ETERN, COM EL LABERINT
(2025)

Edgar Cotes

Editorial:
Spècula
(2025)

Col.lecció:
---

Núm: 15

Pàgines: 266

II·lustrador:
Àlex Santaló

He de confessar que l’expectació per la següent novel·la de l’Edgar Cotes era gran. Després de triomfar amb Un àngel cruel (Premi Ictineu a millor novel·la fantàstica en català i premi 42 a Millor autor revelació), és normal que el públic continguéssim la respiració —ni que fos per uns moments— quan ens vam assabentar que tornava a l’atac amb una altre novel·la: Etern, com el laberint.

Però aquell neguit per saber si la següent novel·la seria tan bona, o almenys tan atrevida com la primera, en el fons, era infundat, i ho sabíem: Cotes ens havia ja acostat altres obres de menor extensió, novel·les curtes o relats on podíem comprovar que el seu estil no s’havia pas marcit ni arrugat i que seguia més viu que mai. I és que no és bo comparar obres que es fan amb intencions diferents i en moments que responen a estímuls ben desiguals.

Així que no cal buscar aquella empenta visceral que trobàvem a Un àngel cruel perquè Etern, com el laberint és una obra més reflexiva i que ens condueix a un missatge ben diferent: La cerca d’un equilibri necessari entre les ciències i la filosofia, entre els avenços tecnològics i la cura ètica que hem d’introduir-hi per poder avançar amb harmonia.

El laberint és una majestuosa i enigmàtica construcció erigida per misteriosos arcans, situada enmig d’un desert immens, Al seu costat s’erigeix Asterió, la ciutat d’estètica steampunk on els alquimistes, que equivaldrien als nostres científics, consagren la seva vida a l’estudi d’aquest dèdal màgic del qual ningú en coneix els seus secrets, Nombroses expedicions s’han enviat al seu interior i poques han tornat. Però a Asterió diverses disciplines o ordres d’alquimistes segueixen estudiant-lo de forma constant, segle, rere segle. Entre d’altres destaquen l’Ordre de la Terra i l’ordre del Foc, enfrontades per línies de pensaments oposades. L’ordre de la Terra considera primordial la filosofia i el coneixement; l’ordre del Foc, en canvi, visualitza les aplicacions pràctiques com l’aplicació de la tecnologia. I com sempre, també ens topem amb el poder real, en aquest cas representat per l’Imperi de Mael i el seu emperador que pressiona als erudits d’Asterió per a beneficiar-se de la seva ciència i tecnologia per a les tasques més banals de la conquesta i l’enriquiment.

«Aquell era l’encant, i a la vegada, la perversió del laberint. La seva inescrutabilitat. Una inescrutabilitat que l’alquímia feia segles que intentava desxifrar sense èxit»

L’autor ens presenta aquest escenari a través d’una prosa en primera persona de diversos personatges: Erreth, Elric, Nerys i Davar, Els dos primers son germans i destaca la seva rivalitat i la dualitat intrínseca sobre les creences i les diferents maneres d’entendre la vida.
Erreth és el fill petit d’una nissaga d’alquimistes de l’Ordre de la Terra, ens narra la seva història a través de flashos, de records, enmig d’una trama onírica, mentre vaga pel laberint, perdut, repetint cicles i repassant la seva escassa memòria. Sembla explorar camins d’eternitat, d’estudi i filosofia sobre el que significa ser humà. Elric és el germà gran, poc empàtic i molt orgullós, el qual dirigeix els seus anhels cap a l’Ordre del Foc i les necessitats més humanes.

Nerys i Davar seran els personatges femenins que exerciran de contrapès i que ens proporcionaran altres mirades sobre la ciutat d’Asterió, la seva història i la seva imminent revolució doncs Nerys, antiga degana, planeja un atemptat que vol capgirar les relacions entre Asterió i l’imperi de Mael, mentre Davar, pràcticament una germana d’adopció dels germans es prepara per afegir-se a la incipient rebel·lió.

Cal dir que cada personatge està ben treballat per part de l’autor però m’he trobat, potser que el temperament d’Elric, les seves maneres i el tarannà en moments puntuals de la novel·la és un tant forçat. He tingut la sensació que els personatges masculins son una mica arquetípics mentre que els femenins son més reals.

Aquest serà, doncs, un viatge introspectiu i també especulador alhora. Furga a l’interior de la ment de dos germans molt diferents però també els exposa a conceptes vertiginosos com son el coneixement il·limitat o l’eternitat: Un abisme còsmic que faria tremolar a qualsevol. Cotes introdueix conceptes metafísics que a vegades poden acostar-se al terror còsmic i en altres ens plantegen dubtes sobre les direccions oposades que prenen els dos contrincants, sempre amb el laberint al mig d’ells, al mig de tots.

«L’únic que podem fer és seguir caminant pel laberint que és també les nostres vides»

Abans esmentava que la novel·la cerca trobar l’enteniment, la correspondència entre la filosofia del pensament i la ciència, el progrés de la societat a través de la tecnologia. Potser en els temps que corren sobre els dubtes que generen les IA, aquesta novel·la hauria de ser llegida per científics i pensadors, o almenys per un públic amb capacitat crítica per discernir que un dels missatges més importants que trobareu a Etern, dins el laberint és que el progrés sense ètica o la ciència sense filosofia... no poden funcionar els uns sense els altres.

Edgar Cotes continua tenint un molt bon pols narratiu i una fluïdesa innata. Aquest cop enfocada més a fer-nos reflexionar sobre el nostre mon a través d’una novel·la al·legòrica que barreja fantasia i elements de ciència-ficció i que ens convida a sospesar sobre el rumb que podem atorgar a la nostra ciència i els nostres principis ètics.

Eloi Puig
15/03/2026