TERROR/ ANTOLOGIA
 

el monstruo en mi
(2010)
Jose Ignacio
Becerril Polo

Editorial:
Saco de Huesos
(2011)


Col.lecció:
---

Núm:
---

Pàgines:
199


   
El monstruo en mi

No conec personalment a Nacho Becerril (Nachob) però me l’imagino com un Home Tranquil, una persona pacient que no espera cap afalac especial, que escriu perquè li agrada i que no té pressa per triomfar. I que a la vegada, sota aquesta màscara de bon jan, té una imaginació desbordant que el porta a tractar les temàtiques més macabres per sentir-ell mateix.

Vaig descobrir-lo llegint la seva primera antologia, Un año de palabras, un regal que es va fer ell mateix recopilant alguns dels relats que havia anat treballant i publicant per internet. No esperava que fos de l’agrat de massa gent i no en va fer una propaganda excessiva. Però és una de les millors antologies que vaig llegir fa 3 anys. Així que ara, que per diferents circumstàncies ha pogut tornar a publicar una segona antologia, aquest cop de la mà de Saco de Huesos Ediciones, no m’ho he pensat dos cops i me l’he reservat per llegir els primers dies que he tingut de vacances, per evitar que la rutina diària m’impedís gaudir-la plenament.

I he fet bé. El monstruo en mi és el revers de l’home tranquil, és el Mr. Hyde de l’escriptor amable que em va enviar la seva primera antologia fa uns anys. El montruo en mi és un recull de 9 contes molt potents, intensos, imaginatius i sobretot molt ben escrits. Parla de desitjos amagats, de pors ocultes, d’amors immortals i de venjances inimaginables. Tot un repertori de fantasia i ciència-ficció en clau de terror.

L’estil de Becerril és elaborat: Li agrada descriure les escenes de la trama des d’una perspectiva externa i no acostuma a utilitzar massa els diàlegs, excepte quan és imprescincible; sempre tendeix a mostrar el just però a insinuar força i té un bon cop amagat: la creació d’escenaris tètrics i malsans que s’encabeixen perfectament dins de les seves obres.

Obre l’antologia “La ciudad inhabitada”, una història misteriosa on dos supervivents contemplen com s’han quedat sols a la seva ciutat, on només poden contactar amb fantasmes i situacions repetitives que els fan embogir poc a poc. La trama gira entorn a aquest misteri. No és el primer cop que llegeixo sobre la resolució que ens proposa l’autor (l’any passat ja vaig tenir el plaer d’assaborir La casa de la torre de Isabel del Río, amb una temàtica semblant) però el tractament que fa l’autor sobre el desconegut i com es va perfilant la història en els diferents escenaris on cohabiten els protagonistes és més que lloable. L’amor, aquí té un protagonisme especial també.

Continua la lectura amb “Sueños y monstruos”, una petita apologia sobre allò que és més sagrat: la profunda relació entre mare i fill. Una història també macabra, on la realitat i la bogeria es barregen més que bé.

“Todo está hecho” és una de les lectures més intenses. Una història de caire policíac sobre l’autoconfessió d’un assassí en sèrie però també sobre la investigació d’un assassinat. L’autor juga en dos línies d’acció diferents per que aquestes es creuin al final, una tècnica també utilitzada en altres relats com en els contes anteriorment comentats. Però aquesta narració t’atrapa especialment degut en part per escoltar la forma macabra, morbosa, en que el confés relata les seves atrocitats. Potser no té un final especialment original però crea una sensació de malestar important i per tant és tot un èxit com a conte de terror.

Per la seva banda “Tumbas en la ciudad” persegueix donar-nos una moralina final sobre l’essència de la vida utilizant una mena de metàfora invertida sobre els morts vivents. No és ni molt menys una mala idea, tot al contrari, però potser sí que s’allunya una mica de la línia que fins ara seguia en aquesta antologia. Tot i resultar potser el conte menys bo dels que hi apareixen, és molt interessant i donaria peu a un relat més llarg.

La Crême de la Crême ens arriba amb “Casa ocupada”, una novel·la curta al voltant dels nous inquilins d’una casa considerada maleïda. I no parlo de persones precisament si no d’una família d’essers on m’haig de treure el barret davant el mestratge de l’autor per recrear no només situacions malsanes, si no per despertar curiositat, per aconseguir intriga, escenes d’acció i perquè no, també d’amistat i amor. Un conte que sense descriure’ns massa cosa aconsegueix despertar mil imatges sobre tots els éssers que poblen el pis de sota de la casa. Imprescindible.

“No habrá descanso en la muerte” és una història fantàstica ambientada durant un procés de xamanisme. L’autor torna a treure el millor de sí mateix per intentar narrar-nos una mort que no deixa descansar l’ànima, ans al contrari. Potser la trama construïda per arribar a una conclusió tan salvatge és un pèl simple però el que interessa és que Becerril captura alguns dels sentiments més profunds que hi ha – com és l’amor mare-fill- per utilitzar-los de catalitzador per una venjança terrible que va més enllà de la simple mort.

El següent relat és una mica especial per a mi. A la primera pàgina ja vaig intuir cap a on anava la història. Poc després només vaig haver de mirar-me els pels de punta del meu braç per confirmar-ho. “Ocho esferas plateadas” parla d’una por ancestral, d’una fòbia que afecta a moltes persones d’aquest món nostre – com és el cas de l’autor i de mi mateix- i per tant que Becerril hagi capturat algun dels seus més que probables malsons per plasmar-los en una història no mol apta per aracnofòbics té molt de mèrit. De fet el despertar del protagonista davant de les vuit esferes platejades és una de les coses més esgarrifoses que em puc imaginar. La resta del relat continua estant a l’alçada de les circumstàncies i fins hi tot el despertar final de la bèstia que tots portem a dins – i no se m’acut cap monstre pitjor que una aranya- l’he trobat sublim.

Un altre dels contes curts és “Ni el infierno querrá tu alma”, potser la narració més experimental de l’antologia. És un conte circular, d’aquells que evidencia que tot torna i que provoca un rebuig a la situació que ens crea l’autor, però senzillament aquesta és la seva finalitat: provocar mal rotllo en el lector quan llegeix coses que no vol llegir, que no vol que acabin d’aquella manera. Això em fa pensar que en cap cas, cap dels contes de El monstruo en mí té un final arreglat, d’aquells que fan respirar al lector alleugerit, són finals que no acaben bé, que estan replets de sentiments negatius com venjança o desesperació… són pura maldat. Potser només en el darrer conte, “El hombre que soñaba con mariposas”, es pot fer una interpretació ambigua.

Parlem-ne. Aquesta és la narració més llarga del volum, clarament una novel·la curta, titulada, com deia, “El hombre que soñaba con mariposas”. En un primer moment la podria catalogar com una història de ciència-ficció dickiana on l’alteració de la realitat està a l’ordre del dia i on descobrir què és real i què no sembla el principal focus d’atenció. Però poc a poc podem veure com el sentit de la meravella impregna cada una de les pàgines d’aquesta novel·la deixant a una banda – provisionalment- el tema de la realitat. El descobriment per part del nostre protagonisme que no viu el món que creia viure també ens fa pensar en la pel·lícula Matrix, però en aquest cas el despertar és més terrorrífic. Està clar que l’autor sent repulsíó per les aranyes i pels insectes en general per que el món que ens descriu a continuació sembla tret d’un malson seu. En sí mateix, aquest fet ja donaria un notable a la novel·la però la part interessant és la conclusió, el perquè de tot plegat. Aquí la influència de Dick es torna manifesta un altre cop per donar-nos un final ambigu – que el mateix autor ens recorda en un semi epíleg-. Aquesta aportació del sentit de la meravella és com un alè d’aire fresc entre tants malsons. Tot i que òbviament l’ambientació d’aquesta història té molts elements que la fan pertorbadora. Una molt bona novel·la per acabar amb una encomiable antologia.

No estic segur que en Jose Ignacio tingui molt de temps per escriure però des d’aquí l’animo fervorosament a continuar, sempre però sense presses i escrivint només el que el seu monstre interior li dicti… és quan millor es plasmen les idees.

Eloi Puig
22/01/2012

 

Premis:

 

Recerca:
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Relats que conté aquesta antologia:
La ciudad inhabitada
Sueños y monstruos
Todo está hecho
Tumbas en la ciudad
Casa ocupada
No habrá descanso en la muerte
Ocho esferas plateadas
Ni el infierno querrá tu alma
El hombre que soñaba con mariposas



 
Podeu buscar el vostre llibre a: