La casa de hojas
TERROR SOBRENATURAL

LA CASA DE HOJAS
House of Leaves
(2000)

Mark Z. Danielewski

Editorial:
Alpha Decay i
Pálido fuego
(2013)


Col.lecció:
---

Núm:
---

Pàgines:
736

Traductor:
Javier Calvo



La casa de hojas  

Suposo que existeix una correlació matemàtica que defineix la dificultat d’escriure ressenyes en relació a la complexitat d’una obra, i si no hi és, hauria d’inventar-se. No estic parlant de la típica novel·la que pugui llegir-se amb diferents capes de lectura (que també) o que utilitzi diversos aspectes i formes del llenguatge (que hi són) o que entreteixeixi varies trames o línies argumentals amb personatges dispars (que existeixen) o que et perfori la ment amb descripcions que et posen els pèls de punta per passar tot seguit a dissertacions filosòfiques que t’adormen (que òbviament, les trobem). No, no es tracta d’això. La present obra, La casa de hojas, és una acumulació d’aquests aspectes i molt més... però sobretot és una novel·la rabiosament complicada de ressenyar.

Podríem dir que aquesta és una de les obres més originals, intransigents, hipnòtiques, fascinants, avorrides, imaginatives, ambigües, detallades,  incomprensibles i pertorbadores que he tingut el plaer i la desgràcia de llegir. Feia uns sis anys que era a la pila però mai m’hi llançava, potser perquè intuïa l’esforç que requeria per part del lector, o potser perquè no m’atrevia a fer el salt a unes pàgines que tan podien estar repletes de paraules escrites en tots els sentits de lectura com pràcticament buides de contingut i que per tant m’atreia de la mateixa manera la idea de devorar-les com de fugir-ne. Però, Ah! El confinament, aquesta reclusió voluntària però forçosa, aquesta mena d’empresonament preventiu que (encara ara) estem fent en major o menor mesura, em va xiuxiuejar a l’orella allò de “ara o mai”. I aquí estic, fent una ressenya difícil d’un llibre impossible, intentant fer-vos entendre que aquesta obra és impressionant però també pot resultar un martiri; que és indispensable però que també hi podeu renunciar.

La casa de hojas és una novel·la de Mark Z. Danielewski. Ja té uns anys, va ser escrita al 2000 però no va arribar en castellà fins al 2013. I encara sort, perquè per publicar una novel·la així es van haver d’unir els esforços de dues editorials per llançar-se a una aventura impensable. Només per la feina de maquetar-la ja em ve mal de cap. I la dificultat extra de traduir-la, per part de Javier Calvo, també mereix un reconeixement. L’edició final, tanmateix, ha quedat magnífica.

Tornem, però, a La casa de hojas. Recordo haver llegit en algun lloc (no sé si de part del mateix autor o si d’algun crític) que aquesta obra era una novel·la total. I aquesta afirmació tan desenfada cal explicar-la i matisar-la. Danielewski ens presenta una història d’amor amagada en una història de terror i angoixa presentada a través d’un film casolà — però muntat per un expert— que combina càmeres estratègicament col·locades en diferents llocs de la casa i també amb d’altres de portàtils  — al més pur estil de The Blair Witch Project.— Aquest conjunt de cintes de vídeo rep el nom de “El expediente Navidson”, i és la història de Will Navidson i la seva família quan se n’adonen que la casa que acaben de comprar és estranya... i sembla una mica més gran per dins que per fora. Sí, rollo Dr. Who però sense somriures. Però aquest expedient està documentat dins un llibre que un vell cec ha estat guardant i compilant durant dècades i que ara ha trobat un tal Johnny Truant, un pobre desgraciat de Los Angeles que exerceix d’amigot irresponsable i d’ajudant de tatuador.

Aquestes tres històries, en primer lloc el terror que mortifica la família Navidson, en segon lloc els comentaris i assajos al voltant de la cinta d’una pel·lícula de pocs minuts que gira sobre aquestes esdeveniments; i finalment la miserable vida de Johnny Truant i la seva obsessió malaltissa quan comença a estudiar l’Expedient Navidson i les milers de notes que el vell cec, Zampanò, recopilava al respecte, seran les tres trames que s’aniran entrellaçant durant tota la novel·la. Ah! Però fem-ho més complicat. Danielewski no dedica un capítol a cada línia argumental, sinó que les barreja de manera que en una mateixa pàgina podem estar immersos en un afer paranormal a la casa dels Navidson per tot seguit haver de recular uns fulls per saber què en pensa un periodista o un científic de tot plegat, o encara més: Com ha afectat aquesta lectura al senyor Johnny Truant.

La lectura, doncs, no és plàcida, és un continu passar pàgines amunt i avall, intentant concentrar-nos en l’expedient mentre se’ns bombardeja amb informació relacionada i també observant com el comportament de Truant es torna cada cop més erràtic. L’autor exposa un cas però també moltíssims comentaris sobre aquest afer — que podem descobrir en els centenars de notes a peu de pàgina (1), moltes de les quals tenen també dins seus anotacions pròpies— i alhora també les anècdotes i sensacions que Truant ens narra de la seva vida amb un llenguatge totalment diferent. És un llibre dins un llibre dins un llibre. És una maleïda Història Interminable però sense Atreiu ni Bastian i sí, molta mala llet i alguns aspectes sòrdids que semblen conduir a obrir-nos les portes del terror psicològic. Una novel·la que pretén ser total, diferent i immersiva. I ara, mentre escric aquesta ressenya em cal decidir si ho aconsegueix o no.

Perquè La casa de Hojas és un laberint (sense cap minotaure) però sí un trencaclosques que es va redefinint i canviant —literalment— i sobretot que et fa esperar per arribar a extreure’n conclusions. El mateix autor defineix l’expedient Navidson d’aquesta manera (I jo recullo les seves paraules per que entengueu de què parlo quan ho aplico a la novel·la de Danielewski):

“(...) Desde el inicio mismo de El expediente Navidson estamos metidos en un laberinto, deambulando de fotograma en fotograma, deseando asomarnos al siguiente corte con la esperanza de encontrar una solución, un centro, un sentido de la totalidad, solamente para descubrir otra secuencia que lleva en otra dirección completamente distinta, un discurso que no para de delegar, que promete la posibilidad de un descubrimiento pero al mismo tiempo se disuelve en forma de ambigüedades caóticas demasiado borrosas para que nunca se las pueda comprender del todo”

Com veieu, aquesta definició la podem aplicar directament a la novel·la també i ens està perfilant el tarannà del què trobarem a les seves pàgines.

Mirem d’analitzar, breument, les línies argumentals. Comencem per Johnny Truant: Jove sense ofici ni benefici que viu de festa en festa i que canvia de llit i de parella sempre que pot (per molt enamorat que estigui d’una ballarina de strip-tease anomenada tambor, 2). La seva història va lligada a la troballa dels manuscrits que el vell Zampanò va deixar al morir i de fet tota la introducció a la novel·la és un avís de Truant sobre el que ens espera llegint sobre l’expedient Navidson. L’aprenent de tatuador ens fa observar de forma constant com el seu caràcter va anar canviat a mesura que llegia i intentava encaixar el puzle que representaven els folis i documents que va trobar a casa de Zampanò. Les seves obsessions el mouen a explicar-nos mil i una aventures de la seva vida i del seu passat familiar. És una lectura en general entretinguda però que ens talla (de forma explícita deliberada) la nostra immersió a les peripècies de Will Navidson i la seva família. Sovint les seves paranoies, però, se’ns fan una mica pesades i repetitives però l’estil de Danielewski que ens transmet les experiències de Truant en primera persona és força resolutiu per molt que se’n vagi per les branques.

Anem a les notes que envolten l’expedient Navidson. Es tracta de comentaris, extractes d’articles, entrevistes, assaigs científics sobre tot allò que podria ajudar a explicar els fenòmens enigmàtics que amaguen els minuts de vídeo de l’expedient Navidson però també dels mateixos personatges que hi intervenen. Molts d’aquests documents són francament interessants i ens envolten encara més d’una aureola de credibilitat que llisca tant per la mitologia, com per la ciència i fins i tot especula amb la ciència-ficció sense oblidar, però, que l’autor fomenta contínuament el debat al voltant de l’autenticitat de l’esmentat expedient. Però també trobarem fragments sobre qüestions que no venen al cas, sobre aspectes gens vinculants i que no ens aporten pràcticament res, que són avorrits o que ens condueixen a un atzucac. Sí, Danielewski juga amb nosaltres i ens dóna tota la informació, com si nosaltres l’haguéssim de remenar i triar a l’igual que fa Johnny Truant i per tant també posant-nos en una situació delicada: Potser se’ns ha escapat algun detall important entre tanta informació? Hem fet bé al saltar-nos aquell peu de pàgina? I si era valuós? “Es clar que és probable que no portés a enlloc”, també pensareu. Sí, estem llegint i fent feina d’investigació alhora.

Aquestes dues línies d’acció presenten dos tipus de llenguatge molt diferents que ens facilitaran separar la lectura: l'acadèmic dels comentaris al voltant de l'expedient i el casolà, barroc, directe de Johnny Truant, lliure i desafiant. Ambdós tindran moments que acapararan la nostra màxima atenció i d’altres que tindrem la temptació de tancar el llibre i deixar-lo reposar un temps indeterminat

I passem al quid de la qüestió. L’expedient Navidson, l’epicentre de tot plegat. La investigació que inicia Will Navidson amb el seu germà bessó, Tom, i un amic quan descobreix que la casa que acaben de comprar, Ash Tree Lane, pateix una incongruència que no el deixa viure tranquil. Navidson és allí per mirar de refer el seu matrimoni amb la ex-model Karen Green i els seus dos fills petits. Ell és un fotoperiodista de prestigi que sempre ha estat viatjant i que ara vol fer un cop de cap i centrar-se amb la família. Però la casa no li permet perquè l’anomalia es va fent gran fins al punt que un dia apareix un passadís en la paret d’una habitació, una paret que dóna al jardí i que per tant és físicament impossible que el túnel estigui situat a la nostra realitat doncs s’endinsa cap a l’infinit, cap a l’exterior de la casa però només pot veure’s des de l’interior.

Navidson vol explorar-lo, però la seva dona Karen no vol que s’arrisqui. El reconeixement de l’estrany passadís, doncs, el realitzaran uns professionals de l’espeologia i aquí és quan comprovarem com de gran pot esdevenir la casa d’Ash Tree Lane. No és el primer cop que llegim sobre cases encantades o que es deformen. Recordo grates experiències, per exemple, amb Evenmere: La gran mansion (James Stoddard) però Danielewski va més enllà i ens acosta a un terror més subtil, fred i angoixant. A més juga amb l’execució de les paraules i la seva forma de plasmar-les a les pàgines. Des de ressaltar amb color certa paraula determinada o tatxar-ne d’altres de manera, si més no, pertorbadora, a especular amb l’espai i les formes. Per exemple si un explorador s’endinsa en una sala enorme potser només apareix una paraula a la pàgina que denota immensitat i amplitud però si s’introdueix per un passadís que es fa més petit a mesura que avança, també les paraules es van comprimint. Un cas genial és per exemple el requadre que apareix des de la pàgina 119 a la pàgina 144 amb una nota típica de peu de pàgina comprimida en aquesta finestra que es va llegint a traves dels fulls, com una drecera, un forat de cuc, una metàfora gràfica metaliteraria del que pot significar el laberint de la casa.

Tampoc és que l’autor sigui especialment original en aquest aspecte. Als anys cinquanta, Alfred Bester ja utilitzava formes estranyes en algunes pàgines de Las estrelles mi destino per plasmar la sinestèsia del protagonista. O tirant cap a casa, el mateix Manuel de Pedrolo va voler atorgar protagonisme a la construcció del seu redactat a algunes pàgines de Crucifeminació per influenciar a la percepció del lector. Però és que Danielewski fa tot això i ho multiplica per mil: Pàgines buides, fragments que cal llegir al revés, frases i paraules disposades de forma antinatural que s’escolen, que serpentegen, que ens miren amb ulls reptadors, que ens aboquen a una immersió total, especialment en els capítols més angoixants i que provoquen una lectura claustrofòbica, absorbent, desmesurada i implacable.

Tot el que es relata dins les cintes de vídeo de l’expedient Navidson ens atrapa i ens fa sentir sensacions fins i tot antagòniques. Es pot tenir claustrofòbia i agorafòbia alhora? Poden ser no excloents una de l’altra? I com és possible que l’obscuritat esdevingui tant opressiva, tan palpable? M’imagino perfectament moltes de les escenes de l’exploració de la casa com es poden dur a terme cinematogràficament... potser per que ja estan narrades en aquest format, com si nosaltres les veiéssim en directe. Impressionant.

Però aquest terror invisible també acompanya a Johnny Truant a l’altra línia d’acció. Fixeu-vos en un dels seus comentaris (que dirigeix a nosaltres) molt a l’estil de contes com “No mires atrásdel gran Frederic Brown:

Para entenderlo mejor, probad esto: concentraos en estas palabras, y hagáis lo que hagáis, no dejéis que vuestra mirada se salga del perímetro de esta página. Imaginaos que más allá de donde os alcanza la vista, puede que detrás de vosotros, puede que a un lado, o hasta puede que delante de vosotros, pero justo donde no podéis verlo, algo se acerca sin hacer ruido, de hecho haciendo tan poco ruido que solamente podéis oírlo en forma de silencio. Localizad esos remansos de silencio puro. Ahí es donde está. En este mismo momento. Pero no miréis. No apartéis la vista de aquí. Ahora respirad hondo. Y a continuación todavía más hondo. Esta vez, sin embargo, mientras sacáis el aire, intentad imaginar lo deprisa que va a pasar, lo duro que os va a golpear y todas las veces que os va a clavar los dientes en la yugular, ¿O acaso son garras? No os preocupéis, ese detalle concreto no importa, porque antes de que os dé tiempo de procesarlo siquiera, ya tenéis que moveros, tenéis que echar a correr, tenéis que estar por lo menos agitando los brazos... y está más claro que el agua que tenéis que tirar este libro, no os va a dar tiempo ni de gritar (...)”

Enteneu perquè el nostre aprenent de tatuador es posa malalt llegint el llibre de Zampanò? Perquè se li’n va l’olla més d’un cop quan ens explica la seva vida? Sí, està sota els efectes d’una tensió màxima. I aquí és on Danielewski també juga per transmetre’ns aquesta esgarrifança.

On som? Fa estona que escric i encara no sé si enteneu el què significa aquesta novel·la. Potser és un puzle per acabar, un laberint al qual li busquem el seu minotaure particular però que no l’acabem de trobar. Crec més aviat que cada lector deduirà les respostes als misteris que podem entrellucar davant les cintes de vídeo de l’expedient Navidson. I sí, el final també l’haurem d’interpretar amb les dades de què disposem, no us penseu que ens ho donen mastegat. L’autor ens resol a la seva manera el cas Navidson però ens proporciona eines perquè puguem llegir-ho com més ens convingui. Però per a assolir conclusions ens cal també aprofundir en la interpretació en paral·lel de totes les teories i aproximacions de desenes de personatges, tertulians, periodistes, científics... que obren les portes a llargues dissertacions científiques, psicològiques, històriques, mitològiques (3)... o als assaigs realitzats per experts que encaixen però també ens condicionen a construir la nostra pròpia especulació de l'expedient.

Llegir La casa de hojas significa acceptar aquest repte que ens ofereix Danielewski, sorneguer ell, per equiparar la nostra manera de pensar a la de Johnny Truant, sense oblidar en parar atenció al que realment ens interessa més de la novel·la.  A vegades xalarem: per exemple en una pàgina fins i tot haurem de tocar una melodia— jo ho vaig fer amb la flauta, pobret de mi— i una altra pàgina està escrita en alfabet braille. També trobarem fragments en alemany i francès — quasi sempre traduïts—, textos ocults o illegibles...

...tot això despertarà la nostra vena exploradora, oh sí! Ens sentirem com Indiana Jones seguint els passos del Sant Graal, o com un professor torturat mentre descobreix mites de Cthulhu amagats en un manuscrit... és fantàstic. Però també hi haurà molts moments que ens engaliparà la son, que tancarem els ulls pregant per que Truant deixi de desvariejar o perquè l’autor no posi més notes a peu de pàgina amb referències que tant ens fan... i sí... us adormireu, cansats i frustrats. Però quan us desperteu, tornareu a agafar aquest maleït volum i continuareu llegint-lo perquè seguireu hipnotitzats per la bellíssima edició i per saber, saber, saber més, més i més sobre l’expedient Navidson, sobre La casa de Hojas.

 

Poco sirven de consuelo
A quienes lloran
Los pensamientos que no paran de errar
Igual que las paredes no paran de cambiar
Y este gran mundo azul nuestro
Parece una casa de hojas

Momentos antes del viento

Eloi Puig
20/05/2020


(1) Com aquesta. Escrita a la intempestiva hora de les 00:14 del 20 de maig del 2020 sota la llum tènue d’una làmpada de despatx i envoltat de foscor i d’un lleu brunzit dels leds que tot i apagats, encara murmuren.

(2) Sí, l’amic d’en Bambi, no heu errat pensant això, tranquils.

(3) Em sembla que m’estic repetint una mica però realment Danielewski li encanta esplaiar-se amb la mitologia, la psicologia i altres disciplines com si tot girés al voltant de l’estat de la ment dels protagonistes, com si aquestes es cargolessin premeditadament al voltant del misteri i s’enfonsessin cap a l’infinit. Heu vist la portada? I si no mediteu sobre aquest fragment:

¿Como puede crecer un diminuto caracol en su prisión de piedra? (...) En otras palabras, la concha del caracol, esa casa que crece junto con su recluso, es una de las maravillas del universo” (...) Las conchas son objetos sublimes de contemplación para la mente

 

 

Premis:
xx  
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.