 |
||
 |
||
|
GUIÓ
 DIBUIX  |
||
|
LOS 4 FANTÁSTICOS. EL SUEÑO HA MUERTO Guió |
||
 |
||
| Los 4 Fantásticos. El sueño ha muerto |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Com si el títol del present volum fos una mena de presagi, l’època que li va tocar viure als 4 Fantàstics a finals dels anys vuitanta va esdevenir una mena de viacrucis que empitjorava a marxes forçades i que va constituir el final d’un somni, sí, el de recuperar l’energia i la visió que no feia tant de temps li havia insuflat John Byrne. No li hem pas donar totes les culpes a Steve Englehart. Aquest guionista es va atrevir a molt amb les seves històries de cul·lebrot familiar i amb la valentia de transformar a la Cosa... en una Cosa encara més horripilant (i més forta). Però les decisions editorials, alienes a la planificació d’Englehart van acabar per tancar una etapa de la pitjor manera possible: Literalment mostrant somnis de les idees que mai va poder acabar de desenvolupar el seu guionista. Estem a començaments del 1989 i els 4 Fantàstics tenen a dos dels seus membres aparcats —buscant una vida millor per a la família—. Ni en Reed ni la Sue Richards formen part del quartet des de fa uns quants números. I en Ben Grimm, la Cosa súper mutada, és qui remena les cireres a la Torre de la 4 llibertats. L’acompanya en Johnny Storm, la Sharon Ventura (Ms. Marvel) i atenció! Ens torna a aparèixer la bleda de la Crystal. Sense oblidar que per allí corre també Alícia Masters, ex d’en Ben Grimm i ara esposa d’en Johnny Storm. No és que Englehart hagi dissenyat un triangle sentimental a la nostra família preferida... és que ha creat un pentàgon amb ànsies de trontollar emocionalment a tots els membres del grup. Això m’encanta, haig de dir-ho. Els problemes terrenals del súper-herois acostumen a treure el millor dels mateixos i els fa molt més humans. I no era això un dels punts forts de la casa Marvel? Humanitzar els personatges?
Però tornem al safareig: Quin embolic sentimental! Digne d’una telesèrie veneçolana dels vuitanta! Com deia, el problema no és que Englehart hagi apostat per aquest tipus d’aventures més... mundanes. Això pot ser fins i tot una mica revulsiu. La qüestió és que la resta d’aventures que envolten al nou quartet tenen molt poc interès. Deixant de banda una primera batalla absurda entre Hulka i la Sharon Ventura (la Cosa femenina) que imita a una anterior batalla entre en Ben Grimm i Hulk (on per cert, va guanyar en Grimm) que no aporta res però resulta entretinguda, els esforços d’Englehart per introduir una mini saga anomenada Inferno orquestrat per un Vigilant renegat... ens deixa bastant freds. No crec que l’enèsima batalla a la casa Marvel contra clons sigui un argument de pes per al final de la subtrama d’Inferno o que un altre enfrontament contra els 4 Malvats hagi estat una sortida massa original. El fet, però, és que a Englehart ja li havien preparat la liquidació tot i que sorprenentment li van deixar uns mesos de marge per tancar la seva etapa. El resultat? Que el nostre desesperat guionista va condensar les seves trames en alguns capítols on els 4 Fantàstics (aquí ja amb el matrimoni Richards de tornada) somiava en futurs alternatius. Curiosament en un dels somnis, podem contemplar una batalla entre la Sue i Crystal força ben portada fins al punt que per fi he descobert com realment pot lluitar la Crystal (sempre havia pensat que tenia uns poders de fireta). Sento dir que aquest personatge sempre l’he trobat més que prescindible dins les històries dels 4F Una altra curiositat: per acabar l’etapa, Steve Englehart s’acomiada a través d’una metavinyeta. A l’última il·lustració del Fantastic Four #333 apareix el guionista deixant anar un «ja us ho fareu». El cas és que ara més que mai un té la certesa que la col·lecció estava sense rumb i la única cosa positiva d’aquest final d’etapa va ser el retorn de la Sue i en Reed a l’equip. Per acabar-ho d’adobar, el Fantastic Four annual #22 que podria haver arreglat les coses amb alguna aventura interessant per calmar els ànims... resulta que ens porta una història ja començada dins l’univers Marvel, un crossover titulat Atlantis ataca que arriba a la culminació de... catorze!! reculls anuals de Marvel. I ens situa l’acció in media res. No saps de que va. No t’enganxa. Tot Malament. Per contra, pel que fa a la qualitat gràfica estic més que satisfet. Als ja coneguts efectius dibuixos de Keith Pollardi Rich Buckler li hem de sumar un magnífic número 321 dibuixat per Ron Lim (llàstima que només el convidessin un número). Sí, la il·lustració està a l’alçada de la col·lecció i si no ens agraden les trames, sempre podem delectar-nos amb els dibuixos. Oi? Ara bé, en aquest volum sí que tenim un treball excepcional que salvaria els mobles si no fos perquè poc o gents té a veure amb els 4 Fantàstics... excepte perquè un dels seus protagonistes és el Dr. Doom. Estic parlant de la novel·la gràfica Triunfo y tormento de Roger Stern & Mike Mignola. I sí, aquí tenim una bona història per ser explicada i una magnífica aportació estilística en la part ill·lustrativa ni més ni menys que Mike Mignola que en aquella època encara no tenia la merescudíssima fama que li va arribar en anys posteriors. Aquest treball va ser anterior fins i tot a les il·lustracions als còmics de Fafrhd y el Ratonero gris i òbviament abans de Hellboy. Però l’estil és inconfusible. Per mi un gran encert comptar amb en Mignola.
Però parlem una mica de la trama també: En un remot indret de l’Himàlaia els millors mags del món es reuneixen a petició del mentor anomenat Genghis, el vell, un dels fetillers més poderosos. Cada cent anys organitza un torneig de mags i en aquesta ocasió —entre d’altres— hi compareixen el Dr. Strange i el Dr, Doom. La capacitat superior de Strange no té rival i Doom, tot i trastejar sovint amb la màgia, no pot vèncer-lo. Però tot això només serveix d’excusa, de preàmbul perquè Strange i Doom s’embarquin en una aliança que té com a missió entrar a l’Infern controlat pel malvat Mefisto. Aquest dimoni va capturar anys enrere a l’ànima de la mare d’uns dels personatges més importants de l’univers Marvel: La de Cynthia Von Doom. Una molt bona història amb un bon disseny de personatges on coneixem una altra capa de grisos de la personalitat de Doom que li confereixen , sense dubte, una àuria de malvat intel·ligent i calculador. Un bon colofó per a unes aventures dels 4 Fantàstics molt desiguals que ajuden a tenir millor gust de boca d’aquest volum però que no ens fa oblidar un tancament d’una època carregada d’emotius vincles romàntics però sense un rumb massa ben dedinit. A partir d’ara les coses canviarien amb l’etapa de Walt Simonson. Eloi Puig
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||
