Clàssics moderns

1989 Edhasa. Clàssics moderns

CASTELLÀ:
2014 Minotauro. Biblioteca Úrsula K. Leguin

2007 Planeta DeAgostini

1986, 1990, 1994, 2004 Minotauro



Les tombes d'Atuan  

Tres anys després de publicar  Un mag de Terramar, Úrsula K. Le Guin ampliava la sèrie de Terramar amb aquesta novel·la: Les tombes d’Atuan. Aquest cop, però, escrivia una història potser de forma més premeditada, més conscient, més calculada. Ella mateixa en el seus escrits comentava que va continuar la seria impulsada per una sensació de no haver dit tot el que podia dir sobre Ged i el món de Terramar. No, l’autora no havia escrit les darreres paraules sobre les gestes de Ged per avançar esdeveniments futurs... però les va aprofitar per inspirar-se i continuar descobrint-nos el món fantàstic que havia creat, una mica com va fer Arthur C. Clarke que també utilitzà les darreres paraules de la novel·la Encontre amb Rama per perllongar la saga (de forma completament innecessària, per cert). Per sort Le Guin és molt més bona escriptora i ha sabut eixamplar el món de Terramar sense perdre qualitat en el procés.
  
I crec que l’autora ha confeccionat una novel·la més completa, més concisa i menys erràtica que la primera part tot i que Les tombes d'Atuan segueix sent una aventura intimista, introspectiva, marca de la casa i del tarannà narratiu de l’autora, però aquest cop amb un personatge molt més potent, fort i empàtic com és Teran, la jove sacerdotessa.  
  
Les tombes d’Atuan, a diferència de la seva predecessora constreny l’acció a una sola illa de les costes de Terramar. Una illa on hi habita un culte antiquíssim de sacerdotesses que veneren esperits i deus primigenis en uns temples esparracats al mig del no res. La suma sacerdotessa ha mort i la tradició dicta que cal buscar la seva reencarnació en una nena que hagi nascut a la mateixa hora entre els pobles de l’illa d’Atuan. Aquesta nena serà Teran, que a l’edat de 5 anys és enviada als temples per aprendre i fer-se càrrec de la custodia dels secrets que amaguen els espais sagrats. Aquesta és la seva història, la de la seva infantesa i adolescència en el petit mon que pot entrellucar en els temples i també... a les misterioses tombes subterrànies.
  
Le Guin va dissenyar un personatge femení per protagonitzar aquesta segona novel·la. En canvi, en Ged, el nostre conegut mag, tindrà un paper secundari en aquesta trama. És important aquest fet. Poques vegades abans una dona protagonitzava un paper predominant en una novel·la fantàstica. Le Guin, com en tantes altres coses, va ser una visionària i una lluitadora feminista. Així doncs, el personatge femení de Teran/ Arha serà qui pateixi el camí de superació personal per assolir un càrrec importantíssim com és el de summa sacerdotessa. Serà ella qui ens robarà la màxima atenció com a lectors i serà ella qui prendrà decisions bones o dolentes que la cultivaran com a dona i com a representant d’uns déus antics i oblidats en un imperi de bàrbars de pell blanca que desconeixen la màgia.  
  
Com comentava, l’acció transcorre a l’illa d’Atuan, dins l'imperi de Kargad, una remota illa on s’erigeixen uns mig abandonats temples de culte i unes tombes prohibides on una petita comunitat manté un testimoni quasi irrisori de veneració divina. Els reis de l'Imperi kargadią envien representants un cop l’any, o presoners per ser executats. Però tot plegat sembla posseir un aire de decadència i abandonament important. Teran ho anirà comprovant a mesura que passen els anys i s’anirà preguntant si al seu paper com a sacerdotessa és tan important. La seva estricta educació així ho afirma.  
  
L’autora ens aporta elements perquè reflexionem sobre les creences religioses, sobre la pèrdua de fe o sobre els ritus i tradicions que s’evaporen amb el temps. Una critica a la religió imposada, un debat sobre l’educació que poden rebre els nens per dirigir-los cap a creences sense oferir-los la possibilitat de triar, sense possibilitar que aprenguin d’altres fonts. Per exemple, a les nenes, tot i ser preparades per esdevenir sacerdotesses, no saben llegir. Les mantenen miops adorant a uns déus que no es pronuncien mai. Aquest adoctrinament als menors, aquesta crítica a la ignorància imposada, aquest aïllament educatiu on només es pot aprendre el que t’ensenyen sense que tu puguis buscar, sortir del cercle viciós, és un dels punts que m’han atret de la novel·la (I que em recorda un dels contes més extraordinaris que he llegit mai, “Pues el cielo he tocado” de Mike Resnick).  
  
Però tenim també altres temes per analitzar: Le Guin descriu les tombes dels vells temples d’una manera perfecta: Son un laberint ple de foscor on és prohibit mai encendre cap llum. Els passadissos interminables només poden ser recorreguts per la suma sacerdotessa i pel algun criat que l’ajudi. L’autora segueix oferint-nos una prosa magnífica i elegant que queda plenament reflectida en els passatges del laberint. Per exemple amb la subtilesa amb que descriu la il·luminació de les tombes en un moment donat:  
  
(...)” Mentre s’hi acostava baixant pel passatge en pendent, va captar un gris dèbil que brotava, només la sospita d’un reflex, l’eco d’un eco d’una llum distant”.(...)  
  
O també aquí:   
  
(...) “Era un espurneig tènue, com el d’un foc follet, que es plaçava a poc a poc i per la caverna, arrencant mil llambrejos del sostre enjoiat i projectant mil ombres fantàstiques al llarg de les parets esculpides de la caverna” (...)  
  
Les tombes son la clau de l’obra. Son una metàfora de la vida interior de la Tenar. El laberint pot reflectir el seu garbuix mental i les decisions que ha d’aprendre en la foscor/ ignorància una noia que no ha conegut mai res més que allò que li han ensenyat. És aquesta també una lluita per l’alliberació personal i aquest laberint un símbol, una icona que representa aquesta decisió, la recerca de la pròpia identitat.  

Parlaré també breument d’en Ged, el mag, a qui com comentava aquí es veu relegat a un paper secundari. Ens trobem a un Esparver més madur, conscient del seu poder, més — per entendre’ns— sobrat. El salt qualitatiu de la confiança que traspua el Ged del primer llibre comparat a la present història, és radical. Si em permeteu un símil, és com veure en Luke Skywalker a El Retorn del Jedi: Segur de sí mateix, sabedor de les seves limitacions, de la seva màgia. Perquè sí, la màgia segueix vigent en aquesta segona novel·la, una màgia que continua referint-se als poders dels noms per esclatar i manifestar-se sense que mai l’autora ens vulgui detallar com funciona realment:  
  
(...) “I tot acte de màgia, tota bruixeria, encara depèn del coneixement, reaprès o recordat, d’aquella llengua veritable i remota de la Creació. S’han d’aprendre conjurs, és clar, maneres d’emprar les paraules; i se n’han de conèixer les conseqüències, també. Però allò a que un mag dedica la vida és a descobrir els noms de les coses, i a descobrir com es descobreixen els noms de les coses” (...)  
  
Potser observem en Ged una evolució sobtada però recordem que aquí, a les Tombes d’Atuan, qui importa és ella: Teran. un personatge que ha estat dissenyat, com comentava el començament, d’una manera més calculada: És una figura més completa, més imperfecta i per tant més atractiva pel lector.  
  
Les tombes d’Atuan és una lectura més completa que Un mag de Terramar , la qual ens fa reflexionar sobre més aspectes i ens permet evidenciar el que sempre he afirmat: Que les novel·les de la sèrie de Terramar no són juvenils per molt que els seus protagonistes ho siguin.   
  
En poques setmanes, Raig Verd publicarà la tercera part, La costa més llunyana i seguirà publicant la resta de la sèrie en un interval aproximat cada dos mesos — i sempre amb la gran traducció de Blanca Busquets. Espero amb ganes descobrir més aspectes, més racons i més filosofia en clau fantàstica de les aventures per les illes de Terramar.

Eloi Puig  

11/11/2020

 

Premis:
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text estą sota llicčncia de Creative Commons.