Ciutat de Mal
FANTASIA
SURREALISTA

CIUTAT DE MAL
(2019)

Jaume C. Pons Alorda

Editorial:
Angle Editorial
(2019)


Col.lecció:
Narratives

Núm:
108

Pàgines:
272



Ciutat de Mal  

A vegades penso que la meva ment m’enganya, que em dicta unes directrius o que em condiciona a creure que un determinat tipus de prosa o fins i tot de literatura és més adequada que altres, que m’agradarà més o menys. I Potser sí que el meu cervell tracta de protegir-me però també és ben cert que no sempre se n’ensurt o més encara: Que s’equivoca.

Fa temps que tinc una mena de lluita privada contra les obres clarament surrealistes que afecten a la ciència-ficció i a la fantasia. Darrerament havia arribat a la conclusió que no eren per mi, que no hi entrava. Fets com que fa poc valorés a un dels meus autors preferits, China Miéville, amb aprovat justet per obres — altament surrealistes— com Los últimos día de Nueva París, o clàssics que tampoc van encaixar bé amb mi com Joko celebra el seu aniversari o alguns dels contes de Sergio Gaut vel Harman que han aparegut en algunes antologies, corroboraven el que el meu cervell m’estava dient: El surrealisme no és per tu. Però en canvi també haig de dir que he gaudit moltíssim amb novel·les com Matrioshka o fins i tot amb les descripcions tan etèries i com no — surrealistes— que trobava en treballs com Així es perd la guerra del temps. Això vol dir que no puc classificar el surrealisme com si m’agrada o no. És tan inversemblant que a vegades la proposta m’entra directament com un glop d’aigua fresca i d’altres no em deixa empassar i m’avorreix. També és possible que em desconcerti tant que no sàpìga què opinar.

I una mica és la sensació que tinc d’aquesta novel·la de Jaume C. Pons, Ciutat de Mal. Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler, una obra amb una portada barroca, carregada i poc estimulant, amb una contracoberta que t’anima a començar la novel·la i una història molt ben escrita, tractada amb valentia, passió i certa originalitat però massa surrealista pel meu gust. Aquí és on una part del cervell em xiuxiuejava: “Deixa-la estar, no va amb tu. L’autor escriu bé, però no t’interessa la historia” i una altra em deia: “Va, tira, els capítols són curts, es llegeix bé i reconeix que tens curiositat per saber cap on van les trames”. Total, que el meu cervell m’enviava missatges contradictoris i exercia una mena de lluita interior que es reflectia amb els meus ànims de continuar llegint o no la novel·la.

Ciutat de Mal ens parla d’una ciutat impossible, que ocupa tot un planeta i que els seus carrers canvien la distribució i les formes — aquí m’ha vingut al cap un conte de Miéville  “Informe sobre diversos sucesos acaecidos en Londres”—, i on les distàncies són enormes i només una artèria principal sembla ser una via estable per on es mouen els habitants d’aquest lloc surrealista:

“(...) Perquè aquesta ciutat no accepta que la cataloguin, que la dissequin, que la controlin a partir d’aquesta enganyifa anomenada planificació. La Ciutat, com l’escriptura, és llibertat, un cos mutant ultraextraordinari

És, a més, una ciutat on sempre neva i on les activitats semblen les mateixes que trobaríem a casa nostra però desenfocades. No, més aviat alterades, exagerades. Aquesta urb aclaparadora està regentada per la figura de el Constructor que estableix una dictadura fèrria i extrema. És una ciutat on es fan referència sovint a races alienígenes, naus espacials que la sobrevolen o a animals de companyia i begudes amb noms desconeguts. Tot plegat ajuda a augmentar la irrealitat de l’escenari.

L’autor ens trasllada a aquesta ciutat a través de tres línies argumentals.

La primera d’elles està narra en primera persona i ens convida a seguir a un escriptor verge que porta sobre les espatlles una càrrega simbòlica del món literari. El nostre escriptor vol assistir a la presentació d’un llibre molt conegut en una galeria que no se sap ben bé on és. De camí es toparà amb baralles d’autors famosos, coneixerà muses sublims i s’endinsarà metafòricament dins l’estructura de la creació, edició i distribució dels llibres. Hi haurà sexe desenfrenat i sang i moltes coses més. Hi trobarem referències gens subtils a obres claus de Bradbury, Perucho o fins i tot Frank Herbert (Haig de confessar que fullejant la novel·la vaig llegir la fase “cucs d’Arrakis” i em va animar a començar-la) cosa que evidencia que la literatura és molt present en aquesta obra i l’autor en fa un caldo de cultiu especialment intens.

La segona història ens presenta a una noia que corre nua pels carrers, que està prenyada i que rep ajuda. Una noia que es veurà vivint en un prostíbul on es realitzen grans espectacles orgiàstics. Una noia que ha de fugir perquè el Constructor ha prohibit la reproducció lliure i per tant, amb la seva condició d’embarassada, està vivint fora de la llei. Aquesta segona història està narrada en una impactant segona persona.

I com ja endevinareu, la tercera història, la de la geperudeta, l’assistent màxima de la principal família de la Ciutat, està exposada en tercera persona. La geperudeta és un molt bon personatge que compleix amb les seves obligacions amb tota naturalitat i que recorre immensos espais per comprar i inspeccionar les menges de la gran festa que tindrà lloc aquest vespre a la mansió Fulkna, un altre espai geogràfic surrealista on les distancies són tan enormes que es pot considerar una ciutat dins la Ciutat.

Les tres línies argumentals es van succeint per capítols curts, sense diàlegs (almenys directes) i amb una prosa carregada que sovint marxa de la línia principal per filosofar o per debatre altres temes. Les tres trames acaben confluint en uns capítols finals. Pons aborda aquesta novel·la, com deia, amb passió i amb un llenguatge viu, directe, barroc i amb tocs poètics. També groller quan cal. Una prosa viva, desenfada, desencadenada a vegades. Retorça amb confiança les paraules i esgarrapa les frases per que converteixen aquests paràgrafs infinits on ens descriu escenes impactants, plenes de vitalitat i com no, surrealistes. Hi posa èmfasi i sovint ens sorprèn amb un gran vocabulari — que combina, també cal dir-ho, amb mots inventats— i ens aboca a una percepció onírica de les tres trames, com si no anessin amb nosaltres, com si formessin part d’un somni estrany. Destaquen especialment algunes descripcions de personatges secundaris que et deixen embadalit. Un exemple:

“(...) Els seus cabells són negres, i els arreplega en una cua que li arriba fins als peus, una cua que amaga la ratlla del seu cul amb una delicadesa que no se sap si és de dignitat o de coqueteria. El seu cony rasurat sembla de nena, i això inquieta sobremanera. Els seus ulls són de boja, la seva veu és més una escopinada que un instrument oral per comunicar-se: entre el gargall i l’esponja, entre el rasqueig d’una moribunda i la broma d’una pallassa.(...)”.

Jaume C. Pons juga a provocar, en primer lloc amb la seva prosa directa i sense concessions però especialment també amb la introducció del sexe visceral, molt present a tota l’obra o amb sanguinolentes performances pujades de to. Però n’hi ha prou amb tot això? Deixant de banda la sorpresa inicial la novel·la, la trama és capaç de connectar amb el lector? Haig de reconèixer que amb mi no massa. Potser és perquè la part del meu cervell més racional em diu que tot això no té lògica. “Es clar que no, estem parlant de surrealisme, lluç!” em diu l’altra part del cap, la més juganera.

També cal dir que el missatge subliminal — o no— que ens transmet l’autor busca evidenciar que la literatura és un sinònim de llibertat i d’expressió sublim i que ha de trencar esquemes i motlles. I Pons, en una diatriba final, ens exposa les seves entranyes en boca del seu personatge escriptor que no sabem si és una declaració d’intencions metaliterària d’aquest alter ego seu:

“(...) Jo no vull una literatura normal, tampoc normalitzada, Jo vull una literatura anormal, anòmala, rara, diferent, tarada, extraordinària i que no s’assembli a cap altra, que no es pugui comparar amb res més, una literatura que sigui un bolet, o millor un fong, i com més invasiu i verinós, millor. Potser jo no vomito una paraula tan elaborada com la seva, tan alambicada, tan a la recerca del que fa la resta en un intent, pensen, de dignificar. D’acord, però jo tinc una cosa, i aquesta és la passió, i  tinc una incontinència, tinc eufòria, tinc imaginació, tinc exaltació, tinc il·lusió, tinc ambició. (...)”.

La conclusió? Una novel·la valenta i que trobo francament bé que hagi guanyat un premi com el Ciutat de Tarragona, especialment pel fet de normalitzar un tipus de literatura més experimental com aquesta. Però a mi m’ha costat força connectar-hi en molts moments; he gaudit en diversos fragments de l’obra a causa de l’expressivitat que empra l’autor però les trames obertes no han assolit un interès especial per mi, també cal dir-ho. La part del meu cervell que guanya la partida col·loca aquesta novel·la més a l’alçada del surrealisme de Miéville que pot arribar a ser molt dur que no pas al costat d’aquell altre surrealisme humorístic i simpàtic de Carlton Mellick III

Eloi Puig,
29/05/2020

 

 

Premis:
2019 Ciutat de Tarragona Pi i Soler  
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.