las Puertas de la Casa de la Muerte
FANTASIA ÈPICA

LAS PUERTAS DE LA CASA DE LA MUERTE
Deathhouse Gates

(2000)

Steven Erikson

Editorial:
Ediciones B
(2017)


Col.lecció:
Nova

Núm:
---

Pàgines:
880

Saga:
Malaz: El libro
de los caídos/2


Lectures relacionades:
Los jardines de la Luna

Memorias del hielo

La Casa de cadenas

Mareas de medianoche

Los cazahuesos

La tempestad del Segador

Doblan los Mastines

Plovos de sueño

El Dios tullido


Altres edicions:

2004 Timun Mas
2010 la Factoría


Las puertas de la Casa de la Muerte  

L’ambiciosa i descomunal saga de Malaz segueix el seu camí en aquest segon volum, Las puertas de la Casa de la Muerte, una novel·la, encara més extensa que la seva predecessora però que he llegit de manera més relaxada i més còmodament. I és que Erikson continua engrandint l’abast de la seva saga mítica però a la vegada també s’ha contingut una mica i s’ha concentrat en alguns personatges per explotar-los degudament permetent que ens introduïm molt més en llurs tarannàs... i per tant, l’he gaudit més.

L’imperi de Malaz s’estén de manera desigual per almenys tres continents però si a Los jardines de la Luna, descobríem el que esdevenia a la campanya de Genabackis i el desastrós setge sobre la ciutat de Darujhistan, en aquesta ocasió la nostra mirada es dirigeix molt més a l’oest, al subcontinent de Set Ciutats on es desenvoluparà la major part d’aquesta història. Només quatre personatges de l’anterior volum, continuaran amb nosaltres: Tres dels abrasapuentes caiguts en desgràcia (Kalam, Violí i la ex-posseïda Apsalar) i també en Azafrán, el jove lladre. La seva missió és tan senzilla com utòpica: retornar a Apsalar amb el seu pare i ja de pas assassinar a l’emperadriu Laseen.

Però Erikson no vol posar-nos les coses fàcils, de manera que per assolir aquesta fita, fa viatjar als nostres coneguts personatges per un continent sencer que és a punt d’esclatar en flames degut a la crida a la revolta contra l’imperi. Aquesta revolució es coneix amb el nom de Remolí i sembla obeir els designis d’una vident anomenada Sha’ik. Naturalment, ens toparem amb nous personatges que conduiran l’acció a diferents nivells geogràfics pel subcontinent de Set Ciutats: En primer lloc, coneixerem la Felisin i els seus companys d’esclavatge. Ella, és la germana menor de Tavore, la nova consellera de l’emperadriu Laseen. Però és capturada i venuda com a esclava a les mines d’otaralita. Allí buscarà venjar-se de la seva germana i es forjarà un caràcter que la marcarà per la resta de la seva vida.

A les profunditats de Raraku, el desert insoldable del centre del continent, Erikson ens presenta a Mappo i a Icarium, dos amics que vaguen per les estepes i que tenen un paper primordial, i misteriós en aquesta història. Mappo és un trell, un humanoide amb rostre d’ogre, calmat i reflexiu que mataria per protegir al seu company, Icarium. Aquest és un jaghuht, una de les races ancestrals —i fundadores—; solitari per excel·lència i de llarguíssima vida. Amaga un secret inconfessable que ni ell mateix coneix.

I finalment tenim a Duiker, un historiador de l’imperi, un home que ha viscut i ha vist molt i que enregistra amb la seva mirada els principals fets que cal relatar per a la prosperitat. I aquestes cròniques es converteixen en la principal línia d’acció d’aquesta segona novel·la i la que més bé ha cuidat Erikson: La fugida a través de centenars de quilòmetres d’estepes i deserts de la caravana de refugiats que intenten arribar a l’última ciutat sagrada que encara no ha estat presa per la rebel·lió. Més de 40.000 refugiats i el setè exèrcit, acompanyats per tribus afins a l’imperi i comandades per un home amb una presència salvatge i incorrupta: Coltaine, cap del clan dels Corbs, un wickà. Sota el seu lideratge el setè exèrcit haurà de protegir fins a l’extenuació l’esmentada cadena de gossos, ho sigui, el que queda de l’imperi en plena fugida cap a la ciutat d’Aren.

He dit al començament que m’he sentit més còmode llegint aquest segon volum que el primer. Això es deu a algunes característiques que crec que no es trobaven a Los jardines de la luna. En primer lloc, Erikson reparteix l’acció en menys personatges i estableix una atenció especial a alguns d’aquests. Aprofundeix molt més en ells de manera que aconsegueix que hi empatitzem —encara que posseeixin tarannàs menyspreables i feréstecs com Felisin—. En destacaria tres: El primer, l’esmentada Felisin, la noia noble condemnada a prostituir-se i treballar en una mina; el seu caràcter es transforma a mesura que avança el temps i la seva personalitat esdevé plena de sarcasme i de ressentiment pel món que l’envolta. El que li ocorre més endavant ja seria digne de debat però com a personatge, Erikson, el modela per que resulti imprevisible i per tant molt ric. El segon és Kalam, el nostre conegut assassí, ex-membre de la Garra, un dels homes de Whiskeyjack que a l’anterior novel·la tenia un paper més discret. Kalam es separa aviat del seu grup i observem les seves capacitats naturals per matar però també per ajudar. Cal recordar que l’assassí és oriünd de les terres que ara es revolten contra l’imperi i que la seva lleialtat mai està entredita. Però si un personatge acapara la nostra atenció és Duiker, l’historiador. Sobretot per que a través dels seus ulls contemplem les millors parts d’aquesta novel·la, com la batalla del pas de Sekala o el gran final de la marxa de la cadena de gossos.

El segon motiu de perquè aquest volum trobo que entra millor al lector és perquè hi ha una secció d’aquesta novel·la que és narrada amb més sensibilitat i més profunditat que les altres. Una part de la història que per variar no amaga misteris i que esdevé dura i necessària: la marxa del Puny Coltaine per mig continent amb els refugiats. És tan important dins l’aventura que en ocasions l’autor li dedica capítols sencers (quan el normal és que es vagi canviant l’escenari cada poques pàgines).

I en tercer lloc, la sensació d’incomoditat que representa la màgia del món de Malaz (encarnada a través dels senders que invoquen els mags i que encara no entenem com funcionen) aquí es relativitza fins a cert punt perquè sí, hi ha moments que segueixes sense comprendre què està passant, però la sensació no és tan abassegadora com al primer volum. Un altre fet que ens relaxa és la poca presència de déus i ascendents que al primer llibre ens feien ballar molt el cap i que aquí, l’autor, ha apostat per contenir-ne l’aparició i enfocar l’atenció a assumptes més terrenals. Tot i això, la continua irrupció de la màgia, sigui a través dels senders, o a través de sortilegis indesxifrables provoca un efecte deus ex machina. No sabem com funciona i tampoc el seu abast i Erikson s'aprofita d'aquest fet —La màgia que aplica a distància Ben el ràpid n'és un exemple—.

L’autor continua acostant-nos la llarga història de Malaz de manera subtil però imparable. No només a través de l’evidencia de l'existència de civilitzacions antigues i d'una memòria arqueològica que té milers d'anys, sinó també amb la constatació de la presència de mars antics en retirada o de races ancestrals que són sobre la terra des de fa mil·lennis. Tot plegat aporta una sensació de que l’autor ens vol transmetre una història que ve de lluny, que repercuteix en el present, però que té una base que abasta més enllà del que podem imaginar.

Un fet que cada cop m’agrada més d’aquest autor és com ens ofereix un escenari on mai tenim clar qui són els bons i qui són els dolents. Recordem que estem contemplant l’acció a través de molts personatges que viuen sota el punt de vista d'un imperi que vol dominar continents i pobles. Amb qui hem d’estar a favor? Amb una nació que promou la conquesta i la mort? Amb les tribus rebels que lluiten contra els nostres protagonistes per alliberar-se? M’agrada aquesta grisor que Erikson ens ofereix a les trames.

Ara bé, tot i la major intensitat en els personatges i el ferm assentament de línies argumentals com la marxa de Coltaine, també tenim altres aspectes més en la línia ambiciosa i poc diàfana de l’autor: Algunes escenes es noten precipitades com les decisions al voltant d'Apsalar al temple del desert o la transformació de Felisin en un moment donat de la novel·la. I mentre que per exemple la narració al voltant de Duiker i Coltaine és robusta, atractiva, èpica i  molt ben lligada, els viatges del grup de Violí o de la parella formada per Mappo i Icarium són erràtics i sense massa finalitat excepte al final del llibre. Sembla que Erikson no sabés que fer amb ells durant la major part de la narració i no acabem d’entendre com es poden passar mesos caminant per diferents zones del desert quasi sense moure’s mentre la marxa de Coltaine travessa territoris molt més extensos.

Així doncs, puc concloure que sí, que la segona novel·la de la saga de Malaz, Las Puertas de la casa de la Muerte és millor, més intensa i més treballada per l’autor tot i que encara ofereix aspectes millorables en les trames, a vegades massa deixades a la nostra interpretació. També haig de dir que la comunitat d’afeccionats a la saga és ferma i creix dia a dia i voldria agrair els dubtes que m’han resolt o els ànims per seguir llegint una història cada cop més desmesurada i abassegadora. Un especial agraïment, per cert, per la María, una de les fans més fervoroses de la saga que m’ha ajudat a entendre certs aspectes de la complexa història.

I voldria acabar amb una nota d’atenció a l’edició de Nova. Deixant de banda que el format de tapa dura i la portada són excepcionals, dos comentaris: El primer és anecdòtic i és el fet que els dos traductors no s’han posat d’acord a l’hora d’anomenar a un personatge que a vegades surt com a “Dancer” (ho sigui sense traduir) i d’altres com a “Danzante”. Però el fet molt més greu son la multitud de salts d’escena no marcats en el text, especialment a partir de la segona meitat del llibre i que ens descol·loquen durant la lectura. Estic llegint la tercera edició de la novel·la i és bastant inaudit que l’editorial no hagi corregit aquest error encara.

Ara toca posar-se amb Memorias de hielo, un dels més extensos i també pel que sembla un punt d’inflexió en l’univers de Malaz. Diuen els entesos que després d’aquest volum ja és impossible deixar la saga. N’estic segur.

Eloi Puig
21/04/2021

 

 

Premis:
 
Recerca per seccions:
Ciència-Ficció
Fantasia
Terror
Còmic
Revistes
 
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.