En Joko celebra el seu aniversari
FANTASIA- SURREALISTA

EN JOKO CELEBRA EL SEU ANIVERSARI

Joko fète son
anniversaire

(1969)

Roland Topor

Editorial:
Extinció Edicions
(2019)


Col.lecció:
---

Núm:
---

Pàgines:
139

Traductora:
Marina Garcia Soriano


En Joko celebra el seu aniversari  

El surrealisme és un tema delicat per mi doncs per una banda l’admiro moltíssim i per l’altre no sempre m’omple com deuria, donat que no compleix les expectatives creades. Però veure com una nova editorial (Extinció Edicions) s’ha llançat a publicar en català aquest tipus d’obres m’omple d’alegria perquè segur ens acostaran històries que juguen, temptejen amb els límits del fantàstic o que simplement ens sorprenen de manera, com és òbvi, molt surrealista.

Roland Topor, autor francès que tocà múltiples disciplines (teatre, dibuix, literatura, cançó…) va escriure una sèrie d’obres de marcat accent surrealista i transgressor com per exemple aquesta que ens ocupa avui: En Joko celebra l’aniversari (Premi Deux Magots, 1970). En aquest breu i addictiva obra Topor ens presenta un personatge, en Joko, que de cop i volta un dia li salta a l’esquena un senyor gran i li demana que el porti a un hotel. La situació, absurda i plena de mala llet sorpren a en Joko i se’n desfà de males maneres. Però poc després descobreix que una sèrie de congressistes paguen molts diners perquè altra gent – companys seus de feina- facin aquest tipus de treball tan pesat. En Joko en un primer moment és reaci a fer de mula de càrrega però els diners són els diners i els congressistes paguen bé.

Aquesta primera part del llibre l’he trobat certament molt interessant. Si analitzo les escenes surrealistes com una mena de crítica metafòrica sobre el poder dels amos i poderosos sobre la gent del carrer, els treballadors i els que han de portar els diners a casa, la trobo molt irresistible i ben treballada. També altres elements que l’autor no acaba de desenvolupar prou són molt prometedors com el sexe masoquista que desitja una de les congressistes de forma reiterada o la paradoxa que es podria crear aun una vegada un doctor pregunta a en Joko si es poden intercanviar els papers i posar-se ell a sota, carreant el pes.

Sí, aquí trobem tot tipus de simbolismes, de metàfores com comentava, i tot narrat amb una senzillesa fantàstica que et fa recordar vells gags d’altres artistes surrealistes com els Monty Pyton per exemple. Però hi ha un trencament a la meitat del llibre que trobo important: El moment que un congressista es queda enganxat a la seva esquena. I no perquè sigui il·lògic (estem davant d’una novel·la que juga amb la frontera del possible en tot moment) sinó perquè des d’aquell moment aquell simbolisme queda relegat a un atac físic i constant al personatge d’en Joko. Hi trobem escenes de sang i fetge completament saturades, hi trobem comentaris barroers, desgradables… sembla que les poderosos s’hagin tret les màscares i vagin a matar, a fer mal, a enfonsar en Joko d’una manera vil, cruel i també surrealista, es clar.

Però no m’he sentit massa còmode en aquesta segona part. No pas pels ex abruptes i les accions on els poderosos es sobrepassen amb el pobre Joko (que destrossen qualsevol tipus de moralitat que puguesin posseir) sinó perquè aquí el surrealisme més subtil, aquell que et fa pensar, riure per sota el nas i a la vegada arrufar les celles, queda diluït en una voràgine que trenca els esquemes i que ja no em diverteix ni em sedueix, que ja no m’aporta un missatge, una relació metafòrica amb el que jo penso que podria voler dir-nos la novel·la. Topor la dinamita al meu entendre.

Com deia al començament, el surrealisme em pot proporcionar grans dosis de satisfacció però també li exigeixo molt (a l’igual que a l’humor o al terror): Que sigui coherent dins els límits (surrealistes, si voleu) que s’inventa. Altres vegades m’ha passat llegint alguna antologia que també juga amb l’absurd com ara a La quinta fase de la luna on alguns dels seus contes la incomprensió ha superat les idees surrealistes i m’he vist llegint obres que no he entès o que no m’han aportat cap missatge clar. No és aquest el cas doncs crec que Topor és un autor prou interessant com absorbir les seves propostes però potser en aquesta breu novel·la ha trencat un equilibri entre coherència i surrealisme que durant la primera meitat del llibre havia funcionat a la perfecció.

Sigui com sigui, En Joko celebra el seu aniversari és una lectura plaent, molt directa i que es llegeix sola. Amb capítols curts que ens indueixen a seguir llegint. L’edició de butxaca per part d’Extinció Edicions, impecable. Esperem veure’n més.

Eloi Puig, 09/08/2019

 

 

Premis:
1970 Deux Magots  
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.