fundaciÓ I IMPERI
Foundation and Empire
(1952)

Isaac Asimov

Editorial:
Duna Llibres
(2023)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 320

Traductor:
Octavi Gil

Il·lustrador:
Guillem H. Pongillupi

Lectures
relacionades:
Fundació
Segona Fundació


Lectura del 1997:





Editorial:
Plaza & Janés
(1995)

Col.lecció:
Jet

Núm: 136/2

Pàgines: 330

Traductora:
Pilar Giralt

El primer cop que vaig intentar llegir aquet llibre, amb uns 17 anys, no vaig passar de la meitat. Entenia la seva importància, el misticisme que l’envoltava com la part central de la famosa Trilogia de la Fundació d’Isaac Asimov, però llavors em va avorrir una mica. El vaig deixar de banda; en aquella època volia emocions més fortes.

Uns anys més tard, ja plenament conscient del que em feia, i després de llegir la saga dels robots i de l’Imperi per seguir amb els preàmbuls de la Fundació i finalment la mateixa trilogia... llavors sí que el vaig acabar. I em vaig adonar de l’error juvenil que havia comès uns anys enrere: Sabeu aquell dibuix on es veu un home excavant un túnel buscant un tresor i que abandona just abans de descobrir-lo a l’altre banda de la paret? Doncs una mica, Fundació i Imperi va ser això. Vaig deixar el llibre abans de conèixer el Mul.

Anem a pams: La primera part de Fundació i Imperi titulada El general segueix l’estela dels contes publicats anys enrere per separat i que es van integrar al volum anterior. En aquest context, un nou militar brillant, Bel Riose, seguint la seva pròpia intuïció i recolzat per un emperador moribund, intenta atacar als planetes de la lliga de la Fundació. Recordem que ens trobem en un moment de la història on ja han passat un parell de segles des que Hari Seldon va profetitzar la caiguda de l’Imperi i va establir les Fundacions. Ara, el superior nivell científic de la Fundació és cobejada pels agònics restes de l’Imperi i els seu generals i la guerra esclata. La resolució, com sempre, seguint una lògica inapel·lable de l’autor es decanta cap a un dels bàndols... però amb un regust una mica escèptic, com si les prediccions de Seldon fossin tan infal·libles que els governants de la Fundació no haguessin de fer res per complir-les.

A El general, Asimov aquest cop ofereix diversos punts de vista, fins i tot també de fora del planeta de la Fundació, especialment de Biel Riose que esdevé un personatge força potent i interessant per la qual cosa potser es mereixia haver-li dedicat una mica més d’espai. Té un final una mica massa insuls pel meu gust. En aquesta part, Asimov segueix l’estil dels relats previs: molt de diàleg amb poca acció i situacions que semblen pertànyer a un escaquer còsmic des d’on Hari Seldon mou els peons amb una mà fantasma.

Si Asimov hagués continuat escrivint breus històries de com la Fundació acaba guanyant sempre els intents de la resta de la galàxia per aconseguir els seus recursos científics... la saga hagués emmalaltit irremeiablement perquè el lector tard o d’hora es cansa de sentir els mateixos anàlisis i de veure com l’autor utilitza mecanismes semblants per portar a bon port les visions de Seldon basades en la seva psicohistòria.

Però aquí és quan el bon Doctor fa un cop de gràcia i trenca amb tot allò que havia establert anteriorment afegint un factor, un element, que Hari Seldon no podia detectar de cap manera: El Mul.

La segona part del volum ocorre un segle més tard, quan les lluites amb l’Imperi ja ha col·lapsat totalment i Tràntor, el planeta imperial, és un munt de cendres. Només la Fundació s’erigeix com un bastió de llei i ordre a la Galàxia

“En tres segles la Fundació havia evolucionat des d’un projecte privat d’un grup reduït de científics fins a un imperi comercial els tentacles del qual s’endinsaven en les profunditat de la Galàxia”

La Fundació ja no és el que havia estat dècades o segles enrere, també cau en l’orgull i l’autocomplaença i el fet de saber-se protegida per la profecia de Seldon la converteix en una civilització arrogant que es creu invulnerable. Els alcaldes — els governants del planeta on s’estableix la Fundació—  es van corrompent i esdevenen petits dictadors, potser permetent certa flexibilitat però sense perdre el control dels mons i les flotes que actuen pel seu benefici.

“Vivim en una cultura edificada sobre el principi cec i inqüestionable que un heroi popular del passat ho té tot previst i s’encarrega que totes les peces de la vida de la gent caiguin al seu lloc. Aquesta mena de mentalitat té molts trets en comú amb la religiositat, i ja sabeu què implica això”

Tot i això també existeix una Associació de Comerciants Independents dins l’àrea d’influència dels mons de la Fundació que actua per la seva banda en llibertat i que no combrega plenament amb la seva política. Es tracta de planetes agrícoles, allunyats de la burocràcia dels alcaldes i que estan tibant les relacions de forma que s’olora a l’aire una possible guerra civil.

Tots ells, però, tenen un enemic comú i veuen a venir un mal que no sembla tenir aturador i que pot comportar la desaparició de tot allò que segles de benaurança havien aconseguit. Aquest mal es diu el Mul i és una incògnita que ni tan sols Hari Seldon va poder vaticinar en les seves compareixences hologràfiques cada cop que s’acosta una crisi.

Com actua aquesta misteriosa figura? Com aconsegueix vèncer a Senyors de la Guerra, a mons comerciants, a flotes de naus amb les que s’enfronta de manera fulminant? Aquí recau una de les claus de la novel·la i un dels punts màxims d’inflexió de tota la trilogia. Ara és quan realment les coses es posen interessants en aquesta història perquè el Mul no només vol derrotar a la Fundació... també vol descobrir on s’amaga la mítica Segona Fundació que Seldon va construir “a l’altra extrem de la Galàxia”. Ho vol tot.

Una carrera contrarellotge on una parella que investiguen al Mul en nom de l’Associació de Comerciants Independents, es veuen immersos en una aventura on miraran de protegir a Magnífic, el bufó del Mul, que han alliberat del seu servei. Sembla que aquest personatge, aquest bufó, pot tenir la clau que s’amaga darrera la misteriosa figura del Mul doncs a l’haver treballat estretament amb ell podria conèixer les seves intimitats i per tant, els seus punts febles.

El primer cop que vaig llegir aquesta segona part de Fundació i Imperi, em vaig quedar garratibat. La premissa amb que es movia Asimov em va trastocar els esquemes. El fet que destarotés tot el que havia construït de manera tan ferma li va atorgar a aquesta novel·la una nova visió a la història de les Fundacions i el vaig valorar molt positivament — ara potser no tant, probablement per la manca del factor sorpresa— però això no treu que la novel·la —i en particular la història del Mul— hagi estat un gran revulsiu a la trilogia que la va esperonar cap a la magnífica conclusió que podrem llegir a La Segona Fundació.

Eloi Puig
14/11/2024