CF- VIATGES EN EL TEMPS / HUMOR

¿QUIÉN NECESITA A CLEOPATRA?
Who needs Cleopatra?
(2005)

Steve Redwood

Editorial:
Grupo AJEC
(2009)


Col.lecció:
Albemuth
Internacional


Núm:
26

Pàgines:
244



¿Quién necesita a Cleopatra?  

Tinc que admetre-ho: Les propostes políticament incorrectes m’atrauen.

Les obres que carreguen contra els estaments oficials, contra tot allò que pot semblar tabú en la nostra societat són obres que criden l’atenció; algunes poden ser titllades de valentes i decidides, altres de boges o fora de lloc, sigui com sigui són històries que criden una mica fort per fer-se notar, a vegades ho aconsegueixen i altres no. Es clar que si això es fa sota l’òptica de l’humor irreverent hi ha molts punts guanyats… total sempre es pot dir allò de “Ei, que és broma”.

Steve Redwood ha escrit una paranòica aventura de viatges en el temps. Sí, utilitzant com a mitjà conductor l’humor, a vegades subtil i irònic però també barroer, salvatge, impactant, que busca el riure fàcil… i que l’aconsegueix. Podria comparar l’estil de l’obra amb Pratchett però seria injust. El també britànic autor té un savoir-faire més fluït i uns arguments més senzills –que no menys elaborats-, tot i els altibaixos de la saga del Mundisco. Però Steve Redwood no es queda molt enrera, ens presenta una història pensada per fer riure i per passar una bona estona. I això és el que hem de buscar en aquest llibre: la satisfacció que ens deixa després de comprovar com una trama de viatges temporals quadra i a sobre ens deixa amb un bon regust de boca.

Anem al tema però: ¿Quién necesita a Cleopatra? és el suggerent títol d’aquesta història de viatges temporals. N, el narrador sense nom i Bertie, el seu limitat acompanyant, indesitjat però imposat pel pare d’aquest que financia els viatges temporals a través de la companyia Chronotrek, explicarà a unes sospitoses – i perilloses- visitants del futur l’origen dels viatges temporals i també de la invenció de la màquina del temps. Tot plegat no seran uns simples viatges a èpoques passades si no que repercutirà en un futur llunyà on hi ha una mena de guerra civil interplanetària.

A través de capítols saltejats descobrirem perquè la Mona Lisa tenia aquell somriure enigmàtic, o perquè la mort de Rasputín va ser tan cruenta, però els fets més divertits i desmesurats són els que ens porten a l’origen d’algunes religions. Impagables els moments en que els viatgers es troben amb Caín o amb Joseph Smith –el creador de la religió mormona- i especialment paròdic són els darrers moments de la crucificció de Jesucrist que evoquen imatges d’aquella obra mestra que és La vida de Brian i que evidencien la predilecció de l’autor per destrossar mites religiosos. No seria el primer cop que algú es mofa de forma deliberada de Déu o Jesús en una novel·la fantàstica: Recordo l’estimulant plantejament de Remolcando a Jehová encara que malauradament la novel·la fallà una mica en les espectatives creades.

La qüestió és que la incorrecció religiosa de Redwood es veu recompensada per algunes de les rialles més estridents que em recordo haver sentit des que vaig acabar la primera novel.la de El nan roig o alguna de les últimes de Pratchett. Ara bé, també s’ha de dir que riure’s de la religió és un recurs facilot que poporciona plaer als lectors poc influenciats pel misticisme diví i en canvi provoca frustració pels que ho poden veure com un atac a les seves creences més personals. En tot cas només recordar que és un llibre de ficció amb ànims d’entretenir.

La novel·la, com deia, combina els capítols narrats en passat sobre els viatges de N i Bertie amb el present, on N és interrogat educadament per tres guerreres exuberants provinents del futur. Ambdós tipus de capítols estan ben equilibrats i els gags i acudits es resolen correctament. Potser però cap al final de la novel·la quan venen les –a vegades- interminables tandes d’explicacions per quadrar tot el continum espai-temps el nivell curiosament baixa un mica. No em malinterpreteu, considero el fet que l’autor vulgui lligar tota la trama un aspecte molt positiu però alhora potser ha descuidat mantenir el mateix ritme humorístic. Es troba a faltar també una explicació més detallada d’alguns aspectes mencionats del futur –com què va passar realment amb la desinfecció per exemple- de manera que un té la sensació que li han escatimat algunes pàgines.

Una altra cosa que voldria destacar és el poc aprofitament del personatge de Bertie, tenint en compte la seva escassa intel.ligència, la seva pudor corporal i de fet totes les seves característiques negatives i deixant de banda que és un personatge clau pel futur de la humanitat, crec que durant la novel·la, l’autor l’ha explotat poc fins a fer-lo pràcticament desaparèixer en molts moments, propiciant així que N sigui l’únic protagonista absolut.

En tot cas, recomano la novel·la a qui no tingui por de passar una bona estona a costa de veure com es desmunten alguns personatges històrics en una obra on els gags tenen una qualitat força elevada (sempre em quedarà a la ment Caín aixafant un llangardaix amb la seva… ejem…, o com s’inspira Joseph Smith amb la seva dona per seguir els dictats de la seva absurda i recent creada religió).

Llegiu i rieu.

Eloi Puig, 25/02/10

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: