Diversos autors

Editorial:
Narranación
(2025)

Col.lecció:
Narranación

Núm: ---

Pàgines: 50

Il·lustrador
de la coberta:
Marc González

El número 10 de la revista Narranación va ser una bona excusa per commemorar deu reculls que han anat creixent en el temps en qualitat i gruix i que ja formen part de l’espera nadalenca del fandom català. Però enguany, el editors de la revista van voler oferir quelcom més. Es tracta de Narración. Extra Pulp, una revista de format enorme, amb un grandiosa coberta d’en Marc González i que pretén acostar-nos relats en català i castellà de temàtica popular, fent referència a les històries pulp que al primer terç del s. XX van inundar el mercat amb gèneres com el western, la ciència-ficció, la fantasia, l’erotisme, el negre, et terror o les aventures...

Com sempre, cada relat va acompanyat d’una il·lustració. Recordem que un dels pilars fonamentals de les revistes Narranación és que autor i il·lustrador treballin conjuntament en una mateixa obra i col·laborin entre ells.

Comencem parlant de «Grans esperances» de Josep Sampere, acompanyat d’una bona il·lustració de Javi Remiseiro. Tenim davant nostre un relat curt i ple de simbolisme sobre la necessitat d’expulsar la part mes forca de nosaltres mateixos. Un cicle que es repeteix i que sembla reflectir la misèria dels somnis i esperances que mai es compleixen o dels que ens desentenem. Te el seu punt poètic tot i la part de sang i fetge que ens exposa. Molt bé.

En canvi «Una larga espera » de Jordi Vendrell és un relat un tant feixuc que no he acabat d’entendre. Algú rememora com eren els regnes abans que els dracs els prenguessin. Ara viuen sota terra, complint una mena de vergonya o càstig imposat per altres cases pel fet d’haver permès la propagació dels dracs, crec entendre. En tot cas, un estil hipnòtic que no m’ha desagradat però que amb una trama un tant densa amb la qual no hi he connectat massa.

Pel que fa al western, tenim el conte «La balada d’Isaïes Klein» de Ricard Closa. Es tracta d’un relat sobre un buscador d’or retirat que viu amb el seu fill en algun indret remot de Sierra Nevada, a California. Una papallona monarca se li apareix i ell la segueix per descobrir el que més anhela. És una història amb un to reflexiu ben portat però li manca una mica d’empenta o de trama potser, almenys pel meu gust.

Passem a parlar de «La cola de las lagartijas» de Rafa Moya, un conte de trama policíaca on un home aspira a matar alguna persona, a convertir-se en assassí almenys un cop a la vida. Quan es jubila porta el seu pla a l’acció. Té molt bon ritme, de lectura planera i un final digne. Notable

«Cos de lletra» de la Inés MacPherson és probablement el conte més elaborat estilísticament que, a més, posseeix una trama sorprenent que barreja la fantasia i l’erotisme. Un relat, com comentava, eròtic que sobresurt per la originalitat de la posada en escena. Una fantasia de tinta que flueix pels cossos on s’escriuen i s’esborren històries. La Lia es una noia que segrega tinta i que només pot controlar-la escrivint o dibuixant. Un dia, farta de no poder ser creativa i, per tant, d’acumular tinta, visita un antic amic. MacPherson ens deixa embadalits amb una prosa sensual i fluïda, amb paraules suaus que onegen com tinta (literalment) sobre els cossos.

Un altre relat colpidor és «Rojo» de la Júlia Díez. Aquest és un conte dur i dantesc, amb una prosa molt intensa i directa que se’ns presenta sovint a través de frases curtes i descripcions precises. Ens acosta a la història (real) de la comtessa Darya Saltykova que després que el seu amant la deixés es va tornar violenta i boja executant i torturant als seus criats. Aquesta és la història explicada en primera persona d’una de les seves serventes. Terrorífic i explícit. I si tenim en compte que es basa en fets reals, produeix encara més feredat.

El gènere de la ciència-ficció ens els porta Ester Enrich amb «Cossos aliens», una història una mica opaca que no he acabat d’assimilar del tot. Una persona somnia (o sembla que somia) posseint els cossos d’altres humans i éssers. La narració és una mica convulsa i m’ha costat entrar-hi. Les descripcions, una tant oníriques com és lògic, tampoc m’han fet el pes. Tot i això té un bon final, ideal per aquest tipus de contes curts.

Set contes doncs, que ens repassen el bo i millor dels gèneres populars, tocant una temàtica diferent en cada cas, cosa que s’agraeix, per mostrar-nos la diversitat d’unes històries que son la base amb la que ens vam enganxar a llegir molts de nosaltres.

Felicitats per la iniciativa!

Eloi Puig
27/11/2025