SEGADOR
Reaper Man
(1991)

Terry Pratchett

Editorial:
Mai Més Llibres
(2024)

Col·lecció:
Refugi A'tuin

Sèrie:
La Mort/ 2

Núm: ---

Pàgines: 342

Traductor:
Ernest Riera

Lectura del 1996:





Editorial:
Martínez Roca
(1993)

Col.lecció:
Mundodisco

Núm:

Pàgines: 282

Sèrie:
La Mort/ 2

Traductora:
Cristina Macía

El Discmón és un conjunt immens de novel·les —Quaranta-una per ser exactes si deixem de banda assaigs i altres formats relacionats amb l’obra magna de sir Terry Pratchett—. I com és lògic, no totes les obres agraden per igual. En els vells temps vaig llegir aproximadament una vintena de les novel·les del Discmón i totes em van semblar sinó magnífiques, almenys correctes. Totes? No, n’hi va haver una amb la que no vaig connectar, a la que no li vaig saber descobrir els pros (que en té) i només em vaig centrar en els contres (que també en té). Una novel·la que no va aprovar. Estic parlant de Segador.

A les notes que tinc de l’any 1996 (dins aquella immortal base de dades que em vaig fer amb access), hi puc trobar sentencies desagradables com: “Decepcionant. Després de rellegir La Luz fantástica i Brujerías, aquest llibre es queda curtíssim. Poques dosis d’humor, fins i tot arriba a avorrir». Ara haig de confessar que no comparteixo aquella opinió del meu jo trenta anys més jove. Per una banda, detecto que vaig llegir Segador després de rellegir a dues novel·les divertidíssimes del Discmón: L’esbojarrada La llum fantàstica i la quasi perfecta Germanes fatals, que per mi sempre serà una de les millors aventures que ha escrit Pratchett. Per tant, podem dir que les comparacions son odioses i que a vegades cal deixar reposar les lectures del Discmón un temps. Però també intueixo una certa apatia en un moment de la meva vida que no tenia massa clar cap a on anava (ni amb qui). Tot influeix, especialment si t’esperes llegir una obra molt divertida i les expectatives et fallen.

Però ja han passat trenta anys i ara m’he tornat a llegir Segador. L’únic que recordava de la trama —i que em va divertir molt llavors i també ara— és que hi apareixia la Mort de les rates. Res més. I sí, ara puc afirmar que la història m’ha agradat, encara que no la considero una de les obres més potents de Pratchett ni molt menys. I això em porta a pensar que Segador normalment és una de les novel·les de la saga que sempre surt com de les més ben valorades entre els lectors. Però tot i que ara li he descobert moltes més virtuts que no pas defectes, per mi no està a l’alçada, per exemple, de la seva predecessora, Morth

Analitzem una mica tot això: Segador és la segona novel·la dedicada a un dels personatges més estimats del Discmón: la Mort (la magnífica coberta de la Marina Vidal evidencia que serà el personatge més important de la novel·la). I aquest cop, a més, Pratchett li va atorgar un protagonisme manifest, no va quedar com element secundari com passa en altres novel·les.

La Mort sembla que s’ha jubilat. Tanmateix no de manera voluntària però els estaments superiors han considerat que estava acaparant massa personalitat i que potser això afectaria a la seva professionalitat. Per tant, li han buscat un substitut —al que li agrada el dramatisme— i han apartat a la Mort de les seves tasques. Tots desitjàvem llegir una aventura centrada amb què faria la Mort ara que... d’això, no té coses a fer. Això és important perquè com a lector, jo m’esperava que les aventures estiguessin centrades en aquest personatge de somriure etern, modest i complidor que apareix —sense dramatismes— amb una dalla a la mà quan menys t’ho esperes. I en certa manera és així però l’autor va prioritzar les conseqüències que la Mort s’hagi retirat per sobre de les experiències que la Mort ara es dediqui a altres assumptes més mundans.

Pratchett ens porta dues trames en paral·lel: la de la pròpia Mort i la d’en Bobinal Poons, un mag vellet que espera expectant l’hora d’anar al més enllà (o el que hi hagi més enllà, vaja),  però sembla que les coses no funcionen correctament doncs el seu esperit torna al seu cos (ningú l’ha vingut a buscar i ha pensat que seria més còmode tornar a un lloc conegut que vulguis o no s’hi està més calent). Haig de dir que al principi, les aventures de Bobinal Poons i la resta de maldestres mags de la Universitat No Vista són molt divertides (per exemple les diverses maneres amb que intenten matar a un senyor vell que sembla que no es vulgui morir). Però la trama secundària associada a tot aquest batibull de personatges que intenten discernir perquè hi ha tanta gent que no traspassa es va fent una mica carregosa.

I és que ens topem amb moltes idees bones (la ment de Pratchett sembla no tenir aturador) com ara una mèdium carismàtica que es comunica amb els esperits, un gos-llop que es transforma en humà les nits de lluna plena, un home del sac tímid... un seguit de personatges originals i divertits però que no semblen encaixar massa en aquesta història que transcorre especialment pels carrers d’Ankh-Morpork (i tot allò de les ciutats vives no m’ha quadrat massa, sincerament).

Com a nota curiosa, contemplarem un petit crossover amb el sargent Colon de la Guardia de la ciutat. I com a punt estimulant: En dos moments de converses es menciona a El meravellós Maurice i els seus rosegadors il·lustrats... uns disset anys abans que Pratchett escrivís la seva novel·la d’aquests personatges!

Però tornant al nostre tema: Totes aquestes aventures per Ankh-Morpork amb els mags fent i desfent de les seves tallen constantment la nostra atenció del personatge estrella al que volem seguir: La Mort. I és que la nostra entitat preferida ara es dedica a segar camps de blat sota la mirada de la senyora Escapolar, una mestressa ja gran que ve perdre el seu marit i ara contracta jornalers per les tasques més feixugues. I la Mort s’hi sent com a casa. De fet, això de segar ho fa a la perfecció. I aquí, en aquesta trama principal, hi ha molta filosofia i moments reflexius que transcorren mentre la Mort observa el comportament dels humans sota una altre prisma (ara no ho fa per feina, diguem-ne). I m’encanta perquè no es perd l’humor en cap moment però també ens ofereix escenes sensibles. És just el que buscava.

I és que la novel·la té un bon final. Reflexiu i amb un toc sentimental. Preciós diria. Però el problema no és aquest sinó que és més aviat la llargada i les pàgines que es dediquen als efectes del retir de la Mort (en forma de mags esbojarrats corrent per la ciutat) i no pas al  personatge al que es consagra aquesta història.

Una novel·la, doncs, marcada potser per certa desigualtat entre les dues trames principals. La primera història del Discmón que se’m va fer excessivament llarga. Però després de la rellegida (i que ara potser estic en un moment més animat de la vida), la lectura no se m’ha fet gens feixuga. Potser no estarà dins el meu top privat dels Discmón, però escolteu: És una novel·la de Terry Pratchett! Per tant, ja sabeu a què us enfronteu: A l’humor intel·ligent marca de la casa i a personatges que t’estimes siguin d’aquí o del més enllà.

Eloi Puig
19/07/2026