Los jardines de la Luna
FANTASIA ÈPICA

LOS JARDINES
DE LA LUNA

The Gardens
of the Moon

(1999)

Steven Erikson

Editorial:
Ediciones B
(2017)


Col.lecció:
Nova

Núm:
---

Pàgines:
776

Saga:
Malaz: El libro
de los caídos/1


Lectures relacionades:
Las puertas de
la casa de la Muerte

Memorias del hielo

La Casa de cadenas

Mareas de medianoche

Los cazahuesos

La tempestad del Segador

Doblan los Mastines

Plovos de sueño

El Dios tullido


Altres edicions:

2004 Timun Mas
2009 la Factoría


Los jarines de la Luna  

Diuen que qui avisa no és traïdor. I us ben asseguro que m’han advertit, anunciat, informat i previngut que l’inici de la mastodòntica saga escrita per Steven Erikson, Malaz: el libro de los caídos, no era fàcil de seguir, ni senzilla d’acostar-s’hi. Sí, des de fa una colla d’anys el món de Malaz s’entossudeix a treure el cap al meu voltant, reptant-me a la seva lectura. El primer cop que vaig sentir-ne a parlar potser va ser en la Ter-Cat de Granyena de les Garrigues al 2011 on un participant me la recomanava, sempre avisant-me que si bé el començament potser era confús, poc a poc li anaves agafant la mida i que en definitiva pagava la pena. I estem parlant de fa deu anys, quan l’obra sencera encara no estava publicada del tot en castellà. Més endavant, les xarxes socials m’han anat recordant que la saga de Malaz és més vigent que mai, especialment des que l’editorial Nova va concloure la publicació dels deu volums recentment. Així que com a propòsit d’aquest 2021, m’he decidit a llançar-me a l’abisme i comença a llegir-la. I el primer i controvertit volum és Los jardines de la Luna.

Fixeu-vos si cal anar amb peus de plom que fins i tot l’autor va escriure un pròleg per presentar la saga i on també cridava a la calma assegurant que la lectura de la novel·la no sempre seria fàcil però que ell igualment considerava que no calia donar tota la informació ben processada i mastegada al lector. Erikson també parla de la seva ambició de construir un mon extens i replet de mil i un detalls elaborant una història èpica i realment aquest adjectiu li ve clavat per definir les proporcions d’aquesta aventura. Recordem-ho: deu volums on el que menys, té quasi 800 pàgines i el més extens quasi arriba a les 1200. Desenes de personatges, topònims, pobles, conceptes i déus es combinen per conformar una crònica del món de Malaz des de diverses perspectives al llarg de molts anys. Sí, senyor, això és Malaz: el libro de los caídos, la fantasia èpica més exigent potser mai escrita.

Los jardines de la luna obre la caixa dels trons a un univers de fantasia amb el que hi estarem lligats emocionalment durant molt de temps doncs. I Erikson, com comentava, ens el presenta de forma directa i visceral perquè ens situa in media res. Ho sigui, de ple enmig de l’aventura, de l’acció, de la tensió. No és ni la primera ni l’última novel·la que un autor ofereix aquest tipus d’obertura però en aquest cas potser queda més palesa pel fet que Erikson ens parla tant del passat proper com d’històries que van començar mil·lenis enrere, de manera que sí, ens trobem amb un excés d’informació que a més costa d’encaixar a la multitud de subtrames argumentals i als personatges que les acompanyen però que amb paciència i constància podem superar sense problemes.

Malaz és un imperi en expansió. Posseeix ja territoris a dos continents i l’acció de Los jardines de la Luna ens porta de ple a la campanya militar que s’inicia al continent-illa de Genabackis. L’imperi té força història al darrere però una emperadriu recent, Laseen, que només porta set anys al tron (després d’haver derrocat a l’antic emperador). Una part de l’exèrcit que lluita al front són els abrasapuentes, una companyia d’elit comandada pel sergent Whiskeyjack que sempre va ser fidel a l’antic governant i que ara està sota sospita a l’igual que el queda de la companyia. També un dels principals generals de l’exèrcit, Dujek, Unbrazo esta sota l’atenta mirada dels espies imperials per determinar la seva lleialtat a la nova emperadriu. La ciutat de Pale ha caigut davant l’extraordinària força imperial i ara l’objectiu és conquerir la darrera de les ciutats lliures del continent: Darujhistan. Mentrestant, La consellera Lorn, mà dreta de l’emperadriu, és enviada a una missió secreta que pot fer canviar el curs de la guerra... i també de la civilització.

A l’esmentada ciutat la vida segueix sota l’atenció nerviosa a les notícies de la guerra, però també es desenvolupa amb cert to de quotidianitat. El Consell de la ciutat mira de decidir si Darujhistan es declara neutral o simplement es rendeix a l’imperi de Malaz que s’acosta inexorable. Mentrestant pels seus carrers, el gremi d’assassins (la Guilda) està comprovant com alguna organització els està eliminant, un jove lladre sembla que rep el favor d’Oponn (els déus bessons de l’atzar), un cavaller refinat prepara un cop contra l’alta aristocràcia de la ciutat i un vell xerraire que és més del que aparenta pateix somnis on hi apareixen déus ancestrals.

Si us fixeu, fins ara he estat parlant d’unes trames que podríem dir es desenvolupen a un nivell bàsic, tocant de peus a terra, protagonitzades per humans (acompanyats d’alguna altra raça) però que no s’allunyen massa dels camins de qualsevol història fantàstica d’ambientació medieval. Però ara cal sumar-hi un altre nivell d’interacció amb un element clau: la màgia. Aquesta com és obvi va íntimament relacionada amb els mags que posseeix l’exèrcit de Malaz, però també amb practicants no afiliats que segueixen els seus propis camins. Els mags de l’exèrcit s’enfronten contra poderosos enemics com Engendro de Luna la gran fortalesa flotant (aquí no he pogut evitar pensar en Dragonlance) comandada per un Tiste andii, membre d’una raça immortal que sembla no està massa d’acord amb l’expansió de l’imperi de Malaz pel món. Els practicants de la màgia poden accedir als camins (sendas en castellà), unes misterioses vies màgiques que els proporciona poder de moltes formes diferents.

Ja tenim dos nivells on les històries s’entrecreuen però en manca un més i aquest està protagonitzat pels déus, uns personatges molt actius a la saga. Aquests éssers sobrenaturals però d’interessos molt humans tenen les seves pròpies motivacions (que ens son ocultades per ara) i intervenen de manera sistemàtica en els afers mundans dels homes i dones perquè, a més, també lluiten entre ells per guanyar influència en les seves obscures fites. I per complicar-ho més, també observem com existeixen déus moderns i d’altres d’ancestrals que sembla han perdut posició davant els afers de la humanitat.

Tres nivells de concepció del món: Afers mundans dels humans i altres races, la màgia que enllaça moltes de les històries i finalment els afers secrets de les deïtats. I òbviament un munt de personatges als que cal estar atents perquè la novel·la és plenament coral, sense cap protagonista absolut. L’autor va canviant d’escenari de forma constant per mostrar-nos les diferents  línies d’acció de totes les faccions. I es combinaran les trames dels humans, dels déus i de criatures que no sabem ben bé que son (des de morts vivents, darrers vestigis de races desaparegudes, a harpies voladores que actuen com espies). Un fet molt interessant és que com a lectors simpatitzem tant amb membres de l’exèrcit atacant com dels ciutadans que viuen a la ciutat de Darujhistan. Ho sigui, els dos bàndols — i molts d’altres— estan presents a les trames i Erikson té prou habilitat per acostar-nos-els de manera que no sapiguem amb qui hem d’empatitzar més.

L’autor va crear el món de Malaz juntament amb el seu amic Ian C. Esslemont, arran d’una campanya de rol en un univers inventat (això em torna a recordar la concepció de Dragonlance, similar en aquest aspecte on també podem entrellucar professions típiques de l’ambientació medieval d’aquests jocs com el guerrer, l’animista, el mag o l’explorador). I es clar, l’entusiasme i l’ambició el van animar a construir un món coherent amb milers d’anys d’història, amb races antigues ja extingides, amb déus macabres, territoris i nacions que han canviat amb els segles o llegendes que s’han perdut i que tot plegat despleguen un procés evolutiu en aquest món tan meditat i treballat. Erikson és arqueòleg i antropòleg i no ha deixat passar l’oportunitat de vessar la seva experiència i passió en la creació de mil i un detalls d’aquesta enorme història. I sí, tot això se’ns presenta, ni que sigui de forma parcial, en aquest primer volum.

I la pregunta que us fareu tots és de ben segur: Realment és tan complicada de seguir la novel·la? És cert que no pots seguir el fil de la història? Doncs el cert és que en termes generals el curs de la trama principal és força simple i no comporta massa esforç però on potser et topes amb més maldecaps és amb els detalls de les motivacions de molts dels personatges que actuen seguint un pla que només ells coneixen i on el lector, per tant, no pot accedir a aquesta informació. El fet també que les regles de la màgia no s’expliquen atorga una mica de confusió (molt especialment de com funcionen els camins, o senders que empren els mags). Potser aquest seria un dels fets que m’han deixar més atabalat ja que a priori sembla que no existeixen límits per que la màgia actuï ni, com deia, quines capacitats o opcions ofereix.

Erikson ens presenta doncs, un món fantàstic en tota regla on s’engendra una història que es ramificarà en trames que es sobreposen unes a altres de forma constant i que entreteixeixen una xarxa grandiosa plena de possibilitats amb multitud d’accions. Fins aquí tot correcte. Ara bé, la desmesurada ambició del canadenc, la podem considerar fruit d’una genialitat o més aviat d’una bogeria? La pregunta la respondreu vosaltres mateixos a mesura que avanceu en una trama que cal prendre’s amb calma des de bon començament. Perquè el camí és llarg i tot just comença ara.

Eloi Puig
29/01/2021

 

Premis:
 
Recerca per seccions:
Ciència-Ficció
Fantasia
Terror
Còmic
Revistes
 
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.