EL PAÍS DELS CECS
(2019)

Víctor García Tur

Editorial:
Proa
(2019)

Col.lecció:
A tot vent

Núm: 699

Pàgines: 224

Fa deu anys les vaig passar magres intentant ressenyar una antologia de títol impronunciable com era Twistanschauung signada per Víctor García Tur. Reflexionant sobre els contes que composaven aquell recull eclèctic, experimental i frustrant alhora, me n’adono que alguns dels trets que vaig destacar allí, es podrien repetir —en major o menor mesura— en la present selecció de contes que avui intento ressenyar: El país del cecs, una obra que fou guardonada amb el premi Mercè Rodoreda 2018.

Víctor García Tur és un notable autor al que li agrada sortir-se del camí marcat en bona part dels seus contes. Potser en aquell llunyà Twistanschauung era més evident però aquí i ara, a El país dels cecs, els relats transcendeixen d’una manera o altre: O per la seva intrínseca qualitat literària o per la frustració de no sempre obtenir resultats rodons amb finals, a vegades sobtats. El recull es compon de sis contes de llargades i pretensions molt diferenciades. Especialment amb centraré en els dos més llargs que gairebé podem anomenar novel·les curtes, doncs son els que imposen una reflexió i els que criden més l’atenció al lector.

El mateix autor exposa que aquest volum és un llibre de versions i reescriptures i que busca crear a partir d’allò ja escrit. No enganya ningú i estableix unes regles que ell mateix compleix i trenca, tergiversa i adapta on creu oportú — com ha se ser— per oferir-nos literatura sense complexes.

A García Tur li encanta exposar jocs literaris, insinuar nous mons amb ucronies impossibles però amb caràcter plausible i naturalment experimentar juntament amb el lector sobre noves possibilitats —literàries o no— . Li agrada provocar amb trames que afirmen i perseveren en veritats absolutes edificades sobre un terreny d’engany ucrònic però també amb relats més calmats que valoren més l’escenari i la quotidianitat que no pas la resolució final. De fet — almenys en les novel·les curtes—, observem que a l’autor no li agrada anar al gra. Es dispersa durant la narració, se’n va per les branques, cosa que aprofita per ambientar-nos acuradament els escenaris. Existeix una densitat buscada per mig hipnotitzar al lector i de cop i volta deixar-nos anar la sorpresa.

El primer relat és el que dona nom a l’antologia: “El país del cecs” i l’autor ja de bon principi ens trasllada a començaments dels anys setanta en un viatge a Argentina on un periodista té la missió d’entrevistar a un dels catalans més universals, exiliat al país sud-americà a causa de la dictadura franquista. Estic segur que tots coneixeu a tan insigne mestre literari: Borges. De nom Jordi, encara que allí el coneixen potser per Jorge Luis. Sí, ho heu endevinat: tenim davant nostra una ucronia en tota regla on Garcia Tur ens acosta a la vida quasi retirada d’en Borges descrivint-nos els ambients dels casals catalans i d’una manera molt acurada, la sapiència del poeta i escriptor. Se’ns defineix a Borges com un il·lustre escriptor de gènere on fins i tot Pedrolo l’enalteix com a precursor de la fantaciència catalana. Jo m’anava preguntant a on volia arribar l’autor substituint la nacionalitat original de Borges per la catalana i atorgant-li el mèrit d’escriure obres desconegudes. Però aquí és on el clatellot et sorprèn un cop més, i Garcia Tur ens presenta una història plenament fantàstica (embolcallada d’aquesta ucronia) i que a les darreres pàgines es torna un exercici ben bé metaliterari molt original i certament imprevisible. Potser per aquest motiu, aquest conte és finalista als premis Ictineu d’aquest distòpic 2020.

Amb el següent conte canviem dràsticament d’estil i ens topem amb una cita que fa referència a l’estimada Úrsula K. le Guin. I llavors ens endinsem a una història d’antropologia social i cultural a l’illa de Nova Guinea a mitjans els anys 40 del segle passat. El conte s’anomena “Els móns” i potser és la narració més normal que trobareu a la present antologia: Un fil argumental que ens porta a conèixer les vivències d’una tribu i de la antropòloga americana que hi viu des de fa mesos. Dels rumors a una misteriosa tribu rival i de la poca petjada (encara) que hi ha dipositat l’home blanc. Molt entretingut tot i que amb un final potser poc definit. El tarannà del conte m’ha recordat a Le Guin amb històries ecològiques com El nom del món és bosc.

En canvi, si parlem del conte breu “El recaptador Jing” ens trobem amb un escrit que emula les faules, els contes amb moralina, en aquest cas presentat com una llegenda xinesa plena de màgia. És un conte senzill i sense massa pretensions, del tipus que recopilà Lafcadio Hearn al Japó (I que ara mateix estic llegint, per cert).

Amb “L’àlef” tornem al joc metaliterari. Un homenatge — suposem— a Borges i a un dels títols més significatius de l’autor però que aquí comprovareu que és il·legible. Res a dir.

El conte “Cabells” és també estrany i peculiar. Narrat de forma un tan misteriosa ens explica la història d’una dona que sembla tenir fòbia als cabells foscos de la seva nena. Un cop neix aquesta, entra en una depressió que alhora sembla allargar-se en l temps a l’igual que els seus propis cabells. No acabo d’entrellucar si ens trobem davant un relat sobrenatural o una mostra de bogeria transitòria.

I finalment, Víctor García Tur ens aporta el que m’atreviria a dir que és el seu conte més ambiciós del recull: “L’iceberg de la teoria”. Ens topem de nou amb una ucronia on la narradora és una experta en Charles Dickens, autor com sabeu de novel·les memorables com Oliver Twist, Conte de Nadal o …Moby Dick. Sí, ja veieu per on va l’ucronia. En aquest mon, qui escriu la novel·la de la balena Blanca no és altre que Dickens, en base — això sí— a un esborrany de Herman Melville. Descobrim, doncs, el primer joc literari a que ens fa enfrontar Garcia Tur. Però aquí hi afegeix un element encara més fascinant: El viatge en el temps. La nostra experta dickiana treballa per la universitat en el departament de cronoliteratura, una nova ciència que tracta en primer lloc de recopilar dades reals d’autors passats per conèixer més profundament la seva obra i les particularitats de la seva vida privada que influïren en l’escriptura d’aquestes novel·les. Una idea tremenda i original que poc a poc encara es complica més quan l’esmentat departament també permet variar les condicions, les premisses amb que els autors van escriure cada obra per experimentar amb diferents finals o directament per saber què podria sortir d’allò. Tot plegat, una idea excepcional però que també pateix una mica de la densitat cultural i literària que li atorga l’autor — en contra de més tensió a la narrativa—. En certa manera el conte m’ha recordat molt a certs aspectes de les novel·les de Jasper Fforde, per exemple amb el seu debut a El caso Jane Eyre i com la literatura pot esdevenir pràcticament una religió tot i que els fans sempre desitgem fer una volta més de cargol a un personatge, capítol o simplement distorsionar l’obra al nostre gust.

Un recull doncs, estrany, que segueix les regles d’una prosa entesa i ben narrada però que potser no acaba d’arrodonir les grans idees que s’hi vessen. Víctor García Tur segueix sent un autor sorprenent i que no s’acomoda a les trames senzilles.

Eloi Puig,
15/10/2020