QUE MORIN ELS FILLS DELS ALTRES
(2025)

Roser
Cabré-Verdiell

Editorial:
Males Herbes
(2025)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 119

Pàgines: 268

A vegades recordes llibres per la facultat d'afrontar la seva ressenya. Tal com em va passar amb AIOUA, l’anterior novel·la de la Roser Cabré-Verdiell, posar-me davant del teclat a intentar exposar tot el que t’ha fet sentir una novel·la d’aquestes característiques, un llibre on l’ambigüitat de la trama i la prosa excelsa ho son tot, et deixa amb la sensació que no es pot explicar. Que cal viure-ho. És com fer una fotografia d’un paisatges majestuós i comprovar a l’arribar a casa... que no és el mateix, que et quedes curt.

Comencem pel títol. En un dels meus racons poc secrets on llegeixo entre hores de feina, una cambrera es va aturar a llegir el títol, a interessar-se per la novel·la. I mentre em servia el cafè em va dir: «Quin títol més bo!» mentre assentia amb el cap. Que morin els fills dels altres no deixa indiferent, de fet, és una de les fases més colpidores que podreu descobrir mai a la capçalera d’una novel·la.  I després, hi entrem i ens endinsem al que sembla corrent afable d’una narració que et balanceja suaument per un rierol però que a vegades et fa veure pedres cantelludes, lluny però perilloses. I aquest corrent, a mesura que avança i pren velocitat t’impulsa per ràpids d’on no pots escapar: Estàs atrapat. Roser Cabré-Verdiell té una de les proses més aclaparadores de l’actual literatura catalana. Això és així i que cal remarcar-ho amb orgull i amb seguretat.

Ocata és una platja del baix Maresme, ja sabeu, aquella comarca allargassada i estreta entre mar i muntanya, el nostre Xile català. Allí hi ha a viure una família tipus: Pare, mare i dos fills. Fugen de la gran ciutat, d’un setè pis que no els deixava respirar. Encara que la raó principal és una altra, una de més visceral i profunda la que els porta a cercar un canvi d’aires i que el lector descobrirà a mesura que avanci la trama.

A través d’un estil indirecte —que ens acompanyarà tot el llibre— on els diàlegs es fonen dins la narració, trobarem en aquests primers capítols una prosa opressiva, compacta i, com deia, hipnòtica, marca de la casa. Ens sentirem per una banda allunyats de l’obsessió que pateix la Rebeca, la progenitora i també ens sentirem estranyament a prop d’ella, perquè els fills son el primer i que una mare es preocupi per ells sembla el més normal del món.

Parlem d’ella, de la nostra protagonista: La Rebeca pateix una angoixa i paranoia constant, i en certa manera força malaltissa, per la seguretat dels seus fills de tres i cinc anys: Qualsevol possible accident domèstic l’empeny a vigilar-los constantment, a mirar de preveure futur problemes que els puguin afectar. És una manera  d'encarar la maternitat a través d’una autoexigència mòrbida que consisteix en protegir els fills de tot allò que els pugui fer mal.

Però poc a poc la Rebeca intentarà encaixar a la nova vila on ha anat a viure i una veïna l’animarà a integrar-se, per exemple als actes de principis d’estiu a la platja. Després de participar a la tradicional festa de la Llisa del poble i demanar tres desigs, la vida de la Rebeca va canviant. La por s’amaga, s’arrauleix i les ànsies de descobrir i d’experimentar afloren. En aquesta tradició tothom demana a la Llisa, la bèstia folklòrica local, tres desitjos mentre es salta damunt de les flames. I a la seva ment,  la Rebeca mentre executa el salt, exhorta per a ella mateixa aquestes peticions:

“Un. Que marxi la por
Dos. Que arribi el coratge
Tres. Que morin els fills dels altres”

I a partir d’aquí, el seu concepte del món trontolla de forma subtil però sense pausa: Es queda treballant a distància uns dies mentre la resta de la família marxa de vacances a comarques més septentrionals i ella, la mare poruga, es queda sola amb els seus estranys veïns: Una família excèntrica on el marit treballa de nit però sembla que sempre es troba observant des del terrat i la seva dona que cuida una filla que no parla i que emmalalteix sobtadament.

Per la seva banda la Rebeca descobreix senyals místics que apunten tots cap a Ocata: Els orígens i la mitologia grega d’aquell indret, el meridià verd que neix a Dunkerke i mor allí mateix, a la desembocadura de la riera de Teià i molts altres factors que la trastoquen les seves creences: Les línies geogràfiques, les línies de la mà, les rectes, els revols, la sinuositat de fils imaginaris i reals que ressegueixen un patró que només els seus ulls semblen veure: Potser cal prendre aquestes línies com metàfora de camins, interseccions, punts que fan mal: Meridians, línies costaneres, línies ferroviàries… senders sobre la pell de caire cirúrgic, sobre el ventre.... Línies que poden esdevenir traumes.

I si a això li afegim els tocs de quiromància i esoterisme amb que s’omple la novel·la en alguns trams... potser reflecteixen conceptes que tan ens podem prendre com fantàstics com massa reals. Perquè cal esmentar una paraula que ho pot definir tot i res segons com es miri, com es pronunciï: «Bruixa». Un mot que sentim dir en alguns moments i que ens porten a especular sobre una bruixeria llogada a les coordenades de Montgat i Ocata i el culte a Hècate. Un reflex, una ombra d’un territori que crida a la fetilleria.

«Tu volies una vida neta, Flavi polit, jo visc una història antiga i bruta, que és la història de les mares, què és la història de les bruixes, extremament carnal, ínfimament virginal.»

Sovint ens pot semblar que la novel·la no sap per on navega doncs és críptica, de trama llefiscosa, com si la història de la Rebeca s’escapés contínuament de la nostra comprensió. Però l’autora la condueix de manera sàvia cap on vol arribar, encara que sigui a través d’enigmes, metàfores i supersticions. Que morin els fills dels  altres és una història que va creixent en intensitat narrativa a cada capítol. L’autora juga amb els simbolismes i les llegendes però també amb els traumes i la bogeria, la desesperació per trobar una resposta adient a una angoixa que t’estreny l’ànima, a una culpa que no et deixa viure però que també és catalitzadora per assolir una transformació.

Roser Cabré-Verdiell té uns tòtems molt concrets i repetitius dins la seva bibliografia: La maternitat és sense dubte, el tema que més a explorat, des de molts angles possibles. Però sempre de forma visceral i crua. També li agrada pressionar, alterar, provocar al poder de decisió femení com a motor de llibertat individual d’alguns dels seus personatges. De com aquesta llibertat a vegades és negada i d’altres manipulada, de com el propi cos de les protagonistes semblen parlar, cridar, exigir... cura, amor, calidesa però també sexe o passió.

I en aquesta novel·la hi trobem tot això i més. És difícil de definir-la però fàcil de recomanar perquè la Roser ens aboca una història trista amb una intensitat inusual, ens acosta a mals reprimits dins la psique i ens ofereix una visió salvatge, enèrgica que acapara qualsevol element del voltant per transformar-lo en allò que necessites creure, en allò que et va sentir lliure.

A l’autora li agrada la ambigüitat, jugar amb els noms propis i el doble sentit de les percepcions i ens dona eines per intentar discernir entre la fina línia que separa la màgia de la bogeria, allò sobrenatural del patiment intrínsec d’una existència a la que se li ha arrabassat una part petita però essencial. I ens acosta inexorablement cap a un final tòrrid, violent i sobretot alliberador. Perfecte.

Eloi Puig
12/07/2026