Miasma 3 (Català)
FANZINE
 
RELATS


MICRORELATS


MIASMA 3
(EdiciÓ en catalÀ)


(2007)

Diversos autors

Editorial:
Edicions Miasma (2007)

Col.lecció:
Miasma català

Núm:
3

Pàgines:
50


   
Miasma 3 (català)

El que crida més l’atenció d’aquest tercer volum de Miasma en català és la recuperació d’obres clàssiques de finals del segle XIX i començaments del XX escrites en la nostra llengua com és el cas de “La vetlla dels morts” de Joaquim Ruyra i també la traducció al català d’autors anglosaxons també clàssics que de ben segur no coneixeriem si no fos per aquesta inciativa.

Aquesta és la bona noticia; la dolenta s’intueix i és que si els editors es veuen obligats a incorporar tres contes d’aquest tipus en un mateix número és que no deuen rebre prous obres escrites en català, cosa que és una llàstima doncs ara per ara el Miasma és la única revista/fanzine de gènere fantàstic en català. Aquest fet deu explicar també el gran espai de temps que ha transcorregut entre el Miasma 2 i el Miasma 3, en la seva edició catalana.

Comencem amb un conte de terror: “Descans Hipodèrmic” de Meritxell Genescà. Es tracta d’una breu història de caire malaltís on un drogadicte busca un suïcidi fora del corrent. La idea és si més no curiosa però la brevetat del conte no deixa lloc a que la claustrofòbia s’apoderi de la nostra ment ni a conèixer les motivacions d’aquest acte.

“La definitiva llar” de Jaume Benedito és una història de fantasmes construïda amb elements de terror que podria haver donat més de sí però la poca fluïdesa del text i la manca d’imaginació la llastren. El relat té un argument de rerefons força interessant però el punt de vista, l’excusa, per endinsar-se en ell no m’ha semblat gens plausible ni massa coherent. Queda com una idea curiosa poc desenvolupada.

El primer dels relats traduïts que trobem és “El dòlar d’en John Jones”. El més curiós d’aquest conte de principis de segle XX – va ser publicat al 1914- és la visió entre ingènua i entranyable que tenia l’autor sobre la ciència ficció. El conte per ell mateix no té massa valor literari –qualsevol dels altres relats d’aquest volum està més treballat en aquest aspecte- però sí que resulta molt entretingut anar descobrint els conceptes que era capaç d’imaginar l’autor, les noves tecnologies, la capacitat de l’home per viatjar pel sistema solar com si es tractés de casa seva; en definitiva entendre el concepte d’espai i de ciència que somiaven els nostres besavis. Tot això amanit amb situacions inversemblants –com la destrucció de la lluna per que obstaculitzava el trànsit- i narrat durant una classe d’història (a distància!!!) que repassa els fets més significatius de l’evolució de la humanitat. Recomanat com a raresa divertida quan la única referència a la ciència ficció eren les novel.les de Verne i Wells.

El gra de sorra de la literatura catalana més clàssica la posa “La vetlla dels morts” de Joaquim Ruyra. Aquesta és una història simple i poc terrorífica, almenys pels cànons actuals. Probablement per la gent del segle XIX devia ser una història de terror prou interessant. El que sí vull recalcar és la prosa d’en Ruyra: Fluida, penetrant. M’he deixat seduir per les seves paraules més que per l’argument en sí: Posant pauses a la narració, explicant les reaccions dels que escolten el conte… és un història fàcilment oblidable argumentalment parlant però que et deixa un bon gust de boca literari.

“Quan era mort” és un altre dels relats traduïts. Aquest sí que el veig com a una bona història de fantasmes ja que intenta provocar por i angoixa i ho aconsegueix en part. Resulta força ben narrat –excepte els primers paràgrafs, un pèl caòtics- i amb un desenllaç raonable.

“Aliasing” és el tercer conte de Meritxell Genescà que llegeixo i és el més extens de la present edició del Miasma. Genescà –per fi- té espai per explicar allò que vol en un relat que combina el misteri d’una desaparició i una investigació científica, per acabar introduint temes – un pèl massa precipitadament cal dir- de caire més paranormal. La idea m’ha agradat però al conte li manca força en la història: l’argument resulta poc estimulant excepte en els darrers paràgrafs. L’estil de l’autora s’entreveu ferm i ben acabat però potser una mica més de ritme en el nus argumental hagués ajudat a fer-lo més amè. Tot i això, crec que quan l’autora té més espai per escriure se’n surt força millor que quan presenta contes més curts.

“La gespa”  és un d’aquells relats que quan acabes de llegir-lo, has de tornar a fixar la teva atenció en els darrers paràgrafs perquè et dius “I ara què?”. O no entenc la proposta de l’autor o és que no hi ha res a entendre i el relat simplement explica una sèrie de fets - que al començament m’han semblat força prometedors- al voltant d’un partit de futbol per acabar-lo sense cap mena de conclusió. Repeteixo que potser se m’ha escapat alguna cosa però si no és així, segurament és que la idea que ens volia proposar Josep Mª Argenté no ha calat prou bé.

I si amb l’anterior conte, el final no em deia res, aquest relat que ens ocupa, “Frederick Rolfe: El cranc Uranià” no el puc agafar per enlloc. Igual és que no estic a la mateixa ona poètica que l’autor però encara estic intentant discernir què ens vol dir. No he entès pràcticament res i per tant no m’ha agradat.

També cal fer esment que en aquest tercer volum de Miasma en català s’han inclòs dos microrelats premiats al passat Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei, concretament el primer i el tercer premi – el segon, escrit en castellà ha estat publicat al Miasma 8 en la seva edició en espanyol-. El microrelat és un tipus de conte molt personal i que necessita una prosa fluida i una brevetat increïbles per condensar en poques línies informació, estil i sobretot capacitat de sorpresa doncs no hi ha massa marge per recreacions literàries, descripcions de personatges o temps per ubicar-nos en un moment o un espai. Cal anar al gra i donar-ho tot.

En aquest sentit les dos microrelats aquí presentats, “Col.lecció”, d’Aina Ibàñez (1r premi) i “El darrer viatge” de Marc Casas (3r premi) compleixen força bé els requeriments. “Col.lecció” ens proposa de forma efectiva un relat típic de sorpresa final escrit amb ganes però sense inquietar-nos. Tot el contrari és l’estil presentat a “El Darrer viatge”, un conte que peca de final previsible però escrit amb prou mà ferma per fer-nos angoixar el temps necessari.

Eloi Puig, 17/12/07

Premis:

 

Recerca:
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Relats que conté aquesta antologia:
Descans hipodèrmic (Meritxell Genescà)
La definitiva llar (Jaume Benedito)
El dòlar d'en John Jones (Harry Stephen Keeler)
La vetlla dels morts (Joaquim Ruyra)
Quan era mort (Vincent O'Sullivan)
Aliasing (Meritxell Genescà)
Gespa (Josep Maria Argenté)
Frederick Rolfe: El cranc uranià
Microrelats que conté aquesta antologia
Col.lecció (Aina Ibàñez Roig)
El darrer viatge (Marc Casas Segura)