|
A final d’any tenim una cita periòdica amb la revista Freakcions, coordinada des de El Biblionauta, un recull cada cop més complet d’històries de gènere fantàstic que ens obren camins especuladors que sincerament em sorprenen i m’agraden cada cop més. Enguany he trigat una mica més a llegir-lo. Però l’espera ha valgut la pena.
El primer conte de tots, seguint la tradició, és el relat que va guanyar el premi de contes curts organitzat per la mateixa Associació d’Amics de El Biblionauta. Solen ser contes de no més d’una pàgina i que sovint tenen un paper difícil alhora d’enganxar al lector donada la seva brevetat. Però en aquest cas, el Josep Sampere, compleix amb escreix amb “L’espera”, una història molt curta que uneix els somnis d’una tinent sobre la vida extraterrestre i els anhels de quan era petita durant la Nit de Reis. Recordem que Sampere es igualadí i aquest tema el porten molt endins (el dels Reis, no el dels extraterrestres)
El relat “Amanda l’Avident” de l’Elena Bartomeu ja l’havia llegit anteriorment en castellà al recull Arcana Sectarium (allí el títol era simplement “Avindence”) però aquest cop l’autora l’ha retocat allargant-lo un parell de pàgines més. Ens trobem davant una interessant reflexió sobre la fe i la unió home-màquina. En un centre d’investigació del Pirineu, preparat inicialment per a la recerca de vida extraterrestre, Amanda capitaneja una revolta per entrar en comunió amb les màquines. Bartomeu ens planteja dilemes sobre la incertesa d'una simbiosi possibilitada per unes bactèries. Ja vaig comentar en el seu moment que es tracta d’un relat un pèl hard, que costa de digerir. En aquesta ocasió, l’autora ha afegit un final més llarg tot i que (literalment) una mica críptic.
Ricard Efa és un autor i il·lustrador que darrerament me’l trobo a tot arreu i és que començo a adonar-me que tot el que ens presenta el de Sabadell sobresurt per la seva qualitat. Fa quasi rabieta (és un dir) comprovar que Efa fins i tot destaca notablement en el format curt. “L’espectre visible” és un magnífic conte narrat en primera persona sobre els records i la nostàlgia del passat familiar. Quan el protagonista torna a casa els pares per ajudar amb els tràmits de la pèrdua del seu pare troba que a vegades els records semblen portar-lo al passat. Narrat amb bon ritme i sense renunciar a la tendresa. Molt recomanat.
Quan portava poques pàgines de la lectura de “Tríptic” m’estava preguntant perquè l’Antoni Munné-Jordà estava escrivint sobre un fet tan simple com un accident en l’exploració d’un món nou. Però es clar, il·lús de mi, en Munné-Jordà és gat vell i com sol fer, ens sorprèn amb idees o estructures que no havíem tingut en compte de bon principi. “Tríptic” és un conte en tres fases tal com indica el seu nom. La primera, com comentava, es una relat contingut i sense excessiu interès sobre l’aterratge i exploració d’un exoplaneta. Però a la segona part l’autor ens proporciona un altre punt de vista molt més subjectiu que ens fa planteja certes inquietuds. Finalment el darrer tram és un bon colofó i a sobre un homenatge asimovià amb tot regla que et replanteja el relat sencer. Molt original.
Des que vaig llegir La mesura de l’home que m’he tornat un gran admirador de l’Hèctor Rivadeneyra Moll, també conegut com a Javier Calvo. També ell és un autor que sembla que tot el que toqui li atorgui vida i mira que és difícil fer riure en un relat de ciència-ficció. Però en Rivadeneyra ho aconsegueix de forma resolutiva i sense cap mena de discussió. A “Els pirates de Heminway” ens acosta un divertit space opera en to de condescendència masclista i un marcat accent humorístic que se’n fot de la testosterona masculina. Una colla d’homes inadaptats de diferents espècies (i fins hi tot un androide) ataquen una nau de càrrega, una feina que havia de ser bufar i fer ampolles. La cosa es torça i son capturats, Allí descobrirem les seves motivacions entre molts riures. Si us plau, que l’autor en faci una novel·la ja! Croak!
Molt més poètica és la proposta de la Laura Tomàs amb “Luminiscència”, un relat de ritmes lírics narrat de forma onírica, que oneja amb calma i et presenta dues criatures marines que semblen estar abocades a estimar-se: Una sirena i un calamar. Un conte agradable de llegir, tendre i amb un toc de conte de fades potser. Molt bé també,
Haig de reconèixer que el títol escollit pel Jaume Valor, “La bicicleta estàtica” no m’atreia massa a priori. Però ens trobem amb un dels puntals d’aquest recull. Un relat sobre la realitat futura on un vell pedala en un aparell que li subministra una mica d’energia cada dia. I és pedalant quan es retroba amb el seu passat, uns temps que li recorden que va ser un dels cabrons que van ajudar a destrossar el món tal com el coneixem ara. M’ha agradat l’estil de Valor: cru i directe.
Com cada any també, el Freakcions ens porta un relat traduït d’un autor forà. Enguany l’escollit és Lavie Tidhar. Feia més de deu anys que no llegia res d’aquest peculiar autor. Només la seva novel·la Osama va passar per les meves mans i mai l’havia llegit en format curt. “Venus en flor” és un relat de caire trist on se’ns introdueixen conceptes fascinants com els robots monjos que acomiaden els morts com l’avi de la Maya, la protagonista. Els records d’ell i de la transformació, a més, d’un planeta indòmit com és Venus, tot plegat regat amb una prosa poètica, el converteixen en una història força interessant.
Potser aquest Freakcions no ha donat com a fruit cap obra que pugui categoritzar d’excel·lent (com en ocasions anteriors), tanmateix crec que la mitjana de la qualitat dels relats és de les més altes que recordo a la revista des que la llegeixo per tant potser podríem estar davant del millor número publicat fins ara. Així, que un cop més, felicitats a l’equip.
Eloi Puig,
31/03/2024
|
|
|
