ANIQUILACIÓN
Annihilation
(2014)

Jeff VanderMeer

Editorial:
Destino
(2006)

Col.lecció:
Áncora y Delfín

Sèrie:
Southern Reach, 1

Núm: 1293

Pàgines: 236

Novel·les
relacionades:

Autoridad
Aceptación

La por a tot allò desconegut i inexplicable no és un argument nou dins l’enorme ventall de la ciència-ficció. De fet, filosòficament parlant, la curiositat per intentar comprendre fets que ens afecten a nivell individual o global és innata en la condició humana. I nosaltres, enfilats en la nostra supèrbia, sempre pensem que podrem comprendre i racionalitzar aquests efectes que estem observant.

I no sempre és així. Jeff VanderMeer és un autor que vol endinsar-se en el laberíntic món de la psicologia envers al desconegut. I això és complicat. Primer perquè la novel·la ha d’estar molt enfocada a desentrellar un misteri que potser no és resoluble i això pot frustrar al lector – o obrir-li els ulls a una nova meravella de l’univers es clar-. Segon, perquè al embolcallar l’acció i els personatges d’una àurea profundament vinculada amb la psicologia i la recerca de la realitat, la novel·la tendeix a tornar-se confosa en alguns aspectes i això també pot esguerrar les espectatives del lector.

Així doncs cal escriure amb molta precisió i tacte per explicar una història que sembla que a priori no vol ser descrita amb claredat, que sembla ser un tub d’assaig on l’autor pugui esplaiar-se narrant en diferents tons una trama que es sustenta bàsicament per la curiositat. Tant li interessa a l’autor mantenir aquesta àurea de misteri que la novel·la ja comença immersa en ella sense cap preàmbul: L’Àrea X és un territori estrany, oficialment afectat per un desastre mediambiental, però que en realitat es tracta d’una zona on les lleis de la biologia i potser de la física han deixat de tenir sentit. Diverses expedicions de científics han estat enviades per investigar i totes han fracassat: O han desaparegut, o la bogeria els ha marcat fins al punt de matar-se entre ells, o han tornat en estat catatònic.

Ara, la dotzena expedició, composta per una psicòloga, una topògrafa, una antropòloga i la protagonista, una biòloga, són enviades de nou a intentar descobrir les causes i misteris de l’Àrea X - Per comparar una mica l’arrencada de la novel·la podríem fer un símil amb novel·les com Pícnic a la vora del camí, dels germans Strugatsky, o Pórtico de Frederik Pohl i la necessitat d’exploració tot i la manca d’informació d’una àrea on els perills potencials són enormes. Val a dir que VanderMeer no especifica en cap moment d’aquesta primera novel·la quin govern o entitat estudia la misteriosa àrea, ni tampoc en quin país es troba. Són detalls que ajuden encara més a que la el punt d’arrencada resulti provocador i un tan magnètic.

A l’Àrea X, les científiques es toparen amb un medi angoixant, amb una flora i una fauna enigmàtiques que tot i ser recognoscibles també aparenten comportar-se de forma diferent. En aquest punt m’ha recordat algunes novel·les de J. G. Ballard com El mundo sumergido o El mundo de cristal. La primera per l’angoixa, la calor i el medi claustrofòbic que fan canviar el comportament del protagonista fins a límits insospitats, la segona pel sentit de la meravella que desperta estudiar fenòmens incoherents en les profunditats d’una àrea salvatge.

També haurem d’incorporar nous noms a les influències de l’autor. Lovecraft per exemple: La seva capacitat de dur-nos per llocs foscos i terribles on sembla que una ment o una entitat molt poderosa estigui dictant el destí de tot el que l’envolta i alhora la nostra minsa capacitat de contemplar allò que no és possible sense trastornar-nos i per tant d’entrar fàcilment a la bogeria o l’esquizofrènia. Pur Lovecraft!

Però com deia abans, cal tenir no només un bon nivell literari – que hi és- sinó també prou mà esquerra perquè el lector es senti còmode amb la lectura. VanderMeer intenta compaginar els llargs paràgrafs de descripcions amb flashbacks de la vida de la biòloga. Al començament entren bé, però a poc a poc es van fent pesats de manera que en comptes de realçar la narració, la llastren, bàsicament perquè el lector té enfocada tota la seva atenció en el que ocorre en el present, a l’Àrea X, i li importa relativament poc el passat de la protagonista.

Això i el fet que l’autor deixa – suposadament- la majoria de respostes per la resta de la trilogia fa que arribem al final una mica descol·locats, sabent que encara falta molt per explicar però sense posar-nos d’acord amb nosaltres mateixos al definir si la novel·la ens ha agradat molt o no. VanderMeer no és Lem i Aniquilación no és Solaris. En aquell clàssic tan feia si al final no podíem entendre a la perfecció la proposta de l’autor. Només llegint pura literatura ja quedàvem contents. Aquí l’autor haurà de fer un esforç més gran que acontentar-nos, perquè el seu nivell literari no és suficient si ens deixa sense respostes en la trama.

Aniquilación és una novel·la més que interessant i que obre aquesta trilogia de Southern Reach. Espero que els propers llibres no continuïn només amb aquest nivell sinó que el consolidin i el realcin. Veurem si al final la trilogia passa del notable a l‘excel·lent o pel contrari l’autor no és capaç d’aguantar-la. Ho descobriré aviat.

Eloi Puig, 28/11/14