El meravellós Maurice i els seus rosegadors il·lustrats
FANTASIA-HUMOR

EL MERAVELLÓS MAURICE I ELS SEUS ROSEGADORS IL·LUSTRATS
The amazing Maurice and his Educated Rodents
(2001)

Terry Pratchett

Editorial:
Mai Més Llibres
(2023)


Col·lecció:
Refugi A'tuin

Sèrie:
Discmón
Llibres juvenils/ 1

Núm:
028

Pàgines:
274

Traductor:
Ernest Riera

Il·lustradora:
Marina Vidal













El meravellós Maurice i els seus rosegadors il·lustrats  

Bé, doncs, això per mi és terra ignota

Em refereixo a que de totes les sagues que abasta el Discmón, les que mai n’havia llegit ni una paraula són les novel·les juvenils. Ho sigui la saga de Tiffany Condolida i la present novel·la: El meravellós Maurice i els seus rosegadors il·lustrats, No hi cap causa concreta excepte potser que aquesta ja fou la 28a novel·la del Dismón i el cert és que jo vaig estar centrat especialment en les primeres vint-i-dues.

El fet que sigui una novel·la suposadament juvenil mai ha estat un factor en contra de llegir a Terry Pratchett. I és que tinc, per exemple, un record excepcional de la trilogia de l’Èxode dels Gnoms (que espero els editors de Mai Més Llibres també publiquin algun dia en català). I això és perquè l’autor britànic sempre ha fet novel·les intel·ligentment divertides que agraden a qualsevol edat i això d’etiquetar-les de juvenils, en aquest cas, és simplement innecessari.

El fet que uns animals parlin i actuïn de manera antropomòrfica no és ni molt menys nou en la literatura universal i no sempre son aventures infantils. Ara que estic llegint la biografia de Terry Pratchett he descobert que el llibre que li va trencar els esquemes i de retruc el va enganxar a la lectura va ser El vent entre els salzes, on els protagonistes eren una colla d’animals parlants. Desconec fins a quin punt, Terry Pratchett volia també escriure una aventura juvenil on els protagonistes fossin animals intel·ligents. De referents en tenia molts: alguns de britànics com en Richard Adams i la seva gloriosa novel·la El turó de Watership o també de nord-americans com Robert C. Obrien del qual a mi de jove em va fascinar moltíssim la lectura de La señora Frisby y las ratas de Nimh (desconec si s’ha traduït mai al català).

El meravellós Maurice i els seus rosegadors il·lustrats és una faula fantàstica que pretén parodiar un conte infantil conegut per tots: El flautista d’Hamelín. Però es clar, sota la visió de Terry Pratchett. L’únic lligam que manté amb el Discmón com a tal és l’origen del perquè de cop i volta un gat, Maurice i tota una tribu de rates s’han tornat intel·ligents (coses que provoquen les deixalles màgiques de la Universitat No Vista). L’altra és la presència infal·lible de personatges com la Mort (i naturalment, la Mort de les rates, que ja va aparèixer per primer cop a El segador). Però per la resta, es tracta d’una història independent.

Un gran encert de  la novel·la és que comença in media res i, l’autor va directe al gra: Un jove — d’aspecte estúpid—, el seu gat i tot un clan de rates es dediquen a estafar als ciutadans de petits pobles. Arriben al llogaret, munten un sarau en forma de plaga de rates i llavors arriba providencialment un flautista que les expulsa a la manera tradicional, es clar: Tocant una melodia que les hipnotitza i que les condueix convenientment lluny de les mirades de la gent. I llavors toca cobrar els dinerons. Ja fa temps que el negoci funciona però les rates comencen a estar fartes de ser mers peons en l’estafa i demanen a Keith —el noi d’aspecte estúpid— i a Maurice, el gat que orquestra les estafes, que aviat voldran plegar per marxar a un lloc millor.

Situem-nos una mica: Maurice i les rates parlen i sobretot, pensen (ja hem dit abans que van ser afectades per efluvis màgics probablement molt tòxics provinents de les deixalles dels mags) i han creat una mena de societat que acontenta a tothom, fins hi tot al flautista. Però quan arriben al nou poble comproven un fet excepcional: Ja hi ha ratadors — professionals de caçar rosegadors— però no hi ha rates en tot el poble. A partir d’aquí, la situació s’anirà complicant i el conte del flautista d’Hamelín serà una simple premissa des d’on parteixen una sèrie d’aventures sempre amb un rerefons innovador però, tot plegat, tergiversat i recargolat per la desperta ment del msetre.

Per mi el punt més fort de la novel·la és com les rates van descobrint a marxes forçades que son éssers intel·ligents com els humans (o més, tampoc costa massa). La organització piramidal del clan, la seva relació amb un gat (que ha promès només menjar rates que no sàpiguen parlar) i el fet que es comencin a plantejar dilemes filosòfics i religiosos i per tant... que se’ls vagi complicant la vida, és tractat de forma excel·lent per l’autor. En certa mesura m’ha recordat l’esmentat Èxode dels Gnoms perquè també allí els protagonistes van descobrint tot un món nou que fins llavors se’ls hi havia negat.

“El problema de pensar era que un cop començaves ja no podies parar de fer-ho. I Maurice opinava que les rates pensaven massa”

Maurice, en canvi, té un tarannà com tots els gats: Solitari, llest i òbviament egoista. Però que compagina bé amb el del seu amo, en Keith. Les rates, son, tanmateix, les que pateixen una més gran evolució, molt interessant com a personatges, perquè no només han d’afrontar que ara comprenen el món on viuen sinó que son una societat que s’ha de transformar i que ha d’integrar els vells costums amb les noves coses apreses per no dir que tard o d’hora hauran de conviure, per exemple, amb rates que no han estat afectades pels elixirs màgics i que no pensen.

Així doncs, ens trobem amb una història, eminentment divertida, protagonitzada per un gat, unes rates amb nom tant curiosos som Betum, Mel-i-cotó, Fesols fatals, Tomacó, Nutrients o Sardines (eren els primers noms que van llegir de les deixalles quan van aprendre a llegir) i on els flautistes son més malparits del que semblen, cosa que evidencia, un cop més, com l’autor recombina els contes de fades clàssics amb un punt de vista més visceral (aquí contrarestat per la visió innocent i somiadora de Malicia, la filla de l’alcalde). Però, curiosament, també trobaren una aventura amb horrors a les clavegueres més intensos del que haurien de ser i és que hi ha moments de petites dosis de terror psicològic molt exaltat, especialment dirigides per a un públic juvenil que també ha d’entendre que en aquest món (o el mon que viuen les rates) no tot son flors i violes.

Una encomiable trama, potent, divertida i sobretot intel·ligent. Marca de la casa de sir Terry Pratchett. Novel·la que no inicia cap cicle al Discmón i que podeu llegir de manera totalment independent.

Eloi Puig
28/07/2023

 

Premis:
 
Recerca per seccions:
Ciència-Ficció
Fantasia
Terror
Còmic
Revistes
 
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.