PROJECTE HAIL MARY
Project Hail Mary
(2021)

Andy Weir

Editorial:
Mai Més LLibres
(2026)

Col.lecció:
Nüwa

Núm: ---

Pàgines: 568

Traducció:
Lluís Delgado

Il·lustradora:
Maria Picassó

L’any 1945 Frederick Brown, un dels grans contistes clàssics de ciència-ficció, va escriure un gran relat titulat «The Waveries» on la vida al planeta Terra era alterada de forma irremeiable degut a una invasió microscòpica que absorbia, o digeria, l’electricitat de tot el planeta, de manera que la humanitat s’havia d’adaptar a tornar a viure com en segles anteriors. És un conte excel·lent (el podeu trobar traduït al castellà a Ven y enloquece y otros cuentos de marcianos) que posa de manifest les limitacions de la nostra ciència davant un atac colpidor d’uns éssers amb els que no et pocs comunicar, que actuen seguint el seu instint de supervivència.

Aquest preàmbul a la novel·la que ens ocupa, Projecte Hail Mary, l’he escrit perquè hi veig unes premisses molt semblants a l’obra d’Andy Weir, només que en aquest cas, el panorama per la Terra és més desolador encara... catastrofista i probablement un cop definitiu per tot l’ecosistema planetari... i de passada pels humans.

Andy Weir és un científic escriptor amb unes ànsies divulgatives pràcticament inesgotables. Repassant la ressenya del 2014 a can Kraken de la novel·la que el va donar a conèixer, El marciano, veig que la vaig definir així: “destil·la un optimisme vibrant, quasi exagerat, però molt encomanadís; un cant d’amor a la ciència i a la superació personal”.

I això mateix és exactament el que podem trobar en aquesta novel·la, potser més completa, que és Projecte Hail Mary: Com explicar ciència de manera divertida, addictiva i amb un rerefons impactant com és el fet que la pròpia existència de la humanitat corre perill.

Weir ens posa a la pell d’en Ryland Grace, un professor de ciències d’institut que es desperta en un lloc insòlit sense recordar ni qui és ell ni per què és allí. Amb simples experiments va descobrint el mon que l’envolta i el seu paper per mirar de salvar a l’espècie humana. I es troba sol, tancat i amb escasses possibilitats d’èxit. Però Weir és ja gat vell en això de proporcionar-nos pistes, en donar-nos peixet perquè seguim llegint, continuem buscant respostes i caiguem a la trama dels cliffhangers de cada capítol que ens atrapen i ens sacsegen... i ni te n’adones que et poleixes les 567 pàgines d’aquesta història en la meitat de temps que llegiries un llibre la meitat de gruixut.

Fixeu-vos que estic sent expressament ambigu amb l’argument. I és que si no heu vist la pel·lícula homònima que fa poc s’ha estrenat als cinemes —pel que sembla de gran èxit— us suggereixo que espereu a veure-la a llegir el present volum. Perquè les sorpreses a la trama, els girs de guio, l’estructura partida on en Ryland Grace va descobrint simultàniament on és i a que s’enfronta per una banda mentre els seus records van despertant del seu subconscient adormit, formen part d’aquest cocktail que ens ha preprat anDy Weir.... i sempre ve més de gust no saber-ne massa. El nostre protagonista, poa a poc, va entenent la seva tasca i el seu futur a mig termini. Tot això narrat en primera persona amb el que Weir pot provocar l’empatia immediata del lector amb el personatge.

A diferència de la trama de El marciano (la seva segona novel·la: Artemisa, la tinc encara a la pila de pendents i per tant no opino) on quasi bé la totalitat de la novel·la era una soliloqui molt entretingut —i divertit—, en aquesta novel·la, Weir hi incorpora un altre personatge per fer de contrapès a aquesta solitud però que de retruc accentua l’interès de forma exponencial per la trama del present de Ryland Grace. I s’agraeix, perquè la relació entre ambdós protagonistes flueix d’una manera tan preciosa com extravagant i aquest intercanvi de parers i xocs culturals ens fa obrir els ulls com unes taronges mentre també ens pot fer caure una llagrimeta. Andy Weir és capaç d’això mentre ens mostra mil i un experiments de ciència completament integrats a la trama.

Tanmateix, a vegades he tingut la sensació que la història està massa subjugada a la divulgació de la ciència, tan en format d’experiments científics, com simplement per mostrar diversos espectres tecnològics que es poden donar en un entorn tan perillós com és l’espai. Però tot això, narrat de forma didàctica i amb exemples fàcils de comprensió per als que no hi estem avesats. A Weir li encanta la ciència. Gaudeix com un nen afegint entrebancs a la trama i després solucions científiques a tot. Tens la sensació que Rynald Grace es un MacGyver de l’espai especialment eufòric.

I és que com passava a El Marciano, la novel·la traspua optimisme amb humor a un ritme vertiginós. Per aquest motiu em sembla més una novel·la que beu massa d’aquest estil que ja coneixem d’obres seves anteriors. I no té res de dolent això però he tingut la impressió que és la mateixa novel·la en un altre indret, repetint esquemes i estil però afegint algunes millores com un altre protagonista o una trama molt més captivadora. Només per aquest motiu, perquè la veig com un obra «repetida», quasi com una clonació, no m’ha sorprès tant com el primer cop i l’he valorada una mica menys que la seva opera prima. Però si hagués llegit aquesta abans, els papers s’haguessin invertit, sense dubte.

Ah! I el final és perfecte, dels que gaudeixo especialment perquè el sentit de la meravella i els sentiments esclaten alhora. No us la perdeu, Mai Més ens ha portat una edició en tapa dura que, a més, brilla en la foscor i que és una delícia.

Eloi Puig
23/05/2026