Elantris
FANTASIA

ELANTRIS
Elantris
(2005)

Brandon Sanderson

Editorial:
Duna Llibres
(2025)


Col.lecció:
---

Núm:
---

Pàgines:
702

Traductora:
Marta Armengol

Il·lustradora:
Natalia Velarde


Lectura del 2010:





ELANTRIS
Elantris
(2005)

Brandon Sanderson

Editorial:
Zeta Bolsillo
(2010)


Col.lecció:
Ciencia-ficción

Núm:
209

Pàgines:
642


Traductor:
Rafael Marín



Elantris  

Fa uns setze anys vaig llegir en algun lloc d’internet un comentari sobre Elantris. No, de fet no era ni això, era una opinió senzilla i concisa que coincidia molt amb aquest reclam que apareixia a la coberta de l’edició en castellà: «La més bella novel·la de fantasia que s’escriurà en molts anys». Aquella doble reafirmació sobre la «bellesa» d’una novel·la va captar molt la meva atenció i me la vaig comprar i òbviament, la vaig gaudir moltíssim. Poc sabia jo que aquella història formaria part d’una bogeria literària com és el Cosmere.

Ara, uns quants lustres després, la rellegeixo per gust. Sense por a endur-me per la nostàlgia i amb moltes ganes. Primer perquè per fi la puc llegir en la meva llengua —Traduïda per la gran Marta Armengol i amb il·lustracions estratosfèriques de la Natalia Velarde—, i en segon lloc perquè estava convençut que m’agradaria tant com la primera vegada. Però a més, hi una altra raó afegida: Duna Llibres ens ha portat l’edició del desè aniversari — que conté alguns canvis mínims— però que arrodoneix més encara, si és possible, aquesta obra mestra de la literatura fantàstica.

Però setze anys és molt de temps. Tot i que recordava la trama general i molt especialment el tres protagonistes principals sempre hi ha lloc per l’oblit. I això, en certa mesura és bo. He tornat a emocionar-me amb cliffhangers que ja no recordava, o redescobrir com Sanderson assenta una història de forma gradual i ferma, primer construint capítols llargs, replets d’ambientació i on els personatges estableixen les seves prioritats... i més tard, a mesura que avança la novel·la, observant com els capítols es tornen curts, intercanviant escenaris i accelerant la trama, i on l’intriga i el ritme esdevé frenètic, especialment cap a les dues-centes darreres pàgines.

Així que si em pregunteu... t’ha agradat tant com el primer cop aquest Sanderson primerenc, especialment ara que has llegit nombroses novel·les seves? La resposta sense dubte és que sí. Ara em fa certa gràcia repassar la ressenya del 2010 on afirmava coses com això: «Brandon Sanderson és un d’aquells autors desconeguts que triomfen de manera brutal presentant la seva primera novel·la... (...)» Imagineu-vos! Titllant a Sanderson d’autor novell i que setze anys després sigui un dels escriptors de fantasia més venuts del món!

També comentava això en aquella primera ressenya: «Ara bé, un es pot pensar que Elantris és una història més en clau fantàstica i que l’autor ha tingut sort. Potser sí, però la qualitat literària és tan gran, la trama tan ben conduïda per una sèrie de personatges magnífics... que catapulten la novel·la a l’excel·lència dins el gènere de la fantasia. Perquè no n’hi ha prou en tenir una bona idea, no n’hi ha prou en oferir entreteniment… perquè una novel·la assoleixi l’èxit cal tenir talent. I llegint Elantris, un descobreix les bones maneres del seu autor»

Reconec que aquelles paraules eren molt ufanoses per a un autor que tot just tenia un grapat de novel·les publicades però continuo pensant igual. Tanmateix haig d’admetre que la novel·la em va guanyar el cor per la seva originalitat en una trama amb aspectes geogràfics rellevants per la història. Ja sabeu que soc fan dels mapes... oi? Vinga, repassem un cop més la novel·la:

Elantris va ser una ciutat màgica, on els seus ciutadans eren pràcticament déus pel fet que sabien controlar els aons, una mena de runes màgiques que proporcionaven pràcticament tot allò que es desitjava… a ells i a la gent que no eren com ells. Durant segles els elantrins van oferir menjar, salut i benestar a tothom qui ho demanava, sense esperar res a canvi. I de quan en quan un escollit, un nou membre, es despertava un dia amb els cabells blancs sentint el poder dels elantrins dins seu… era tocat per la glòria.

Però això era abans, fa deu anys. Des del cataclisme de la Reod, una estranya malaltia, la Shaod, assota la població. Afecta a rics i pobres, grans i petits i ara li ha tocat al príncep hereu. Les taques fosques, la caiguda del cabell i un omnipresent dolor que no marxa mai són alguns del trets que adquireixen qui ha estat tocat per la Shaod… són els morts en vida, no poden morir però pateixen una fam voraç… són els nous pàries. Raoden, el príncep d’Arelon, corre la mateixa sort que centenars de persones abans i el seu destí és l’antiga ciutat d’Elantris on són enviats tots als que la Shaod ha transformat.

Sarene, una princesa provinent del regne de Teod, a l’altra banda del mar, la qual s’havia de desposar amb Raoden, arriba tard a Kae, la capital. Raoden ja ha desaparegut subtilment de la cort i es veu obligada per contracte a residir al palau del seu futur pare ni que sigui per mantenir l’aliança política d’Arelon i Teod que els beneficia mútuament contra les estratègies invasores de Fjordell, un regne sotmès completament als designis de la seva religió. El seu nou ambaixador, Hrathen, també acaba de desembarcar a la ciutat per predicar la santa religió del déu Jaddeth. Té una missió ben concreta i només disposa de tres mesos per dur-la a terme: Ha de convertir a la població d’Arelon a la veritable fe o els exèrcits de Fjordell atacaran i ho destruiran tot. I d’això Hrathen no en té cap dubte; la salvació doncs passa per la conversió de tota una nació.

Tenim doncs un escenari molt interessant, descrit a través de les vivències dels tres personatges principals en tres línies d’acció diferents que s’intercalen capítol a capítol. Els protagonistes, Raoden, Serene i Hrathen, hauran de lluitar principalment contra ells mateixos: En un cas per no caure en la desesperació i la bogeria que envolta la Shaod; en un altre per fer-se valer i demostrar fins on pot arribar una dona intel·ligent en una cort que li és estranya i la menysté pel fet de ser dona. Finalment, la lluita del sacerdot, serà contra la seva pròpia consciència, una batalla constant que busca l’equilibri entre la lògica, la por, la devoció i el sentit comú. Probablement aquest darrer personatge sigui el més ben perfilat per l’autor, el que pateix una evolució més marcada i el que en definitiva és el més humà de tots.  

Sanderson en el seu postfaci —que apareix a la present edició revisada— ho defineix perfectament: «[Elantris] va ser la novel·la contemplativa sobre un home que intenta reconstruir una societat entre la misèria, una dona que es nega a deixar-se definir pels papers que li imposa la societat i un sacerdot amb una crisi de fe»

Tot plegat en una novel·la que combina el conflicte d’interessos polítics amb els religiosos sota l’ombra omnipresent de la ciutat d’Elantris, la seva màgia perduda i els misteris que ha deixat enrere, començant per la seva pròpia destrucció. Sanderson sap donar peixet al lector per enganxar-lo des del primer capítol amb una trama viva i sense concessions que combina les diferents línies d’intriga per anar formant un trencaclosques perfecte.

A més, en aquest volum podrem comprovar un dels trets característics de les seves obres: El tractament de la màgia (que només apareix de forma destacada al darrer terç de la novel·la), les normes que aplica als sortilegis màgics perquè la trama argumental, la coherència i el sentit de la credibilitat arrelin i et facin sentir que entens perfectament com funciona tot plegat.

Però per qui vulgui també llegir entre línies, Elantris no és només una obra fantàstica amb runes poderoses i misteris insoldables. També parla de la recerca de l’esperança i les ànsies d’estabilitat en una societat destruïda, de com la diplomàcia pot esdevenir una força de la natura si és dirigida per la persona correcta, expressada a través de diàlegs vius i plens de força; o especialment del fervor religiós que pot despertar qualsevol creença mística, fins al punt de convertir-se en una màquina de guerra, sense que els seus integrants s’ho qüestionin.

Totes aquestes trames de rerefons estan perfectament integrades en la columna vertebral de la novel·la. I poc a poc es van barrejant, conflueixen de forma precisa afegint aquell ritme a contrarellotge de cerca de respostes que puguin ajudar a entendre perquè la ciutat d’Elantris va caure i va arrossegar a la seva població a la misèria.

Devorareu les 657 pàgines en un tres i no res. I gràcies als editors que ens porten aquesta edició revisada del desè aniversari on podreu gaudir de pàgines i personatges descartats per Sanderson en capítols afegits després de la novel·la... i un darrer secret, talment com si es tractés d’una pel·lícula de Marvel... heu de llegir fins a l’escena post-crèdits on l’autor va escriure tres pàgines especials, per ajudar a connectar Elantris amb a resta de l’univers del Cosmere.

No, no us espanteu tement que heu de saber mil detalls d’altres novel·les d’aquest univers anomenat Cosmere. Elantris, a l’igual que l’Ànima de l’emperador, —que transcorre al mateix món de Sel però en un altre continent— és la porta perfecta per començar a llegit a l’autor estatunidenc. Si us agrada... ja sabeu que podeu continuar i que tindreu feina! Però recordeu... Elantris és fantasia de qualitat que hauria de ser lectura obligada per a qualsevol amant del gènere. I tot en un sol volum!
I si us pregunteu perquè defenso tant a Brandon Sanderson és per declaracions com aquesta, amb la qual, no cal dir-ho, hi estic completament d’acord:

«La màgia de debò és als personatges i les emocions. El que Elantris em xiuxiueja és una advertència perquè mai no me n’oblidi.»

Llarga vida a Elantris!

Eloi Puig
15/11/2026

 

Premis:
 
Recerca per seccions:
Ciència-Ficció
Fantasia
Terror
Còmic
Revistes
 
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.