LA LLOBA QUE FOU
The Werewolf or the White Wolf of the Hartz Mountains
(1837-1839)

Frederick Marryat

Editorial:
Laertes
(2025)

Col.lecció:
L'arcà

Núm: 04

Pàgines: 116

Traductor:
Sílvia Aymerich

Il·lustrador:
Raül Grabau

La lloba que fou és un relat llarg —o novel·la curta— escrit per Frederick Marryat dins una obra molt més amplia. És un conte, doncs, que forma part de la novel·la gòtica El vaixell fantasma (publicat entre 1837 i 1839) i on Marryat s’endinsa de ple en el subgènere de la licantropia. Potser això pot sonar a molt suat però hem de tenir en compte que va ser una de les primeres aproximacions novel·lades al mite de l’home-llop i que per tant comporta un valuós document històric.

Però per aprofundir més en els aspectes de la licantropia, l’editorial Laertes ens ofereix —a l’igual que la primera edició que va sortir l’any 1984— un magnífic pròleg d’Emili Olcina, corregit i actualitzat que ajuda a contextualitzar l’obra de Marryat i el paper de l’home-llop dins la literatura universal

Un interessantíssim assaig d’Emili Olcina, doncs, que és una aproximació al voltant de la figura de la licantropia, tant en el folklore tradicional i les aportacions en diverses religions i cultures com en la pròpia literatura de gènere. També és enriquidor comprovar com escriptors de la talla de Jack London o Baudelaire van aprofundir en la figura de la dualitat gos/llop i la recerca de la part que manca als seus personatges canins… que més endavant derivaria en la dualitat home/bèstia i seria l’inici de la tradició dels relats de licantrops.

Destaca comprovar com en format literari, l’home-llop va aconseguir treure el cap a començaments del segle XIX, potser influenciat pel romanticisme. I que La lloba que fou va ser un dels primers textos literaris que definia a aquest símbol de la literatura de terror.

La trama del conte gira al voltant d’un serf que marxa de Transilvània (sí, heu sentit bé) després d’un escàndol extramatrimonial i d’un assassinat a sang freda. Juntament amb ells també escapen els seus tres fills. Finalment s’instal·len una zona remota de boscos i allí fan una vida més o menys plàcida fins que reben una visita inesperada d’un noble i la seva bonica i desvalguda filla.

En aquest punt, voldria fer un incís i és que a La lloba que fou hi trobem un altre fet destacable: Una de les primeres aparicions de dones-llop de la literatura. No és cap spoiler comentar que en tot moment ja saps per on aniran els trets. Però aquest fet, el de l’arribada per sorpresa d’algú que necessita una ajuda i la circumstància d’acollir a una noia aparentment fràgil sota casa teva, una noia que es ‘deixada’ per algú de confiança i que aparenta pertànyer a l’alta noblesa, em recorda fortament a la novel·la Carmilla, escrita el 1872 per J. Sheridan Le Fanu i que em porta a pensar si no es va inspirar en aquest conte per obrir-nos les portes a la seva vampiressa.

En tot cas, a l’aventura descrita a La lloba que fou, no hi ha massa sorpreses (ni hi havia intenció que n’hi hagués, n’estic segur) però cal remarcar el gran ritme narratiu de Marryat i exaltar les escenes escabroses de sang i fetge que hi trobem. Potser la manca de censura de l’època va influir a que aquesta història pogués relatar-se sota una vessant força visceral en alguns moments.

Potser un dels punts més interessants d’aquesta breu obra és comprovar que quan la bèstia, l’animal viu o està immers en un estat salvatge, aquest no és dolent de per sí, i en canvi, quan canvia, quan el seu cos agafa forma humana, és quan més malvat es torna.

Una idea com que el monstre o la bèstia només pretén viure seguin els seus instints i que la seva vessant humana en canvi confabula per fer el mal. Una idea que caldria explorar una mica més però que m’ha agradat i que podem contemplar des de diverses perspectives en les dècades i segles posteriors i també en novel·les de primera línia que, salvant les distàncies temàtiques i estilístiques— ens ho poden recordar com és el cas de Soc llegenda, per exemple.

Laertes és l’editorial que més s’esforça per portar-nos en català a clàssics com aquest, a obres que son la gènesi del terror contemporani i que podem gaudir sempre tenint en compte quan van ser escrites. Per això la contextualització d’Emili Olcina resulta tan estimulant en aquest cas.

Eloi Puig
07/02/2026