l'EXTERN
The Outside
(2012)

Ada Hoffman

Editorial:
Chronos
(2021)

Col.lecció:
Voyager

Núm: 02

Pàgines: 576

Traductora:
Anna Llisterri

Il·lustradora:
Marina Vidal

La trilogía The Outside ha estat una de les apostes més valentes per part de l’editorial Chronos des de que es va començar a publicar ciència-ficció i fantasia. No només pel format de trilogia —que sempre és més arriscat per a una petita editorial— sinó perquè ens acosta a una de les trames més estranyes i complexes de la ciència-ficció actual. I ara que fa poc la seva autora, la canadenca Ada Hoffman, ha visitat el Festival 42 de Gèneres Fantàstics de Barcelona i que a can Chronos han tret el darrer volum de la trilogia, ha estat el meu moment per endinsar-me dins aquest univers de terror còsmic i ciència-ficció híper-especulativa.

L’Extern és la primera novel·la amb que s’obre la trilogia i on descobrim progressivament com ha evolucionat la humanitat per la galàxia. El que observem és fascinant i ens deixa fora de joc quasi de ben començament: Els humans estan dispersos per centenars de mons però el seu desenvolupament tecnològic és relativament feble. Però llavors, com han pogut poblar tants planetes i crear una societat tan estesa per la galàxia? La resposta és que tot això es gràcies als déus. Sí, així en plural. Entitats còsmiques que treballen per al progrés de la humanitat i per al seu benestar, o almenys així ho suposem.

Els déus tenen ajudants: humans modificats genèticament o amb incorporacions artificials que els han convertit en poc més que cyborgs. Alguns son anomenats àngels i son els representats directes de les diverses divinitats existents o de llurs comandants. Els humans, doncs, viuen en pau i progressen, també coneixen altres espècies alienígenes intel·ligents de l’espai i en definitiva no tenen motiu de queixa; però molts científics busquen desprendre’s de la dependència de la tecnologia divina i cerquen, investiguen, i poc a poc realitzen troballes per intentar emancipar-se de la tutoria dels déus.

Un d’aquests científics és la Yasira Shien, una dona autista que treballa en un nou motor que permetrà a les naus humanes acostar-se a velocitats sub-lumíniques i no dependre només dels portals teletransportadors i les naus divines per traslladar-se per la galàxia. I la flamant nau l’Orgull de Jai on la Yasira treballa és l’esperança d’una humanitat que vol començar a fer els seus primers passos sola. Allí és on aquesta brillant científica ho té tot a punt per fer les primeres proves amb el motor. Totes les lectures son perfectes, tot va bé però no pot evitar tenir una sensació estranya, com si s’hagués descuidat alguna cosa crucial.

Però no tot va bé en la prova final, l’assaig es torça d’una manera a la qual no hi estaven preparats. El que contemplen els ulls de la Yasira (i els de tota la nau) és tan estrany i inversemblant que és difícil de descriure tant per un humà, com per un àngel. Estem parlant d’una força incomprensible que provoca por, terror i també bogeria. Una visió sense forma que sembla escolar-se al nostre univers... imatges sense sentit que el nostre cervell intenta associar a formes i sensacions terrorífiques... tentacles, ulls, boques que sorgeixen del no res.

Com veieu l’horror còsmic és molt present a la novel·la i la influència lovecraftiana es deixa notar en els moments crucials de l’arc argumental. Però aquí hi ha molta més teca. Per començar, l’escenari que ens planteja Hoffmann és altament original i no només hem d’enfrontar-nos al terror que ve de més enllà... sinó també intentar analitzar qui son els déus i quin paper fonamental tenen en la història de la humanitat.  Perquè al començament resulta molt sorprenent i inquietant aquesta curiosa barreja de ciència i religió.

(...) “La idea d’àngels experts en ordinadors la fascinava. Allà tenia una especialitat prohibida, herètica per als mortals, però hi havia els àngels que l’estudiaven. Pel que ella sabia, els ordinadors de tecnologia divina ja feien tota la feina important per si sols.” (...)

La Yasmina es veurà envoltada en una trama irreal que destrueix pràcticament tot el que creia i semblava una base sòlida de la ciència. Es veurà bolcada a buscar la seva antiga mentora perquè l’ajudi a esbrinar com acabar amb la presència de l’Extern, el nom amb que es bateja allò que sembla devorar de quan en quan parts del nostre univers. També haurà de lidiar, però, amb la voluntat de servir a la humanitat i l’obediència cega que demanen els representants dels déus. Un doble joc, un batibull de lleialtats contraposades, un continu maldecap per a ella. Hi haurà moments de pànic, i d’altres d’incomprensió. En alguns moments la novel·la m’ha recordat a l’efecte que provocava la lectura de Aniquilación de Jeff VanderMeer doncs un dels missatges fonamentals que extraiem de tot plegat és que la nostra ment no té perquè entendre com funcionen certes coses, no està preparada per assimilar segons quines visions.

(...) Certament hi havia impressions visuals que després havien perdurat. Tentacles, baves, centenars d’ulls i boques sense l’estructura d’una cara. Però les impressions visuals no eren l’important. Els tentacles per si mateixos no feien por. La Yasira havia menjat calamars prou sovint. Era a què es connectaven els tentacles.” (...)

La novel·la és complexa i potser no apta per tots els públics. Hoffmann, tanmateix, té un estil àgil però a vegades la història s’alenteix una mica i el cert és que com a lector t’esperes veure més escenes terrorífiques. L’autora les dosifica i no en vol abusar. Probablement perquè aquest primer llibre és també una introducció a aquest univers tan peculiar on viuen els humans i necessita temps i espai per fer-nos-el comprensible.

L’Extern té diverses capes de lectura: L’evolució de la humanitat i de llurs creences n’és una més. El fet de disposar de molts déus dedicats a aspectes concrets de la vida humana,  unes entitats que son palpables i que existeixen realment, encara que normalment només els seus servidors serveixin com a pont de comunicació amb la societat humana, és un punt interessant que desplega una multitud d’opcions per on l’autora pot navegar.

(...) Abans que hi hagués Déus capaços d’actuar pel seu compte, els antics humans havien “pregat” murmurant paraules, duent a terme rituals sense sentit o fins i tot només pensant d’una manera determinada, amb l’esperança que els seus proto-deus imaginaris els sentirien. No tenia res a veure amb la comunicació organitzada que duien a terme els autèntics sacerdots. Però els antics humans havien buscat desesperadament l’atenció d’alguna cosa superior a ells mateixos. Va ser per això que els antics humans van construir els Déus de debò, de fet.” (..)

Així doncs, tenim un bon còctel davant nostre: Una trama que s’endinsa en allò desconegut que representa la presència de l’Extern, també un estancament de la humanitat pel que fa a tecnologia o exploració degut a l’omniscient tutela dels déus i també una història més personal, la de la lluita de la Yasmina per tornar a una normalitat que no és tant senzilla com ella es creia. A més, aquí l’autora i remarca l’autisme del personatge (semblant al que ella mateixa té) i evidencia els problemes extres a que s’enfronten les persones amb aquest trastorn.

Hoffmann barreja aquestes línies d’acció i escriu una obra ferma amb moments impactants i d’altres de molt especulatius. Cal, potser, una mica de paciència per assaborir-ho tot doncs alguns capítols centrals aporten poc a la línia d’acció i alenteixen el ritme, però crec que paga la pena no deixar mai de banda la lectura i aprofundir amb el que ens està narrant l’aurora canadenca.

A la segona part de la trilogia, Els caiguts, m’esperen respostes i més intriga d’aquest fascinant univers que ens ha portat Ada Hoffmann. Vaig cap allà...

Eloi Puig
16/12/2023