LA COSTA MÉS LLUNYANA
The Farthest Shore
(1972)

Úrsula K. Le Guin

Editorial:
Raig Verd
(2020)

Col.lecció:
Singulars

Núm: ---

Pàgines: 255

Sèrie:
Cicle de Terramar/ 3

Traductora:
Blanca Busquets

Lectures relacionades:

Un mag de Terramar
Les tombes d'Atuan
Tehanu
Contes de Terramar
L'altre vent


Altres edicions:

CATALÀ:

1995. Proa. Clàssics moderns

1986 Edhasa. Clàssics moderns

CASTELLÀ:
2015 Minotauro. Biblioteca Úrsula K. Leguin

2008 Planeta DeAgostini

1986, 1990, 1994, 2004 Minotauro

La publicació del cicle de Terramar continua avançant sota l’empenta i la il·lusió que una editorial com Raig Verd li està atorgant. El fet de publicar tota la sèrie de forma esglaonada en tant poc temps de diferència evidencia l’amor que els editors tenen per Úrsula K. Le Guin i el seu llegat.

La costa més llunyana fou en el seu moment la cloenda de les aventures de Ged per les aigües de Terramar. Una novel·la que pretenia tancar una etapa en la vida del mag. Tanmateix, Le Guin va retornar al cicle dues dècades després però hem de posar aquesta novel·la en el seu context i aquest és el de finalitzar una història, una manera d’entendre la filosofia d’un món i d’una màgia més pensada com a mitjà per assolir una harmonització amb la natura que no pas com una aplicació per a la confrontació.

A diferència de les novel·les predecessores, en aquesta, de ben principi ens trobem amb un conflicte, un problema que és el tret inicial per desenvolupar la trama: la màgia està desapareixent de Terramar i això afecta a una societat acostumada a utilitzar-la per les tasques quotidianes (com per exemple la navegació). Fetillers però també artesans noten com alguna cosa dins seu està minvant i fins i tot desapareixent.

(...) “Vaig perdre tot el que sabia, totes les paraules i tots els noms. Em van sortir en enfilatells pels ulls i per la boca, com les teranyines. Hi ha un forat al món, i la llum s’hi escola. I les paraules se’n van amb la llum. Ho sabíeu? El meu fill es passa el dia assegut escodrinyant la foscor, buscant el forat del món. Diu que s’hi veuria millor si fos cec. Tenia bona mà com a tintorer, però l’ha perdut” (...)

A Roke, l’escola o acadèmia màgica on estudien els alumnes, arriba l’Arren, un jove príncep que assumeix el paper de missatger per avisar d’aquest fet. Les notícies es van acumulant al voltant d’aquest estrany esdeveniment i en Ged decideix partir, un cop més, per esbrinar el motiu del perquè la màgia està deixant d’actuar i les conseqüències reals de tot plegat. L’acompanyarà el mateix jove Arren en una aventura que els portarà a conèixer diverses illes i pobles.

Le Guin retorna una mica als inicis de la sèrie per mirar d’acabar-la d’igual manera. Torna a centrar-se en un Ged, ara ja madur i molt experimentat, arximag de fet, però que torna a buscar per mig món una resposta a una pregunta. Potser el fet de compartir l’escenari amb un jove devot denota que aquest cop l’experiència no és tan introvertida però tampoc s’allunya massa dels pensaments íntims i de la serenor que palpàvem a Un Mag de Terramar. Si bé en aquella primera aventura la cerca de l’equilibri o harmonia era plenament interior, aquest cop la fita és trobar-la per salvar al món sencer.

Però no només estem davant d’una història que pretén restablir aquest equilibri, aquest yin i yang de totes les coses; sinó que també s’embranca cap a un camí més místic al voltant de la vida i la mort. De fet, bona part de la novel·la posseeix un esperit d’aventura crepuscular.

Sembla, com comentava, que l’autora pretenia tancar un cicle que va començar amb l’adolescència de Ged, per més tard acostar-nos a una aventura seva en plena maduresa (Les tombes d’Atuan) i ara es vulgui centrar en narrar-nos la seva visió altament experimentada de la vida i de com s’acosta poc a poc al final. Trobarem aquí a una Le Guin més filosòfica que mai, implantant un ritme suau i calmós, però amb un domini extrem del llenguatge, que continuarà oferint el bo i millor de la literatura fantàstica però potser he notat cert desequilibri en la trama. Poc després de la descripció del conflicte els viatges dels dos companys es mouen per illes buscant respostes però on només troben peripècies poc estimulants. Cal pensar que la fita que els protagonistes anhelen no és fàcil i ni es troba a la vista de qualsevol. Cal buscar la resposta en un indret al qual no voldries endinsar-te, però que és la única manera de trobar-hi la llum, la solució. Aquesta màxima ho exposa perfectament:

"Per veure la llum d'una espelma, cal portar-la a un lloc fosc"

És només després de la primera meitat del llibre que les intencions de Le Guin semblen seguir una direcció més diàfana quan deixen enrere certes parts de la trama un tant anodines. Els nostres aventurers es toparan amb les respostes de manera sobtada i sense que hagi hagut un procés previ de destriament o investigació.

Cal dir també que l’autora ofereix una solució digna a tot plegat però amb un vell enemic que no coneixíem, del que no en sabíem res — i que trobo poc coherent—. S’esmenta en algun moment de la novel·la però Le Guin deixa la seva història com un dels molts episodis on Ged va participar en el passat. Això comporta que l’enfrontament final no assoleixi un interès especial pel que fa al personatge. Sí en canvi que ens atrau per com l’autora resol el conflicte en un parell de capítols molt notables que exposen aquesta filosofia sobre el culte a la immortalitat i la riquesa de la vida i amb un missatge implícit de que una cosa sense l’altra no és una direcció vàlida a seguir:

(...) “ Aquesta malanança i aquesta pesta que assolen les terres, aquesta llaga que volem guarir. Són dues, Arren, dues coses que en fan una: El món i l’ombra, la llum i la foscor. Els dos pols de l’harmonia. La vida sorgeix de la mort, la mort sorgeix de la vida; pel fet de ser oposats, s’atrauen l’un a l’altre, es donen la llum l’un a l’altre i es reconeixen per sempre. I amb ells, tot reneix, la flor de la pomera, la claror de les estrelles. En la vida hi ha la mort. En la mort hi ha la renaixença. Què és, doncs, la vida sense la mort? La vida immutable, perpètua, eterna. Què és sinó la mort... la mort sense renaixença? “ (...)

Tot plegat sense oblidar que la novel·la té dos protagonistes i que la relació entre ells és una altre visió que vol ressaltar l’autora. Potser en Ged és una persona molt experimentada però Arren és un jove que combina la devoció pel seu mestre, amb els sentiments propis d’una adolescència que li estableixen un conflicte intern sobre la lleialtat, la gelosia o la desconfiança. Aquesta relació, molt més estreta cap al final del llibre (i que m’ha recordat certs passatges d’en Frodo i Sam a l’ombra del Mont del fat), aquesta amistat doncs, és un reflex també d’aquest canvi de cicle que aparentava tenir a punt Le Guin, amb un Ged que sembla tancar la seva història per obrir-ne d’altres.

Blanca Busquets continua sent una traductora increïble que ens fa surar amablement per sobre la prosa de Le Guin, descobrint-nos, a més, paraules que ni sabíem que existien. El proper volum serà Tehanu, el retrobament de l’autora californiana amb el seu món fantàstic per excel·lència, vint anys després.

Eloi Puig
19/02/2021