LA CIUTADELLA ESCARLATA
Beyond the Black River,
The Phoenix on the Sword, The Scarlet Citadel
(1932-1934)

Robert E. Howard

Editorial:
Laertes
(2024)

Col.lecció:
L'arcà

Núm: 117

Pàgines: 178

Traductor:
Enric Naverro Pérez

Il·lustrador:
Luis Mujsant

Des d’un primer moment els editors de Laertes van tenir clara la idea que volien treure totes les aventures de Cònan escrites per Robert E. Howard per ordre cronològic intern i no per ordre de publicació; ho sigui, mostrant primer les gestes del nostre bàrbar preferit des de que era jove fins arribar a la maduresa. I curiosament alguns dels primers relats escrits per Howard sobre el cimeri foren els recollits en el present volum... quan Cònan ja ha deixat enrere mil batalles i es converteix en... rei d’Aquilònia.

El que m’ha sorprès més de les tres històries que avui conformen aquest sisè volum és que son relats d’una qualitat encara més superior als contes que més tard van construir la història de Cònan, el bàrbar. I és que tant «Més enllà del riu negre», com «El Fènix a l’espasa» i «La ciutadella escarlata» es situen fàcilment entre les millors aventures que ens va deixar Robert E. Howard.

L’altra curiositat que hi he trobat, si em permeteu, és que aquest deu ser per una banda l’únic volum dels publicats fins ara on Cònan no s’envolta de cap noia o princesa voluptuosa, on cap persona del sexe femení intervé a la trama. I per altra banda, en totes les històries, la màgia pren molt de protagonisme, els bruixots i les seves males arts assoten al nostre heroi i converteixen els relats en un festí de màgia, sang i honor; en pura espasa i bruixeria, tal com definí aquest terme —anys més tard— el meu estimadíssim Fritz Leiber.

Comencem amb «Més enllà del riu negre» on trobem a un Cònan seriós i taciturn. Més madur i reflexiu. Cònan ha viscut ja centenars de batusses, guerres i tota mena de desafiaments i ara reflexiona més sobre el que li mostren els seus ulls i el seu cap, almenys en un primer terme. Després, potser executa més les accions que li dicta el cor i la barbàrie que porta dins. Aquest relat és d’una tensió extrema i es constata també una certa crítica del l’autor vers al colonialisme i al drets dels indígenes. De fet, quasi podríem definir aquest conte com un western fantàstic on l’avanç de la civilització de regnes com el d’Aquilònia amenacen a les tribus salvatges dels pictes que viuen... més enllà del riu Negre.

És un relat replet d’hostilitat i tibantor, amb una persecució implacable i éssers fantàstics convocats per la màgia xamànica. Cònan i un jove guerrer es veuen atrapats pels pictes quan iniciaven una missió de reconeixement més enllà de l’últim fort de la civilització. Els pictes, se suposa que no estan governats per cap cabdill... viuen en petits clans i per això encara no representen un perill immediat per les avançades que intenten fer establir colons en les seves terres. Però sembla que això ha canviat i Cònan se n’adona massa tard. Per una banda haurà d’actuar amb intel·ligència però per l’altra haurà de treure tot el seu espectre salvatge per enfrontar-se a perills immensos.

“Els ulls dels bàrbar resplendien amb un foc que mai exhibia davant la presència d’homes civilitzats. En aquell instant era un ésser absolutament salvatge i s’havia oblidat del seu company. En la mirada tan peculiar del cimeri, el tauranès va veure i va reconèixer imprecises imatges primitives, records expressats de manera parcial, ombres dels orígens de la vida que les races sofisticades havien repudiat i oblidat.”

En aquesta història hi trobarem acció trepidant. Baralles contra salvatges i contra monstres antediluvians. I tot plegat, regat amb la millor narrativa de Robert E. Howard

“Era un monstre carnívor, un malson d’ullals i urpes del qual l’evolució s’havia apartat desesperadament.”

El segon conte es titula «El fènix a l'espasa» i fou la primera obra publicada de Conan, l’any 1932. Curiosament la primera aparició del bàrbar fou ja com a un autoproclamat rei d'Aquilònia. Però Howard ens mostra aquí a un home cansat de ser rei.

“M’havia preparat per arrabassar la corona, no per dur-la posada. En els antics dies de llibertat, només em calia una espasa esmolada i via recta als meus enemics. Ara no hi ha camí recte i l’espasa és inútil.”

Cònan és rei però li pesa el càrrec. Tot i desfer-se del patètic governant anterior, ara haurà d’enfrontar-se a la seva primera conspiració que el vol derrocar. Màgia acompanyada de lluites ferotges es barrejaran en una batalla on esperits del passat ajuden a Cònan contra el perill del present.

I Arribem a «La ciutadella escarlata» on un rei Conan derrotat i capturat s’encara als horrors de túnels i passadissos sota una tenebrosa fortalesa. Una aventura que em recorda als decorats de cartró-pedra de les pel·lícules d’aventures de baix pressupost. Darrera qualsevol revolt podria arribar un monstre… ni que sigui provinent de l’espai exterior.

Cònan és enviat a morir a unes cavernes sota la Ciutadella escarlata i allà intenta sobreviure mentre descobreix horrors dignes dels pitjors malsons. Més endavant, la trama desemboca en una narració que esgrimeix un pols magnífic i es transforma en una batalla èpica digna dels millors narradors. Un conte on es constata que al bàrbar no se sent a gust entre els bruixots encara que s’aprofiti de la seva màgia.

A «La ciutadella escarlata» es constata que el bàrbar, en el fons, se sent més còmode com a guerrer, pirata o mercenari, que com a regent d’un regne que li gira l’esquena al més mínim contratemps. Un conte magnífic que evidencia, un cop més, el talent narratiu de Howard i que ens submergeix en l’essència del que esperem d’un personatge com és Cònan, el bàrbar.

“—La barbàries és l’estat natural de la humanitat — va etzibar l’habitant del bosc mentre observava el cimeri de manera ombrívola—. La civilització no és natural sinó un caprici del destí. La barbàrie sempre acabarà triomfant.”

Eloi Puig
15/11/2025