El llargavistes d'ambre
FANTASIA JUVENIL

LEL CATALEJO LACADO
The Amber Spyglass
(2000)

Philip Pullman

Editorial:
Roca Editorial
(2017)


Col.lecció:
Roca Juvenil

Núm:
---

Pàgines:
489

Traductora:
Dolors Gallart
Camila Batlles

Serie:
La Materia oscura/ 3

Lectures relacionades:
La Bruíxola daurada

La Daga

Altres edicions:

CATALÀ
2007 Empúiries; Estrella Polar
2017 Roca Editorial

CASTELLÀ:

1998, 2007 Ediciones B;
1999, 2001. 2008, 2013 Círculo de lectores
1999 Ediciones B; VIB
2002 Ediciones B; Punto de lectura
2004 Ediciones B; Byblos
2007 Ediciones B; La escritura desatada
2009 Zeta Bolsillo
2015 B de Books


El llargavistes d'ambre  

Haig d’admetre que el primer que vaig pensar a l’iniciar El llargavistes d’ambre, aquest tercer i últim volum de la trilogia de La matèria obscura, era si Philip Pullman se’n sortiria a l’hora de tancar tots els fils argumentals que havia iniciat en els anteriors volums; si l’autor els podria concloure de forma coherent donat que les expectatives que em van fer arribar les novel·les i les implicacions d’aquestes encara ara em deixen astorat.

Intentaré, doncs, expressar les percepcions que m’ha deixat aquesta extraordinària trilogia, les seves immenses aportacions a la novel·la fantàstica juvenil i adulta i especialment el seu tractament tan inquietant i seriós sobre el saber i la consciència, però també mencionaré els petits defectes que s’han acumulat al llarg de l’aventura.

Abans de res, hem de constatar una realitat innegable: La novel·la potser té una base de literatura juvenil però en molts aspectes és completament adulta. De fet, m’atreviria a dir que és una novel·la pensada per lectors que passen de l’adolescència al que ara en diríem la maduresa (però que en el fons és fals, doncs com tots sabem, també ens agrada rebolcar-nos en la síndrome de Peter Pan sempre que podem) però alhora incorpora conceptes i especulacions que són plenament pensats per motivar al lector adult, especialment si és afeccionat a la ciència-ficció.

En aquest darrer volum continuarem descobrint nous mons, alguns d’estranys, altres de terrorífics, i també finalment sabrem que és la pols i quina finalitat persegueix en aquest vast multivers. Pullman va voler (amb total encert) barrejar aquest concepte d’universos paral·lels amb la teoria gens descabellada que a tot arreu trobem grups, faccions o organitzacions que pretenen controlar el lliure albir de l’home, que ambicionen imposar un pensament únic, una mena de virus conservador per que res s’immuti — i així facilitar a que les elits eclesiàstiques forcin als seus fidels a seguir la voluntat única o predominant—. Estem parlant d’una batalla èpica entre l’església (sigui quina sigui i a quin món es trobi) i la humanitat.

“(...) mi mayor orgullo es participar en la tarea (...) de forjar un mundo donde no existan reinos, ni reyes, ni obispos, ni sacerdotes. El Reino de los Cielos se ha llamado así desde que la Autoridad se impuso sobre el resto de los Ángeles. Nosotros lo rechazamos. Este mundo es distinto. Nuestro propósito es ser ciudadanos libres de la República del Cielo”.

Aquest fragment és una declaració en tota regla contra els estaments de control del pensament i de la llibertat individual, alguns suposadament medievals però que encara perduren al nostre temps, un atac al que avui dia definiríem com a pensament de dretes. I més encara, aquí teniu un altre extracte que s’enllaça perfectament amb la cita que vaig posar al final la ressenya anterior:

“(...) Dijo que la historia de la vida humana ha consistido en una lucha entre la sabiduría y la estupidez. (...) Los partidarios de la sabiduría, han tratado de abrir la mente de la gente, mientras que la Autoridad y las iglesias siempre han procurado mantenerla cerrada”

La critica aferrissada a l'església i com aquesta manipula a la gent és evident però també s’insinua, per exemple, que la mateixa existència de Déu és un fet contra natura. Com veieu, la religió pren força en aquest últim tram de l’aventura de Lyra i Will. I es nota com l’autor s’hi acarnissa mostrant-nos a ideòlegs espirituals sense escrúpols i un fanatisme religiós implícit fins i tot més enllà de la mort — ara que hi penso, que el personatge més fanàtic de tots tingués un cognom espanyol (pare Gómez) no sé si es casualitat o si les reminiscències de la inquisició i en general de la reconeguda devoció espanyola per l’església han pesat a l‘autor alhora d’escollir-ne la nacionalitat—

Així doncs, Lyra i Will s’hauran d’enfrontar a un destí de caràcter còsmic i que sembla fora del seu abast, es clar que aquest ve marcat per una profecia —aquest punt és dels més febles i menys ben tractats de la trilogia. Particularment no m’agraden els auspicis a les històries— mentre miren de prendre partit en la imminent guerra entre les faccions de diversos universos i les de l’Autoritat.

Pullman ens ofereix moments èpics, moments tensos, tètrics i també d’altres que ens omplen d’esperança i ens provoquen un somriure de badoc a la cara. Però el to general de la història és més fosc, menys alegre i més adult que a les novel·les predecessores. Estic convençut que aquesta evolució en el rerefons de la trama i les penúries que pateixen els protagonistes funcionen en paral·lel a la mateixa evolució del personatge de Lyra que parteix en el primer volum de ser una noieta desenfadada i que poc a poc va madurant a base dels clatellots de la vida. El pas definitiu serà un dels moments àlgids de la història i confirma que una de les principals capes amb que s’ha de llegir aquest relat tan especial és el del trencament amb la infantesa, la pèrdua de la innocència i l’assoliment de la maduresa i de la plena consciència i per tant d’una integració més profunda amb l’univers que t’envolta. Potser Pullman ha donat un to molt poètic a aquest fet però el cert és que la sensació agredolça del canvi, de guanyar quelcom, una visió, un oportunitat; però de perdre alguna cosa més, una part de tu mateix, l’anem trobant durant la trilogia però es fa evident en els darrers —i  excel·lents— capítols.

Ara bé, tornem al començament... aconsegueix l’autor mostrar-nos aquest missatge (i molts d’altres) de forma coherent sense rebaixar la qualitat i sense que afecti al sentit de la credibilitat? Sí. Ho fa, però també hi he trobat alguns punts febles que es podrien resumir en tres apartats: Els viatges i les distàncies dins un mateix mon, la logística i preparació d’una de les faccions i els canvis radicals de tarannà en algun que altre personatge.

Potser alguns direu que soc un exagerat però a mi, personalment, aquests temes geogràfics poc acurats em trenquen una mica el sentit de la credibilitat com el fet de viatjar per mons (Terres alternatives de fet) on les distàncies no són massa coherents doncs es descriuen trajectes que durarien setmanes en pocs dies, viatges del pol nord a valls concretes de l’Himalaia seguin unes simples indicacions o com algun personatge ha passat d’un univers a un altre sense cap explicació — i per tant trencant les regles del joc—. O, finalment, el fet de travessar a un altre univers que sembla ser el més l’adient per la trama (sigui per exemple buscar el mon dels morts, trobar a altres personatges etc... massa casualitat). Sí, són fets que no tergiversen la intenció de l’obra però que no m’han semblat prou acurats o treballats per part de l’autor.

Un altre exemple és la manca de versemblança en el que en diríem la logística de Lord Asriel ja que trobo incoherent que els partidaris de la revolució tinguin una fortalesa i unes màquines de guerra preparades en tan poc temps i a més forjades unes aliances amb soldats i espies provinents de diversos universos... com s’ho ha fet Lord Asriel amb tan poc temps? Com pot ser que tants éssers d’altres universos parlin anglès? M’enteneu per on vaig? I més quan constates amb satisfacció que en altres escenaris de la novel·la, per exemple, tot el mètode científic que experimenta i viu la doctora Mary Malone, aquestes situacions es resolen de forma impecable. Ara bé, la imaginació de Pullman és fantàstica, i acabes perdonant aquestes relliscades que et grinyolen.

També hi ha un punt que m’agradaria destacar: Que alguns personatges siguin molt grisos en el sentit que no pots intuir cap on aniran, ho trobo magnífic, com és el cas de lord Asriel i de la Senyora Coulter. Però també he trobat forçat alguns canvis de tarannà que de sobte et trastoquen el seu paper a la història.

Però repeteixo que aquests petits desgavells no són importants per que una obra d’aquesta magnitud ens arribi a tocar a tots la fibra. Que en una sèrie de tres novel·les puguem gaudir del sentit de la meravella de la física quàntica, de la màgia, de l’especulació teològica i de batalles entre éssers de diferents realitats, que a més tinguem una visió concreta del que significa estar connectat a l’univers i de com aquest entrellaça consciències... i a sobre a través d’un camí replet de les sensacions que s’experimenten amb l’arribada de l’edat adulta...tot plegat és impagable

Penseu que estem davant d’un tractat sobre la llibertat i sobre la pròpia exploració individual del teu entorn per assolir una major clarividència de la nostra realitat. Un viatge que ens anima a cercar aquell saber que dèiem, l’arma definitiva que ha de combatre l’estupidesa i el misticisme. M’encanta aquest paràgraf:

“(...) la sensación de que todo el universo estaba vivo, de que todo estaba conectado entre sí mediante hilos de significado. Cuando era cristiana, también ella se había sentido conectada al universo, pero al abandonar la Iglesia se había sentido independiente, libre, ligera, en un universo sin propósito”

De ben segur que les novel·les es mereixen una segona lectura per poder copsar tots els detalls que la ment privilegiada de Pullman ens ha amagat entre línies però m’atreviria a dir que la trilogia de La matèria Obscura és potser l'aportació més original a la fantasia i a la ciència-ficció jove/adulta de les darreres dècades.

Eloi Puig
15/04/2020

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.