SEGONA fundaciÓ
Second Foundation
(1953)

Isaac Asimov

Editorial:
Duna Llibres
(2024)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 302

Traductor:
Octavi Gil

Il·lustrador:
Guillem H. Pongillupi

Lectures
relacionades:
Fundació
Fundació i Imperi


Lectura del 1997:





Editorial:
Plaza & Janés
(1996)

Col.lecció:
Jet

Núm: 136/3

Pàgines: 318

Traductora:
Pilar Giralt

Deixant de banda Dune, el primer cop que una novel·la de ciència-ficció em va fer esclatar el cap va ser llegint Segona Fundació d’Isaac Asimov. Jo venia de devorar les novel·les prèvies de l’autor per ordre cronològic des de les sagues dels robots i tot i que òbviament algunes m’havien agradat més que altres, la trilogia de les fundacions era l’obra cabdal de l’autor i n’esperava molt. Havia comprovat com la trilogia anava de menys a més, amb una Fundació que establia unes bases del pla Seldon, una Fundació i Imperi que trencava esquemes i esquerdava l’esmentat pla amb l’aparició d’un element impossible de preveure i ara ens aventuràvem a descobrir què s’amagava darrera la mítica Segona Fundació, aquella institució que molt intel·ligentment, Seldon n’havia ocultat la seva ubicació però no pas la seva existència.

I aquesta era la gràcia, la idea brillant d’un Hari Seldon, que, recordem, a través de la ciència de la psicohistòria, només provava de contraure el període de barbàrie que esdevindria després de la destrucció de l’Imperi Galàctic a només un miler d’anys. Ara, en aquest tercer volum, l’existència d’una poderosa i mítica Segona Fundació obsessiona al Mul. El nou regent suprem i els seus adeptes malden per trobar on pot estar establerta la Segona Fundació, l’únic punt que s’escapa al control total de la galàxia. A la Segona Fundació hi ha psicòlegs amb poders mentals semblats als del Mul, o almenys això sospita ell. I aquest fet el destrossa per dins.

A la primera part, La recerca del Mul, observarem com per una banda, els generals del Mul estableixen estratègies per trobar l’emplaçament de la Segona Fundació mentre que membres d’aquesta institució es preparen per defensar-se del mutant. Son uns capítols plens de paranoia creixent que els fa pensar que agents de la segona fundació estan amagats entre ells, observant, espiant. I com és d’esperar la lluita no serà entre grans naus de batalla, ni amb làsers i violència (en tot el llibre només es descriu una batalla i ocupa poc més de mitja pàgina), sinó a través de les ments més poderoses de la galàxia, en un combat mental perfectament descrit, amb sorpreses continues i capes i capes d’informació amagades, fintes, paranys i mentides sobreposades a veritats que son una delícia narrativa.

Asimov ens fa gaudir d’un ritme dialèctic vertiginós que ens portarà a les interioritats del Mul i les seves obsessions i on l’èpica passa pels estrats mentals d’informació verídica i falsa a què s’han d’enfrontar els contrincants. Tindrem una resolució eficaç, potser fins hi tot sobtada on he trobat a faltar una mica de protagonisme del mateix Mul, però en consonància del tarannà de les novel·les on la violència no és mai la protagonista i on les resolucions es manifesten de maneres més calmades — i no per això menys sorprenents—.

La segona part de la novel·la, La recerca de la Fundació està íntegrament dedicada a conèixer si el pla Seldon es podrà dur a terme. Els estralls que ha provocat l’aparició del Mul semblen irreconciliables amb un pla que preveia un futur sota unes premisses que no contemplaven cap mutació. Poc a poc observarem que aquí la qüestió de fons és tractar de lluitar contra un destí imposat a traves del pla Seldon o cercar el lliure albir, el poder de prendre les pròpies decisions sense que aquestes estiguin manipulades per l’enigmàtica Segona Fundació. Diversos científics sospiten que els psicòlegs d’aquesta Fundació oculta estan dirigint la galàxia, les seves vides i el futur. La paradoxa és que el pla Seldon els fa confiar en que la Segona Fundació els traurà sempre les castanyes del foc en front als perills que sorgeixen espontàniament a llurs societats però alhora temen allò desconegut que suposadament regeix i condueix el seus destins. Podríem dir que el Pla Seldon per reestructurar l’Imperi caigut plana sobre el subconscient dels habitants de tota la Galàxia. I aquesta idea m’encanta; trobo apassionant que milers de mons humans sentin alhora temor i respecte per una banda però també un sentiment d’alleugeriment sobre la construcció del seu futur.

Així que descobrir la ubicació de la Segona Fundació amb les pistes que va deixar Seldon continua sent el malson de molts però també trobem nous emperadors i reietons que creuen —o volen creure— que la suposada Segona Fundació no existeix i ha estat un invent del psicohistoriador per mantenir la por i el misteri i alhora controlar i lligar curt els nous senyors de la guerra que sempre apareixen quan una civilització decau.

Aquesta és una excel·lent culminació a la trilogia que aconsegueix la perfecció i que emana una sensació desbordant d’eufòria sobre el que significa el pla Seldon, el que ha representat el desgavell de la mutació del Mul i com s’ha afrontat tot plegat.

Queda molt clar que la trilogia de les Fundacions — escollida com la millor sèrie de ciència-ficció de tots els temps— son unes novel·les avançades al seu temps: Per la manera d’enfocar un problema d’escala còsmica, per la originalitat de la proposta i naturalment per com l’autor ha sabut mantenir l’interès d’una història que es supera a cada volum, que destrueix les nostres previsions i que aconsegueix reorganitzar-se i complir amb la premissa de la que partia.

Vist amb perspectiva, alguns diran que li manquen millors personatges, insinuaran que alguns punts de la trama han quedat obsolets, desfasats o que la història a vegades li falta empenta i tensió però torno a insistir: Segona Fundació és la culminació d’una trilogia extraordinària que va colpir als lectors del seu temps i als de dècades posteriors, una història molt intel·ligentment portada i repleta de sentit de la meravella que ens va fer somiar i somiar... i que a molts ens va enganxar de manera irremeiable a aquesta gènere que és la ciència-ficció.

Per això li continuo posant la nota màxima, no només per ser el millor llibre de la trilogia sinó perquè els complementa perfectament i ens deixa amb el cap ple d’un imaginari desbocat sobre una ciència, la psicohistòria, sobre el pla d’un geni, Hari Seldon, i sobre una galàxia que continua creixent i expandint-se i que en les següents novel·les del cicle —escrites molts anys després— arribaria al seu màxim esplendor.

Gràcies mestre.

Eloi Puig
05/04/2025