L'HORA DEL DRAC
The Hour of the Dragon
The Hyborian Age
(1935-1936)

Robert E. Howard

Editorial:
Laertes
(2024)

Col.lecció:
L'arcà

Núm: 121

Pàgines: 276

Traducció:
Enric Navarro

Il·lustrador:
David Güell

«En Conan lluitava en silenci. Els seus ulls blaus eren carbons encesos i somreia sinistrament. Donava espases a tort i a dret sense immutar-se. Malgrat l’envergadura, es movia amb rapidesa felina. Per aquest motiu gairebé tots els atacs dels adversaris acabaven fendint l’aire. Per la seva part, el cimeri  es mantenia equilibrat i els cops que assestava tenien efectes devastadors».

Fa uns quatre anys i mig començava la meva ressenya de Cònan, el bàrbar, amb unes paraules similars a aquestes: Descrivint a un jove guerrer que amb els seus músculs, una tenacitat implacable i una mena de salvatgisme interior, s’obria pas per les suposades terres civilitzades d’Hibòria. Després de sis volums on Laertes ens ha acostat de forma cronològica els contes que Robert E. Howard va escriu sobre el bàrbar més admirat per diverses generacions de lectors, toca arribar al final amb la única novel·la que Howard va escriure sobre aquest personatges insigne: L’hora del drac.

I es clar, en aquesta ressenya també he volgut assenyalar aquells trets de Cònan que tantes vegades hem vist inscrits en foc en les paraules de Howard: La seva ànsia per lluitar, els seus ulls blaus nòrdics o la seva empenta que neix d’una fúria interior que és el malson del qualsevol dels seus contrincants. I és que ara Cònan ja és Rei d’Aquilònia. Ja havíem llegit algun relat on el cimeri assolia aquesta condició magna (vegeu els contes finals del recull anterior: La ciutadella escarlata) i tal com em va semblar entreveure en aquells contes, el paper de rei no li és especialment còmode i de bon grat el regalaria... excepte si se li vol arrabassar per la força.

Tot i que en el primer conte que va escriure Howard sobre Cònan, «El fènix a l’espasa» aquest ja és rei, tinc la sensació, que amb el temps, l’autor s’ho passava molt millor escrivint sobre el personatge lliure d’obligacions i lligams: Viatjant i improvisant el seu destí sense haver de respondre dels seus actes. Per això, aquesta novel·la (que no deixa de tenir una estructura una mica forçada com de contes independents ambientats en un referons comú) sembla voler tornar als orígens i ens repassa alguns dels diferents estats de Cònan en el passat: vagabund, mercenari, corsari, esclau, general d’exèrcits etc. És com un mena d’homenatge a les dècades viscudes pal bàrbar en terres hibòries.

L’hora del drac és una novel·la que es converteix en una mena de road movie per diferents regnes hibòrics quan el rei Cònan, destronat, persegueix una joia que pot salvar el regne d’Aquilònia. El cimeri està emprenyat. No només perquè li han pres el tron, sinó perquè ho han fet utilitzant arts malèfiques. I a Cònan no li agrada la màgia. Ell vol enemics als que pugui trencar els ossos en una lluita d’igual a igual. En aquesta aventura llarga, Cònan té un rival molt especial: un bruixot reanimat després de tres mil anys i que podria haver esdevingut la gran nèmesis final del cimeri. Però per desgràcia, Howard en treu prou profit. El personatge desapareix en bona part de la novel·la i només reapareix al final. Una llàstima no haver-lo pogut gaudir amb més intensitat.

Així doncs, Howard aprofita una bona idea només a mitges: Per vèncer al temible nigromant, Cònan necessita trobar un objecte màgic que se li escapa d’entre els dits constantment. I llavors, perseguint a la relíquia que va de mà en mà, comença el viatge per diversos regnes, imperis i territoris de la costa oest d’Hibòria, passant per Zingara, Argos i especialment l’enigmàtica  Estígia.

Cal dir que la gran capacitat narrativa de Howard es torna evident quan Cònan entra a la ciutat costanera de Khemi. Les cavernes i passadissos dels temples i piràmides secretes estígies se’ns mostren en tot el resplendor de la pura aventura que acompanya a Cònan per aquelles terres tenebroses. Fins hi tot trobem una vampira! És simplement perfecte.

Una trama doncs que té moments àlgids i d’altres de més discrets però que funciona com a aventura llarga i que ens anima a redescobrir a bona part dels tipus de Cònan que hem conegut.

La novel·la també és un punt d’ancoratge que serveix per repassar breument la història del continent perdut d’Hibòria i dels antics regnes que la conformaven, en eres anteriors, com Aqueró. De fet, un cop llegida la novel·la podrem també descobrir el petit assaig que va crear Howard titulat precisament L’era hibòria, un text que envolta d’història una era nebulosa ubicada milers d’anys que l’actual (probablement abans de l’últim període glaciar, fa 10.000 anys) quan el mon era diferent… i estava ple de regnes bàrbars. Nacions, races i ètnies que son les nostres avantpassades.

Curiosament, a tots els anteriors volums hem tingut sempre el mapa d’Hibòria... i en aquest darrer que és quan més falta feia, els editors l’han oblidat. Però això és només un detall. Hem d’estar profundament agraïts que una editorial com Laertes aposti tan seriosament per portar-nos a la fantasia popular, de personatges com Cònan i en català. També la nostra llengua té el dret de gaudir de les bases de la fantasia heroica!

Ara ja he acabat amb tots els relats de Cònan escrits pel seu creador: Robert E. Howard. Dels seus deixebles n’hi ha un grapat més. I de fantasia heroica per traduir al català, la llista continua sent molt llarga... però Amb Cònan hem tornat a somiar amb regnes bàrbars, princeses guerreres, lluites ferotges i bruixots malvats. Pura literatura d’evasió, pulp pels entesos, però de qualitat innegable.

«En Cònan es va apartar la suor de la cara amb la mà tacada de sang. Havia lluitat tota la jornada, primer amb els llancers i després a cavall encapçalant la càrrega. Havia perdut la sobrevesta, l’armadura estava esquitxada de sang i abonyegada per cops d’espases, masses i destrals. El seu cos poderós es va retallar contra un fons de mort i destrucció com si fos un heroi implacable d’alguna mitologia pagana»

Eloi Puig
15/08/2026