UN AÑO DE PALABRAS
(2008)

Nacho Becerril

Editorial:
Viisón Libros
(2008)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 377

A vegades crec que estic de sort. Òbviament estic satisfet pel fet que algunes editorials confiïn en el meu criteri crític i m’enviïn alguns exemplars per ressenyar, però també per que nous talents encara per descobrir em facin arribar les seves obres. Sempre he dit que m’agrada la diversitat i per aquest motiu intento alternar lectures d’obres mundialment conegudes amb treballs amb poca difusió, sigui per que l’editorial no té més mitjans, sigui per que l’autor és un desconegut. Miro de donar a conèixer lectures als seguidors d’aquest web que poden ser tan clàssics de gènere, com novetats, tan obres traduïdes com originals en català o castellà, tant els autors que no necessiten presentació com els més novells (i agosarats) que intenten obrir-se pas en aquest difícil món.

I dic que a vegades estic de sort perquè de quan en quan m’arriben obres dignes de ser exposades a les prestatgeries més destacades de les llibreries, les quals pertanyen, efectivament, a autors desconeguts. Perquè no ens enganyem, d’un escriptor amb caché, que hagi publicat alguna novel•la respectable exigeixes un nivell mínim de qualitat però d’un autor desconegut, no t’esperes res; per això sempre et sorprèn positivament descobrir novel.les o antologies com Un año de palabras, perquè si no fos per que l’autor va pensat en enviar-me un exemplar, probablement mai l’hagués llegit. Estic de sort doncs

Comencem parlant del pare de la criatura, José Ignacio Becerril, un autor que s’ha autoregalat –segons afirma ell mateix a la contraportada- aquest llibre, una antologia del que va escriure durant un any al portal ociojoven. Es tracta d’un recopilatori dels seus relats, estructurats en tres parts clarament diferenciades: per una banda 12 cuentos, que com el seu nom indica són dotze relats – un per mes- que va escriure i enviar al portal. Aquests sense dubte són els millors del llibre: Contes frescos, que s’endinsen en temàtiques de ciència-ficció, fantasia i terror. Tenen molta vitalitat tot i que l’autor no és amant dels diàlegs i prefereix un estil molt més indirecte per narrar les seves històries i retratar les emocions dels seus personatges. Sovint utilitza frases llargues i sumament explicatives que aporten tota la informació necessària al lector, fins i tot massa, doncs no deixa joc a que aquest interpreti o reflexioni sobre el que llegeix. Nacho Becerril no vol deixar res per explicar. Acostuma a utilitzar el famós cop d’efecte final en que molts contes es regeixen per sorprendre al lector. És un recurs que aprovo i respecto profundament car és l’essència del conte. Però és que a més, aquests posseexen un estil, com deia dinàmic, una mica hipnòtic… l’autor de seguida atrapa al lector durant les primeres frases del seu discurs… i això té molt mèrit.

Pràcticament tots aquests 12 contes són destacables encara que un servidor es decanta per ressaltar títols com “Donde anidan los mirlos”, una lliçó de com escriure bona literatura amb una base èpica que recorda als clàssics. Magnífic. També molt bons són els relats de pura ciència-ficció, tan l’space opera de “Se le oía cantar” com l’impressionant “El Tirano”, ambdós aporten dosis de reflexió sobre la condició humana. La fantasia sobrenatural també hi és present en relats com “El encuentro” o “Dios es un cruel amante”, els quals tenen el colofó fantàstic en un relat que a priori sembla totalment normal. Potser aquest darrer, “Dios es un cruel amante” és massa dramàtic doncs sembla buscar desesperadament la complicitat amb el lector. I també els relats de terror vestits d’aires policíacs són interessants: Des del predicible “No ha prisa”, fins al malsà “Ratas” o “El odio”. Tots ells són ambientats en un entorn gris, com si estiguéssim assistint a la projecció d’una vella pel.lícula de detectius. Un cas diferent és “Reflejos en un espejo cóncavo”, un malson digne de Poe. Finalment, parlar també de l’homenatge explícit a Asimov i les seves històries de robots amb cinc contes curts (titulats genèricament “De máquinas y hombres”) on destacaria sobretot el darrer, “Evolución”, una història absorbent i molt ben narrada sobre l’evolució humana amb l’ajuda tecnològica. Dels millors d'aquesta antologia. Un relat especial és “Como decirle que le quiero”, de caràcter més juvenil i dirigit a una persona estimada. Comentar també que l’única proposta que no m’ha agradat (argumentalment) és “Un segundo, una vida”

Però això acaba de començar: Nacho Becerril també va tenir temps d’escriure altres històries interconnectades (que en algun cas fins i tot semblen novel.les curtes): Es tracta de “Horda”, una típica trama de fantasia èpica amb innombrables batalles narrades amb molt de mestratge però que queda coixa per un argument poc convincent… on el final és poc atractiu i el tractament d’alguns personatges secundaris poc acurat. En tot cas però, Becerril demostra la seva capacitat per crear bones batalles.

La segona sèrie és “Vlad”, un viatge a través de diferents escenaris (i temps) i on s’endinsa en la figura de Vlad Tepes (imaginat posteriorment com el comte Dràcula). Una primera part històrica que contrasta amb els experiments metaliteraris de l’autor a la segona part, ubicada en plena època victoriana (Interessant, com a homenatge a alguns clàssics de l’època). A partir d’aquí però la intensitat decau una mica quan ens topem amb el Paris actual i més tard en un futur llunyà. És però, una obra prou interessant i que es llegeix (com quasi tot d’aquest autor) de forma molt amena, com ho demostra el fet que ha estat seleccionada per l’antologia Fabricantes de sueños 2008

La tercera sèrie és la millor, sobretot pels seus plantejaments argumentals: Es diu “Invasión” i es bolca en teories sobre viatges en el temps i universos paral.lels. Està escrita amb força traça i tot i que amb un final precipitat, dóna una idea de coherència més alta que les altres sèries.

Sobre les sèries, tot i que els relats no deixen de ser capítols d’una obra més àmplia, en general hi he trobat a faltar més desenvolupament, de manera que com a contes es queden curts, dóna la sensació que l’autor si hagués escrit uns quants capítols més, tindria davant seu una lloable novel.la curta.

Finalment, també s’han inclòs una sèrie de relats (retazos) que s’allunyen del fantàstic i que semblen inclosos per complementar aquest gran any de l’Ignacio Becerril. No els tinc en compte per la valoració final de Un año de palabras doncs són tots ells reptes que els autors d’Ociojoven es van anar tirant els uns als altres i per tant en alguns casos semblen poc meditats, només interessants per qui ha de complir el repte. En tot cas però n’hi ha de lloables com “Le gustaba verla sonreir” o “La mirada de los muertos”  que es mereixen sobradament el notable o d’altres com “Cerezos en flor” o “La tormenta” que resulten interessants.

En definitiva, com he dit al començament, un llibre del qual he gaudit, amb contes sensacionals, al costat d’alguns menys atractius però que ens acosta al talent de Nacho Becerril com a escriptor. I no ho dic per dir-ho: M’agradaria veure com s’espavila en un treball més extens, l’experiència comença a estar a favor seu.

Eloi Puig 13/10/09