IGUALTAT
DE RITUS
Equal Rites
(1987)

Terry Pratchett

Editorial:
Mai Més Llibres
(2020)

Col·lecció:
Refugi A'tuin

Sèrie:
Les bruixes/ 1

Núm: ---

Pàgines: 256

Traductor:
Ernest Riera

Lectures relacionades:
Germanes fatals
Brujas de viaje
Lores y damas

Lectura del 2004:





Editorial:
Pla & Janés (1998)

Col.lecció:
Mundodisco

Núm: 3

Pàgines: 267

Sèrie:
Les bruixes/ 1

Traductora:
Cristina Macía

Altres edicions:

2002, 2003 De bolsillo. Biblioteca terry Pratchett, 3/ Besteller 342/3

1998 Círculo de lectores

1991 MR. Col. Gran Fantasy

Tots sabeu que una de les notícies més importants de l’any passat (sinó la que més) pel que fa al gènere fantàstic a casa nostra va ser l’anunci que Mai Més Llibres publicaria tota la col·lecció del Discmón de Terry Pratchett en català. I els primers volums que va treure el carrer iniciaven per una banda la sèrie de la Guàrdia nocturna, amb l’immens Guàrdies! Guàrdies! I per altra banda començaven també la sèrie de les Bruixes amb Igualtat de ritus.

Aquesta novel·la és molt especial per diverses raons. Va ser la tercera història ambientada al Discmón, just darrera del binomi de El color de la màgia i La llum fantàstica, i com comentava, l’inici de la sèrie de les bruixes (encara que per alguns, el veritable començament és al següent volum donat que hi convergeixen per primer cop el trio protagonista). Pratchett va experimentar amb Igualtat de ritus com establir les bases del que seria el Discmón. Per començar va allunyar la forma en que enfocava les trames de les seves obres predecessores que havien estat creades com a homenatge i paròdia de la literatura fantàstica i els seus tòpics. Aquí, sense oblidar-se de la ironia i les picades d’ullet, conduïa l’acció per una doble vessant: La de denúncia i la de l’humor intel·ligent. Però per altra banda crec que encara no tenia una visió plena del que volia aconseguir i que estava provant un estil propi que el faria famós, especialment a partir del següent volum.

Les bruixes. Oh senyors! Això son paraules majors dins el Discmón. Aquesta és una de les series més estimades pels fans —entre els que m’incloc— però quan vaig llegir per primer cop aquesta novel·la (al 2004) em va sobtar una mica. El problema era que l’havia llegit després de Wyrd sisters (Germanes fatals), una novel·la que sempre m’ha entusiasmat, un puntal dins el Discmón i on les bruixes despleguen tot el seu potencial. Quan llavors em vaig posar a la pell de l’Eskarina, la nostra protagonista, no vaig sentir les mateixes sensacions que m’havia proporcionat una de les meves novel·les preferides del Discmón. Però haig de dir que ara, amb la ment poc contaminada l’he gaudit molt més i he redescobert molts detalls que se m’havien passat per alt el primer cop.

Som-hi perquè és tard i vol ploure i Igualtat de Ritus té teca: Tothom sap que el vuitè fill d’un vuitè fill té mèrits per ser mag. El problema és que quan un mag molt vellet arriba a Mala Llet (un poble perdut a les muntanyes) per fer el traspàs de la seva vara màgica al vuitè fill del vuitè fill del ferrer del llogaret... no se n’adona que aquest és una nena. I aquesta nena es dirà Eskarina i farà tremolar tant els fonaments de la Universitat No Vista on estudien els mags com les arraigades tradicions de les bruixes i en especial de la iaia Esme Ceravellarda. Reteniu aquest nom perquè aquest personatge és un dels més ben aconseguits de tot el Discmón: la Iaia, una bruixa com cal, que vesteix decorosament de negre i que potineja amb herbes i guariments naturals i que òbviament assisteix als naixements de nens i cabres pels pobles dels voltants. Té una escombra però no li agrada massa volar i té caràcter. Molt. I una mirada que et fa encongir sigui el que sigui que hagis fet. La Iaia Ceravellarda creu que l’aspecte és important perquè condiciona el que la gent creu saber sobre tu i no deixa de ser una forma de veure la màgia. Per exemple, quan baixa al poble sempre es posa un barret punxegut:

(...) — És un barret de bruixa perquè vostè el porta. Però vostè és una bruixa perquè porta el barret. Hm “ (...)

La màgia no és el mateix pels homes que per les dones. La tradició dicta que els homes han de ser mags i les dones bruixes. La màgia, diu el costum, és diferent segons qui l’aplica. Els homes mags llencen encanteris a la babalà mentre que les bruixes utilitzen el sentit comú, quelcom inherent de tota condició femenina. La iaia en diu Closcalogia d’això i creu sincerament que l’Eskarina hauria d’acceptar que no està destinada a ser un mag. És una dona i per tant s’ha de deixar de romanços i de les bestieses màgiques que realitzen els mags.

“Les dones no poden ser mags —va dir la Iaia, rude—. Va contra naturalesa. Seria com tenir un ferrer femella. (...) El pensament dels homes funciona diferent al nostre saps? La seva màgia és tota números i angles i vores i què fan les estrelles, com si això tingués cap importància. Tot és poder”.

Com veieu tenim una novel·la on la guerra dels sexes és l’enfocament principal de l’autor. Una lluita per trencar estereotips, però, des de les dues bandes doncs si bé és veritat que els mags menyspreen el fet que una nena vulgui aprendre la professió, també és ben cert que la Iaia pensa que cal seguir amb les tradicions i que la nena hauria de ser bruixa. I de fet, intenta educar-la sota els conceptes derivats de la closcalogia, el sentit comú i l’eficiència.

“Va pensar en els mags. No venien gaire sovint a Mala Llet, però s’explicaven històries d’ells. Eren savis, va recordar, i generalment molt vells, i realitzaven màgies poderoses, complexes i misterioses, i gairebé tots tenien barba. També eren, sense cap excepció, homes. (...) Les bruixes eren astutes, recordava Esk, i generalment molt velles, o si més no provaven de semblar velles, i feien unes màgies una mica sospitoses, casolanes i orgàniques, i n’hi havia algunes que tenien barba. També eren, sense excepció, dones.”

Pratchett defineix a les bruixes intel·ligentment com a “serventes de la natura” i basa els seus atributs en la història mateixa del nostre món de l’època medieval (i moderna) on dones que vivien soles, potser aïllades al bosc i que exercien de remeieres, assistien als parts dels animals de granja i les embarassades etc, sovint eren tractades de bruixes mentre que potser els homes que estudiaven les ciències ocultes, amagats darrere llibres antics, grimoris etc... simplement se’ls tractava d’alquimistes. La discriminació femenina arriba fins i tot aquí. I Pratchett ho vol denunciar. De fet, a la xerrada que va realitzar l’any 1985 en una convenció (abans d’escriure aquesta novel·la) ja posava les bases per fer-ho. Una xerrada titulada “Per què en Gandalf no es va casar?” que per cert que podeu trobar reproduïda al final d’aquesta novel·la, un detall més per agrair als editors de Mai Més llibres.

Però tornem al llibre. Les aventures de l’Eskarina, una nena de tan sols 9 anys, que s’enfronta a la dicotomia de seguir les tradicions que li dicta el sentit comú o seguir la seva intuïció i anhel i practicar la màgia dels mags. Aquest serà l’eix de la trama d’Igualtat de ritus. I Pratchett, que com deia, aquí comença a posar-se seriós en els temes a tractar sense renunciar a l’humor desbordant que ofereix en les seves trames, aconsegueix acostar-nos perfectament a aquesta novel·la feminista a través dels ulls d’una nena que descobreix el món per primera vegada i per tant s’emociona amb tot el que fins ara li estava vedat per viure en un llogaret perdut.

“Diuen que una mica de coneixement és una cosa perillosa, però no és ni la meitat de dolent que un munt d’ignorància”

Eskarina comprovarà els perills d’usar la màgia sense coneixement, o el destí que les dones tenen establert en una universitat de màgia gestionada per homes. Els seus ulls espurnejaran davant la fètida i desproporcionada Ankh-Morpork o davant la incommensurable biblioteca de la Universitat No Vista però també s’enfrontarà a la crua realitat. Sigui com sigui, Pratchett condueix amb pas ferm les vicissituds de l’Eskarina per que visqui en pròpia pell els recels i les injustícies a que es veuen abocades les dones des de ben joves però que també, en bona part, són estereotips recolzats per una percepció femenina acomodada a uns costums o hàbits ancestrals. La mateixa iaia Esme Ceravellarda haurà de canviar la manera de pensar de forma visceral per adaptar-se als nous temps i la vida de la ciutat.

Pratchett ens delecta amb un final de proporcions còsmiques (que m’atreviria a dir és el seu petit homenatge a Lovecraft) i que potser sembla una mica desplaçat o exagerat pel tarannà que estàvem gaudint de les aventures de l’Esk, però que llegit per segon cop trobo que li dona un aire d’èpica i també de denúncia sobre el que pot passar quan els mags, els homes, desfermen forces que no poden controlar... per no usar la closcalogia femenina.

El que realment importa aquí, però, és la lluita d’una persona per poder escollir què vol ser a la vida, independentment del seu sexe:

“Com era que quan sentia remugar la Iaia sobre la bruixeria es delia per la màgia intensa dels mags, però quan sentia parlar a Treatle amb aquella veu tan aguda, lluitaria a mort per la bruixeria? Seria les dues coses, o no seria res. I com més provaven d’aturar-la, més ganes en tenia”.

Eloi Puig
17/02/2021