UN COP DE PLOMA
LES HISTÒRIES PERDUDES
A stroke of the pen
(2023)

Terry Pratchett

Editorial:
Mai Més LLibres
(2024)

Col.lecció:
Refugi A'tuin

Núm: ---

Pàgines: 238

Traductor:
Ernet Riera

Il·lustradora:
Marina Vidal

Terry Pratchett fou un autor que de manera fulminant es va situar en poc temps dalt de tot dels autors més venuts del món (durant anys va ostentar el podi de l’autor més venut al Regne Unit i durant molt de temps també es va dir que els seus llibres també eren els més robats als aeroports, cosa que si era certa, no deixava de tenir un prestigi). Però com tot bon escriptor també va haver de practicar, d’escriure sempre que en tenia ocasió, de somiar que un dia publicaria alguna novel·la.

Tot aquest procés creatiu, tots aquets intents, diguem-ne pre-Discmón, ja es detallen a l’extraordinària biografia que va escriure el seu ajudant (i amic) Rob Wilkins: Terry Pratchett. Una vida amb notes a peu de pàgina. Però quan ja ens pensàvem que no podria sortir res més del mestre de l’humor intel·ligent, quan ja semblava que els afeccionats a la seva obra podien afirmar que ho havien llegit tot... algú, va aixecar la llebre destapant que s’havien trobar les primeres històries que Pratchett va escriure (amb pseudònim) per diversos diaris. I això, senyors, sempre és una bona notícia. Una altra cosa és discernir si aquests escrits havien de tornar a veure la llum si el mateix Pratchett mai els va donar a conèixer, però això ja seria un altre debat.

Sigui com sigui, els afeccionats a l’obra de Terry Pratchett tenen davant seu aquest volum que recull un munt de petits relats publicats en tires de diaris comarcals durant molts anys, entre el 1971 i el 1984, tot just fins que El color de la màgia comences a borbollejar i a obrir l’univers del Discmón.

Em vaig plantejar llegir els relats de manera desenfada i tranquil·la. Sovint, sortint de la feina, em llegia un o dos contes mentre prenia quelcom perquè no havia pressa. Aquells contes no m’havien de fer descobrir res que no sabés sobre el mestre i tampoc tenien un interès especial per mi més enllà de l’afany de curiositat per saber com escrivia Pratchett al seus inicis. Per tant, em vaig deixar portar durant mesos per una lectura plàcida, agradable i vaig descobrir-hi també unes propostes discretes i sense pretensions.

Els contes que componen aquesta antologia son, majoritàriament, senzills i curts. Havien d’encabir-se en uns diaris que no devien disposar de massa espai (en alguna ocasió es publicaven per parts, com fascicles). Son relats que barregen la quotidianitat dels pobles i comarques on vivia Pratchett amb la màgia i fantasia més eixelebrada. Sovint els podem considerar d’una senzillesa extrema, mentre que en ocasions ja entrelluquem aquell estil, aquell to, que més endavant el convertiria en el súper vendes que va ser. En alguns contes ja experimenta amb les notes a peu de pàgina, en altres el tarannà i la ironia que despleguen els personatges ens esbossen un somriure.

Tot sovint els contes tracten sobre el poble de Blackbury — que entenc també és un pseudònim— o del Nadal amb versions més o menys divertides del Pare Noel i la seva feina. A vegades, però, ens trasllada de manera fantàstica a viatges en el temps (el lloable «Com va començar tot») o a parodiar els contes de fades, com per exemple a «La gesta del drac» on es trenquen estereotips entre cavallers i dracs. Quasi sembla un guio primerenc de Shrek. Bé com a conte per a nanos petits. O també a «Els gnoms a casa», un relat que explora amb humor els límits del turisme casolà. I és que ningú vol que li trepitgin el jardí de casa... Fins hi tot s’atreveix amb la ciència-ficció i la percepció de la realitat amb la versàtil i irònica «L’accident de vacances del Sr. Brown», una surrealista historia on un home travessa un decorat i veu com la seva vida es escrita per uns guionistes.

Haig de dir també que molts dels contes m’han deixat indiferent i alguns francament no m’han agradat gens. Aquí es recopilen tots els seus escrits publicats als diaris i òbviament n’hi ha de tot tipus. No esmentaré aquí totes les trames i idees que Pratchet va desenvolupar en aquest format tan curt però al final de la ressenya teniu les meves impressions resumides a les valoracions de cada conte.

N’hi ha un, però, que és una mica especial. Es tracta del darrer: «La gesta de les claus» publicat al juliol del 1984 i on ja podem comprovar de manera clara i sense embuts com l’estil que es desplegava al Discmón ja tenia una base allí, en aquet conte que, suposem, devia escriure prèviament a l’esmentada El Color de la Màgia. I és que «La gesta de les claus» podria passar perfectament ja com un capítol introductori a el Discmón, com un preàmbul o conte ambientat a l’univers que el va fer famós. Paga la pena veure com l’estil, els diàlegs, els tempos i tot el que ocorre en aquell conte sembla escrit per ser introduït al Discmón. Potser va ser una versió menys refinada que El color de la màgia, que recordem, també és un una versió una mica primerenca del que seria el Discmón, especialment a partir del tercer volum: Igualtat de Ritus.

En definitiva, aquet volum crec que està adreçat especialment a lectors completistes que volen saber més sobre els inicis del mestre, a afeccionats que poden veure amb bons ulls unes històries bàsiques però tendres. Potser el públic general es trobarà amb contes una mica infantils i sense entendre massa el que pretenen però sigui com sigui, no deixen de ser històries que assenten les bases d’un estil literari que va fonamentar les obres posteriors i només per això, ja és interessant.

Eloi Puig
02/08/2025