Apocalipsis suave
CF- CATASTROFISTA

APOCALIPSIS SUAVE
Soft apocalypse
(2011)

Will McIntosh

Editorial:
Gigamesh
(2016)


Col.lecció:
Gigamesh Ficción

Núm:
58

Pàgines:
269

Traductor:
Lluís Delgado

Apocalipsis suave  

No ens enganyem: El que més em va atreure d’aquesta novel·la quan en vaig conèixer la seva existència va ser el títol. Oh sí! Apocalipsi suave… són dues paraules antagòniques que et suggereixen imatges que no encaixen. Un substantiu que directament et condueix a una visió pessimista i probablement terminal de l’espècie humana condicionada per un adjectiu que calma les expectatives més funestes, que t’embolcalla com si et volgués abraçar i alentir el temps.

I senyors, això és precisament la clau de tot plegat: El temps, perquè a diferència de la majoria d’obres catastrofistes on el nostre entranyable planeta galopa cap a la seva destrucció sigui per mitjà de guerres nuclears, plagues, invasions alienígenes o el que la ment retorçada de l’escriptor de torn hagi pensat, en aquesta novel·la d’un desconegut escriptor novaiorquès anomenat Will McIntosh, la degradació de la humanitat i el seu apocalipsi es presenta de manera més raonable, més sincera i realista: En un període de 10 anys que semblen el començament de la fi de tot plegat

Apocalipsis suave segueix la mirada en primera persona de Jasper, un llicenciat universitari que en un inquietant i massa proper any 2023 forma part d’una tribu nòmada que viu a la intempèrie per la manca de feina i de possibilitats. McIntosh ens anirà relatant la vida de Jasper a mesura que passen els mesos i anys per mitjà de capítols llargs que salten en el temps per aprofundir cada cop més en l'urgent crisi econòmica i social que pateix la humanitat. Els problemes es van acumulant de forma gradual i els símptomes són cada cop més asfixiants per a la immensa població que cada cop és més pobre, mentre que els rics cada vegada són més milionaris. La desaparició de la classe mitjana en les ciutats dels EUA són el primer avís sobre el què pot passar a curt termini.

I així és, Jasper es veurà immers cada cop més en la degradació de la civilització tal com la coneixem avui dia, observarà com els serveis socials comencen a desaparèixer, així com les forces de l’ordre etc. Una mica m’ha recordat els símptomes que patia la família protagonista de Un minuto antes de la oscuridad de Ismael Martínez Biurrun. Quan la teva salut i la teva seguretat està en perill, fins i tot a casa teva, és quan perceps que tot s’acaba. La crítica social, doncs, hi és; McIntosh no se n’amaga però prefereix mostrar els símptomes dels problemes que acusar directament a la societat o als governs de mala gestió.

McIntosh fa passar molt bé la novel·la. La seva tàctica consisteix en deixar anar detalls del que ocorre al món… una contaminació massiva aquí, una bomba nuclear allà, rumors, nous virus de disseny, plagues… però tot de forma subtil, sense recrear-se especialment amb els protagonistes o el seu entorn i deixant que la imaginació del lector especuli sola. També ens parla dels moviments subversius que volen lluitar contra les polítiques del govern, moviments que es radicalitzen i que a vegades provoquen mals pitjors al que ja tenen.

Sigui com sigui, en aquests anys Jasper contemplarà la caiguda de l’imperi, l’enfonsament del món civilitzat almenys al racó de món on ocorre la història: La ciutat de Savannah a l’estat de Geòrgia, en uns Estats Units que ens recorden massa sovint la facilitat que té la població d’acaparar armes. Curiosament, com deia, a l’autor no li interessa tant centrar-se en la situació política mundial o dels mateixos EUA sinó en continuar buscant aquells sentiments universals que se pressuposa tenim encara i que ens defineix com humans: La camaraderia, amistat, sacrifici i sobretot la recerca de l’amor. Jasper es passa tot el llibre cercant la seva mitja taronja i potser aquesta fixació a vegades passa factura doncs al lector li importen més altres temes que la vida sentimental del nostre protagonista. És una elecció que ha fet McIntosh per donar vida a l’avorrida vida d’una persona que treballa de forma precària, que menja només de quan en quan i esquiva els conflictes sempre què pot. No, Jasper no és especialment carismàtic – a l’igual que la resta de la seva tropa-: plora, gemega i es frustra per qüestions mundanes… com tothom avui dia. Aquest tarannà tan normal, però, li atorga humanitat i en el fons és com una resistència al caos que l’envolta, un impuls a seguir lluitant perquè els sentiments proporcionin força a una humanitat que està cada cop més perduda. Per això un dels principals enemics de la novel·la és cert virus que anul·la bona part d’aquests sentiments i al que Jasper li té pànic.

Apocalipsis suave doncs és una aproximació a una por racional que a tots ens ha passat pel cap: Aquesta tendència cap al caos, lenta però constant que sembla estirar la nostra societat com una goma elàstica, tensant-la i fent-la patir cada cop més, cada cop més i més i que tots temem que un dia s’esquinci, peti, esclati i situï estratègicament als més rics a una banda de la carretera, del barri de la ciutat, protegits per tanques de seguretat i als altres a la intempèrie, lluitant entre nosaltres pels escassos recursos disponibles.

Això és Apocalipsis suave

Eloi Puig

03/11/16

.

 

Premis:
Recerca per seccions:
Ciència-Ficció
Fantasia
Terror
Còmic
Revistes
 
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.