LA SENDA
I ALTRES RELATS
(2026)

Diversos autors

Editorial:
Edicions SECC
(2026)

Col.lecció:
Aiguabarreig

Núm: ---

Pàgines: 88

Il·lustrador:
Arnau Vendrell

Un any més, per la ja tradicional CatCon (Convenció Catalana de Ciència-ficció i Fantasia), la organització va preparar un regal per als primers cent assistents i com ve sent habitual es tracta d’una antologia de relats amb la participació desinteressada d’alguns dels assistents a la convenció als que, com no, cal donar les gràcies sempre pel detall. Si no m’he descomptat, des de la quarta CatCon que comptem amb aquestes antologies i ja podem començar a pensar en formar una bona col·lecció.
Enguany, el títol triat és La senda i altres relats i el recull està format per vuit autors i autores,  alguns d’ells coneguts pesos pesants del fantàstic en català, d’altres, era el primer cop que els llegia. L’eclectisme està assegurat i això li dona un aire més fresc a aquesta iniciativa.

Comencem amb el relat que dona nom a l’antologia: «La senda». I es clar, no podíem començar sinó amb el conte d’un dels convidats d’honor de la passada edició: Ivan Ledesma. La producció curta de l’autor barceloní la vaig comença a tastar fa anys amb el seu recull Compte! Conté contes! on ja hi vaig detectar petites joies. Més tard, amb relats com «Al fons» o «Fam» ja vaig constatar que l’autor navega perfectament bé tant en les aigües profundes de les novel·les com en els petits estanys foscos de la narrativa breu. I és que, Ledesma ens torna a endinsar en terreny desconegut i ambientació angoixant. «La senda» és un conte de terror amb rerefons fantàstic que juga amb llegendes catalanes. Uns excursionistes contracten a un estrany guia mentre s'endinsen en un bosc que els provoca males sensacions. Poc a poc la inquietud de no saber on son ni com sortir del camí per on els acompanya el guia anirà creixent... i no portarà res de bo. Molt bé.

Ricard Ruiz ens presenta una història que m’ha robat el cor i és que m’ha recordat moltíssim a un conte que venero del mestre Robert Silveberg<: «Passengers» (pel que va guanyar un Premi Nebula el 1968). Aquí, Ruiz hi aporta una narració en segona persona ؅—que la fa més directa encara— i un escenari més nostrat. «Dos tretze» és un conte molt dinàmic i amb ritme vertiginós. Una professora es desperta després de patir un «esprint». La humanitat es veu abocada a la desesperació donat que en qualsevol moment una persona pot patir un atac que consisteix en córrer amb totes les seves forces durant dos minuts i tretze segons. Sense aturador, sense consciència, només amb una ànsia irrefrenable d’esprintar. Tan és que siguis un atleta com un iaio, un nen de tres anys, com una persona que pateix alguna incapacitat: Córrer durant un temps determinat de forma misteriosa. Les implicacions d’aquest fet son catastròfiques. Molt bo.

La Montserrat Segura m’ha demostrat sobradament en diverses ocasions la seva alta capacitat per narrar bones històries. Però en aquest relat, «Les pedres germanes» reconec que m’ha costat més de connectar-hi. Un conte fantàstic on unes gemmes màgiques protegeixen o ajuden a una família. El millor: Un vocabulari culte, de paraules escollides en un estil que evoca un català clàssic. Això ha permès situar-me còmodament en un ambient passat amb aires mítics. Però m’ha fallat el ritme. Molt comprimit. L’autora utilitza diàlegs indirectes però tota l’acció de la trama és una mica precipitada i a vegades poc clara. Crec que es una història al que li calen més pàgines. Ignoro si pel format del recull va haver de retallar-la.

Seguim amb «Bruixeria Gai/ Un aquelarre propi» d’Ivan Belzunce, un conte on el pitjor és el títol i tota la resta és bona literatura. I és que aquest relat és el que m’ha semblat més ben narrat de la present antologia, fins al punt que m’ha animat a llegir de seguida la seva novel·la Ella és el gorg que tinc pendent de fa mesos. Al present conte, però, ens topem amb una història de bruixeria vista des de la perspectiva d’un noi gai que té certs poders paranormals. El menyspreu del seu pare per la seva condició sexual l’aparta del món familiar però un dia descobreix un anunci a la televisió on una suposada bruixa demana més acòlits per a la seva Acadèmia per a noies excepcionals. El conte transcorre per una Barcelona amb punts fantàstics on gaudim de cada paràgraf i on es barreja la fetilleria, la crítica homofòbica i un final potser sorprenent però que m’ha semblat una mica sobtat. Tanmateix, molt bé.

A continuació ens topem amb «La il·lusió mor en aigües fredes» (finalista al V Concurs de Contes Fantàstics de Sant Joan Les Fonts) de Diana Alenay. Una història sobre Dones d’aigua que té un punt interessant i original però que no m’ha convençut. Es tracta d’una història sobre un poeta que sembla enamorar-se d’una musa que de sobte és una Dona d’aigua, la mítica criatura del llegendari català. El poeta, amb el seu romanticisme exagerat prepara una argúcia per acaparar la seva atenció. No és que no em sembli bé el final o el resultat amb la seva reprovació als estàndards d’amor platònic masculins però el canvi de d’estil i el toc entre humorístic i irònic del final no acompanyen a la resta de la narració. Irregular.

Un altre conte que m’ha sorprès positivament és «Entre freds vapors» de l’Arnau V. Rusinés. És aquesta una història claustrofòbica però que paradoxalment transcorre en camp obert, a la muntanya. Això sí, entre una boira gebradora que tot ho oculta. Allí, un lladre desesperat es troba en una cova on es refugia juntament amb altres indigents i amb els que repassa la llegenda local d’un monstre anomenat Braçforjat. El conte té molt de terror subtil i una trama senzilla que només serveix per que l’autor experimenti amb les pors i el terror sobre allò que amaga la muntanya i l’espessa boira. Un relat diferent que m’ha cridat l’atenció.

Els darrers dos relats son molt breus, tot just dues pàgines, una mica difícils de valorar adequadament. El primer és «You only come out at night» de Berta Bas (no entenc el perquè del títol en angles) i ens acosta a una història clàssica de vampirs i sobretot de persones que pretenen esdevenir criatures de la nit. Correcte tot i la seva escassa longitud.

El segon és «Quan tot s’acabi» de l’Edgar Cotes, un relat que reflexiona sobre una mena d’apocalipsi zombi. M’agrada el fet que Cotes exposa els fets actuals i ens mostra moments de caire casolà en un mon abatut que espera recuperar-se aviat. L’estil i el punt d’originalitat hi son i m’han convençut prou.

I es clar, cal ressaltar la coberta de l’antologia que retrata un moment donat del conte «La senda» i que corre a càrrec del gran il·lustrador Arnau Vendrell. Un estil ple de dinamisme que m’encanta. Per cert, si voleu saber més d’ell podeu trobar una bona entrevista a la revista Narranació 11

Eloi Puig
11/09/2026