CataRSI 6
(12011)

Diversos autors

Editorial:
Catarsi Editors
(2011)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 06

Pàgines: 62

Aquesta ressenya l’hagués hagut d’escriure fa cosa d’un any, quan va sortir publicada la revista Catarsi 6. El cert és que el temps ha anat passant i la crítica ha estat guardada en racons del meu cap. Ara però, seria imperdonable no parlar del sisè número de la revista tenint en compte que un dels seus relats “Mytolitic” de Sergio Mars acaba de guanyar el Premi Ignotus al millor conte publicat a l’estat espanyol (a més, és el primer cop que guanya una obra no escrita en castellà) i que altre contes com “El millor dels noms”, “Reunió de la comunitat de veïns” de Néstor Darío Figueiras i “Dona’m Whisky” de Juan Manuel Valitutti són finalistes del Premi Ictineu d’enguany en la categoria de Millor conte traduït al català.

En qualsevol cas, la Catarsi 6 aporta contes molt interessants i eclèctics: Des de la pura ciència-ficció a la fantasia més subtil. Comencem:

“El millor dels noms” és un conte de caire clàssic, fantàstic i ambientat en èpoques remotes. Ben narrat de la mà de Néstor Darío Figueiras, és un relat que m’ha agradat pel seu final colpidor i messiànic. Ens explica la història d’un nadó al que cal atorgar el nom segons les tradicions de la tribu. Sembla que els pares ja n’han escollit un però els avis i els xamans exigeixen que l’infant sigui examinat en un ritual on es prediu el futur del nen i per tant quin nom ha de portar.

“Reunió de la comunitat de veïns”, també de Figueiras ens endinsa en els viatges temporals i en un micro univers al voltant dels ancians que conformen una comunitat de veïns. L’arribada d’una jove propietària al bloc provoca una inesperada reunió per donar-li la benvinguda i informar-la sobre certs aspectes de l’edifici. La idea amb que es regeix el conte és magnífica, seria una bona base per una història més llarga.

“Dona’m Whisky” de Juan Manuel Valitutti, el primer cop que la vaig llegir no em va agradar; de fet crec que ni la vaig votar per aparegués a la revista. Una segona lectura amb més calma m’ha fet descobrir certs aspectes que m’havien passat per alt. La conversa entre dos vaquers al voltant del foc mentre repassen mentalment les darreres hores que han viscut dóna lloc a un relat fantasmal escrit en estil teatral. Compleix però al meu parer li manca una mica de força.

El menut ens acosta a una història entre la ciència-ficció i la ironia amb “480 a.C”, un relat que segueix el seu estil estressant (amb molt de moviment per part dels personatges) per portar-nos una història de tragicòmedia força entretinguda. És un relat del tamany just, pensat per que no necessiti més pàgines: Ofereix una especulació interessant i una cirereta en forma d’humor negre bastant convincent.

Seguim amb “Mytolític” del valencià Sergio Mars, del qual només havia llegit fins ara relats i novel·les de ciència-ficció (per exemple la magnífica La mirada de Pegaso). Pel meu gust la segona història més ben escrita de la present revista però sense dubte la més imaginativa i trencadora. Escenes quotidianes en un tren contrasten amb els personatges que transporta: Éssers imaginaris, fantàstics en que s’han convertit els humans per un accident científic. Minotaures, petits dinosaures, nans…són alguns dels personatges que poblen el vagó de tren. De les seves converses s’extreu la duresa del canvi per alguns i també la manca de perspectives per altres. Més que una història, la veig com un embrió per una novel·la o un relat molt més llarg, doncs el final és massa sobtat i sense que aporti interès al fet de la transformació que ha patit la humanitat. Sergio Mars ens ofereix un capítol, una porció d’una història que pot ser molt més gran.

També hi ha lloc per un micro conte, com és el cas de “El llop” de Jordi Masó Rahola. Un conte perfecte si ens basem en les rígides lleis del microconte. Potser li manda originalitat però en canvi crec que està ben narrat pel poc espai que disposa.

Finalment trobem una petita joia amagada: “Odissea” de Laura Luna Sánchez. Un conte de to poètic i reflexiu, un símil i un homenatge a l’Odissea d’Homer i particularment al fragment on Ulisses escolta el cant de les sirenes. El conte, narrat de forma espléndida, és subtil i hipnòtic. La seva vessant fantàstica està poc definida doncs recau molt en saber trobar els aspectes de l’obra d’Homer que s’insereixen en una escena quotidiana en un vagó de passatgers. M’ha agradat molt aquesta subtilesa i fluïdesa narrativa. Molt bé.