Twistanschauung
ANTOLOGIA
 

TWISTANSCHAUUNG
(2009)

Víctor García Tur

Editorial:
Empúries
(2009)


Col.lecció:
Narrativa

Núm:
345

Pàgines:
368




 
 
Twistanschauung

Hi ha moltes maneres de fer una ressenya literària, de criticar la feina d’un altre en l’àmbit de la literatura. Hi ha formes barroeres – que intento evitar-, hi ha camins més formals, però en definitiva el més important d’una ressenya que es vegi clarament l’opinió del que la executa. Podria dir el que vull dir de dues maneres: la meditada i l’espontània; i com que sóc com sóc ho faré de les dues. La primera d’elles seria una cosa així: Twisanschauung és un recull de contes eclèctic, trangressor en les formes, de lectura planera, on l’autor ha experimentat més que narrat amb diversos aspectes metaliteraris per oferir una aportació molt personal a la literatura. L’altre forma seria: A l’autor de l’antologia Twistanschauung se li ha anat l’olla.

No! No estic menyspreant l’obra! Víctor García Tur té tots els meus respectes per publicar aquests contes, per arriscar-se, per fer el que li ha vingut de gust. No seré jo qui li ho retregui; però això no significa que els seus missatges –si n’hi ha- arribin de forma definida a una ment com la meva.

Vaig comprar Twistanschauung després d’haver llegit una elogiosa crítica del gran Antoni Munné-Jordà. Una ressenya que et predisposava a llegir la majoria dels contes que integren Twistanschauung. I li agraeixo sincerament. Jo potser no seré tan exultant amb la ressenya però m’ha obert als ulls a noves possibilitats literàries i això sempre es bo. Perquè encara que no he entès bona part dels objectius amb que Víctor García ens regala amb els seus contes, haig de dir que m’agrada com escriu aquest senyor. I molt. I ho dic seriosament.

Tornant al to formal de la ressenya: Víctor García, com deia, escriu un compendi de contes sota un títol gratuït – ell mateix ho ressalta al final del llibre- que no repetirem per por a equivocar-nos a escriure’l. Un títol que segons el mapa de l’inici – sí, sí, tenim un mapa- pertany a una illa imaginària ple de noms curiosos i on s’entreveu part d’un continent que sembla ser donarà lloc a una altra antologia de contes – el nom d’aquesta serà Bildungsrobot-. Un mapa doncs que convida a entrar dins l’univers pseudofantasiós de Víctor Garcia de forma original. Després d’això el que crida l’atenció és que tots els contes comencen per la pàgina 13 – suposem que per algun acudit intern de l’autor- i més tard observem com alguns s’han de prendre com a metaliteratura pura, com una picada d’ullet entre el lector i l’autor, com una –ara sí- anada d’olla caòtica i entranyable alhora.

Els contes tracten sobretot de la vida quotidiana en parella o família, de petits drames, de decisions difícils o no tan difícils; en definitiva de tot allò que envolta les relacions humanes, tan en qüestió de sexe com d’amistat o amor. En aquest sentit tenim relats com “# Re”, o “Empantanegats” –els capítols del qual són definicions de mots encreuats-, o la novel·la curta “puntsvermells.doc” que retraten aquestes vides quotidianes de persones anònimes. Precisament a “puntsvermells.doc” trobem ja la primera de les excentricitats de Víctor García: A mesura que es detallen tot un cúmul de casualitats que tenen en comú l’aparició sota diferents formes de puntets vermells, al final del conte podem veure la fotografia de molts d’ells. Interessant, innovador i ideal si algun dia el llibre es publica en format electrònic. I el conte? Correcte, ben escrit, treballat, però sense un gran final.

Aquesta és una de les premises que es repeteix en tota l’obra de García Tur: Els finals són anticlímax, antisorpresa, antitot. Simplement s’acaba el conte… i ja està. És una llàstima que amb les grans idees que té aquest autor en com explicar les seves històries, la majoria d’aquestes et deixin un regust amarg per no posseir un acabament adequat, atraient. Les històries recreades semblen extractes de la vida dels protagonistes sense que aquests breus moments d’existència siguin especialment importants o dignes de ser reflectits.

Una excepció d’aquesta regla es troba en un conte de ciència-ficció: “Apunts per a un elogi de Qiuying Zhou” o el que es el mateix, com escriure un fals artícle biogràfic sobre un gran innovador de la realitat virtual del futur proper i que resulti amè, entretingut i ben acabat.

Continuem: El primer experiment metaliterari es troba en un grupet de contes del mig del llibre. “Les 7 diferències” és un conte ben escrit però sense cap gràcia en la conclusió. A continuació ens arriba “Antena” que és un relat escrit en català (com tots) que a les darreres línies pateix…una transformació. Això vol dir que les darreres línies canvien d’idioma i passen a ser escrites en castellà. Però és que després topem amb un conte que es diu “Las 7 diferencias” que és el mateix que el seu homòleg català només que escrit en castellà i amb subtils diferències al text (probablement set) Mutació! Mutació! Però tranquils, tot seguit el conte “Antena1“ torna les coses a lloc doncs sembla que la mutació literària remet a les darreres línies i es torna a passar del castellà al català en un exercici de bilingüisme fantàstic. Per cert, els contes de les antenes tracten sobre els repetidors i antenes de telefonia mòvil i el seu potencial mal sobre la població. Però de fet això no importa.

Després de les transformacions bilingües cal respirar profundament i mirar d’entendre el que hem llegit. Sí, ha estat una picada d’ullet al lector, sí, l’autor no ens ho vol donar mastegat i vol que pensem una mica pel nostre compte; sí, ha estat original i sí, ho hem llegit a gust… però si els contes, a més haguéssin estat a l’alçada, ja parlariem d’una altra manera.

La gran facilitat dialectal dels seus personatges són una mostra de l’enorme senzillesa amb que l’autor conecta amb el lector. Una espontaneïtat en les converses que m’ha deixat la sensació que escoltava una conversa a l’altra banda de la porta. Especialment això es reflecteix a “Empatanegats” o “Mozzaiku”. Parlem d’aquest últim: Un altre experiment… es tracta d’un relat customista, de relació de parella, de sexes… farcit de quan en quan per símbols que substitueixen les lletres… de manera que molt sovint ens quedem sense saber què pensava aquell personatge… o què estava dient. L’objectiu? Hmm… (pausa, estic pensant seriosament) …ho sento, se m’escapa. (I el final també).

I finalment destacar la darrera experiència metaliterària que ens proposa l’autor. “El conte del fons i figura” és un relat intrascendent amb moralina inclosa, un conte d’aquells que tenen missatge moralitzant pels més petits. Però el fet que ens crida l’atenció és la nota a peu de pàgina (que comença arran de la primera paraula del conte) i que va creixent i creixent i acaba per menjar-se el conte principal i ocupar tot l’espai disponible. Aquesta, a més, té dues notes annexades per l’editora i la traductora que acaben de posar la cirereta a una proposta molt original. No és el que conte sigui molt interessant –altra vegada la relació de parelles i de família sense un final decent-, encara que continua amb la bona línia de la feina ben escrita; si no que aquí la gràcia ha estat veure com una sola nota a peu de pàgina s’ha convertit en la protagonista absoluta de la narració fins al punt que veiem dos relats completament diferents integrats sota un mateix títol.

Què més dir? Hi ha hagut altres contes que no comento perquè no m’han agradat o no els he entès massa –potser “Els ocells de Hitchcock” es mereixeria un incís: Tracta de dos crítics enfrontats que esperen la patinada l’un de l’altre per demostrar-se a sí  ateix qui és millor en la seva feina. No està malament, subtil i mesurat.

Però haig de dir que el resultat final ha estat frustrant. Repetixo: la qualitat literària i els experiments de Víctor García Tur mereixen una lectura –o més d’una de fet- i certament valen la pena però les trames dels contes sovint em semblen insulses i que només exerceixen de comparsa per l’envoltori que tan acuradament ha preparat l’autor. Si al proper recull de nom impronunciable, García Tur és capaç de dotar de més contingut, a part del continent, crec que serà un autor a tenir en molt de compte.

Això sí, sí llegiu el llibre no us deixarà indiferent, i això ja és una gran èxit.

17/03/10 Eloi Puig.

 

Premis:

2008 Documenta

Recerca:
 
 
 
    Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
 
Podeu buscar el vostre llibre a: