FAFHRD Y EL RATONERO GRIS
Fritz Leiber's Fafhrd and the Gray Mouser
(1990-1991)

Guió
Howard Chaykin

Dibuix:
Mike Mignola

GUIÓ


DIBUIX

FAFHRD Y EL RATONERO GRIS
Fritz Leiber¡s Fafhrd and the Gray Mouser: The cloud of hate and other sories
(1970)

Guió
Dennis O'neil
George Alec Effinger

Dibuix:
Howard Chaykin
Water Simonson
Kim Stalin

Editorial:
Norma Editorial
(2024)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 320

Traductor:
Ernest Riera

El primer cop que vaig llegir fantasia heroica va ser descobrint aquests dos bergants anomenats Fafhrd i el Rater gris de Fritz Leiber. Abans que Elric, que Còrum, molt abans de llegir a Cònan. Va ser com sempre, per casualitat. A començaments dels noranta, a Cal Figarot de Vilafranca, un amic ens descrivia enfervorit, com d’extraordinari li havia semblat el relat “Aciago encuentro en Lankhmar” (guanyador dels premis Nebula i Hugo ni més ni menys!), com de profundes li havien arribat les paraules expressades pel rater quan diu al seu company: “Només deu batecs per poder armar-nos!” quan se n’adonen del terrible fet esdevinguts als barris baixos de Lankhmar i que els unirà per sempre.

Jo també vaig gaudir moltíssim d’aquell relat... i també d’altres. Que sapigueu que el terme Espasa i fetilleria es va concebre aquí, sota la ploma de Fritz Leiber que va ser qui el va definir. Jo sempre he estat més amant de l’espasa que de la màgia, la fetilleria. I això ho evidencien les meves —brevíssimes— ressenyes que vaig escriure farà uns 25-30 anys (abans d’obrir fins i tot La Biblioteca del Kraken) on destacava molt més les aventures on la màgia era escassa i els dos amics podien esplaiar-se amb els seus dons. I quin eren aquest talents? La lluita, l’esgrima que els definia com els millors espadatxins de la ciutat de Lankhmar, el mal beure, les conquestes femenines i sobretot un sentir de l’humor innat, que provenia tant del colós nòrdic com era Fafhrd com del menut Rater gris. (Vaig patir una mica però després de set llibres ressenyats vaig aprendre a escriure Fafhrd a la primera. I des de llavors que no ho he oblidat mai).

En castellà Martínez Roca va treure set volums dins la mítica col·lecció Fantasy amb aquelles grandíssimes cobertes de Royo i anys més tard Gigamesh també va publicar tota la producció de Fafrhd i el Rater gris en dos magnífics volums (i nova traducció).

El que no sabia jo era que a començaments dels anys setanta n’havien fet una petita tirada en còmic adaptant algunes de les aventures dels diversos volums que componen la sèrie. I que vint anys més Howard Chaykin —el que havia estat un dels principals il·lustradors als setanta— es passaria a l’altra banca creativa i guionitzaria una altra sèrie de còmics, aquest cop il·lustrats per un Mike Mignola encara força desconegut.

Així doncs, aquest volum integral és l’obra completa dels còmics dels setanta i dels noranta, amb material extra, pròlegs explicatius, cobertes i tot plegat en una edició de luxe francament bonica.

Anem a parlar de les dues etapes i comencem per l’última (1990-1991), la publicada sota el segell Epic Comics, guionitzada per Howard Chaykin i dibuixada per Mike Mignola, tal com se’ns presenta al volum integral. En aquesta etapa es van adaptar algunes de les trames més famoses d’aquest duet d’espadatxins bandarres com per exemple “Infortunio en Lankhmar” (una traducció diferent pel conte que em va esbatanar per primer cop) on els nostres amics pateixen una pèrdua irreparable i això de retruc els converteix en bons camarades o “El bazar de las rarezas” on una estranya botiga apareix en un carreró i sembla posseir tot el que voldries comprar i “La Torre que Aúlla” una bona història que transcorre en part en un altre pla existencial amb molt de terror i sang.

Aquests son alguns dels meus relats preferits i és on Mignola esdevé amo i senyor amb el seu estil inconfusible. Son adaptacions fidels i l’expressionisme de Mignola, amb els tons foscos i les ombres encobridores recreen a la perfecció la ciutat de perdició, epicentre del mon de Nehwon, que és Lankhmar. Com que en general els relats son breus resulten idonis per plasmar en còmic en relativament poques pàgines. Mignola assoleix l’excel·lència en moltes vinyetes, repletes d’acció, conflicte i tenebres i a través de Chaykin  no només ens acosta al tarannà divertit i fatxenda dels dos amics, sinó que ens presenta als principals personatges que solen acompanyar de resquitllada als nostres antiherois: Els misteriosos mags Shelba del rostre sense ulls, protector del Rater gris, i Ningauble dels set ulls, que exerceix la mateixa influència sobre Fafrhd.

Pel que fa a la primera època, és curiós és que en aquesta etapa dels còmics de 1970, publicada per Dark Horse, no es van adaptar les aventures més conegudes dels nostres brivalls preferits, si exceptuem la magnífica “La nube del odio”. A destacar que alguns dels guionistes son molt coneguts dins el mon del còmic americà o del moviment literari del ciberpunk dels vuitanta. Estic parlant ni més ni menys que de Walter Simonson i George A. Effinger!

Haig de dir que després de delectar-me amb l’etapa de Mignola, tornar als anys setanta, amb aquell excés de color, amb la manca de detall i en definitiva amb un estil imposat per Chaykin que era fill de l’època, et fa sentir una mica fastiguejat però crec que ha estat una bona idea reunir ambdós períodes per poder comparar com de contundent havia evolucionat el dibuix mentre se seguien explicant les mateixes històries. En el meu modest parer, L’últim número  d’aquesta tanda de còmics dels setanta (“Ratón en solitario”), amb guió d’Effinger i il·lustracions de Jim Starlin i Al Migrom és ostensiblement millor que els seus predecessors, dibuixats per Chaykin.

Una parella de canalles, brivalls, galifardeus, anti-herois... és igual com els vulgueu definir però el cert és que van fer història en els llunyans anys seixanta (tot i que les primeres aventures van ser escrites a finals dels quaranta) sota la ploma d’un dels meus autors de referència, Fritz Leiber que incomprensiblement mai ha estat traduït al català (per aquest motiu a tots els títols dels contes he mantingut la traducció castellana que he llegit). Potser ara que sembla que hi hagi editorials que aposten per acostar-nos clàssics de la fantasia heroica com els relats de Cònan, el bàrbar, s’animaran algun dia a descobrir-nos en català a dos personatges essencials dins la història de l’Espasa i la Fetilleria: Fafhrd, el nòrdic de més de dos metres, bevedor, punyent, fanfarró i un dels dos millors espadatxins de Lankmar... i al Rater gris, menut, àgil, fatxenda, llest com una fura i també un dels dos millors batussers de Lankhmar.

Un volum, doncs, potser molt enfocat als nostàlgics com jo però que pot obrir camins per qui vulgui descobrir a personatges memorables en els anys on la fantasia heroica s’establia com referent dins del fantàstic.

Eloi Puig
24/12/2025